Se’ns ha inculcat des de xicotets que la família és el més gran que hi ha, que la família és el primer, que primer és la família i després el Senyor. Però aquests principis no se’ns van transmetre en la taula del menjador, mentre ens agafàvem de la mà i papà ficava el cullerot en l’olla del bullit, sinó a través del televisor. No descobrim la roda si assegurem que la veritable educació, l’única, li arriba a un en la vida a través d’una pantalla. Pantalles bombades i grisenques en altre temps, lletges com un dimoni; pantalles especialment xicotetes en aquests temps que corren. Aquests valors els inculcava abans el protagonista d’una telenovel·la amb un cigar en la boca, entre belles vinyes; hui els insufla un youtuber amb el pèl de punta. De punta ens els posa a nosaltres, tot siga dit de pas.

Això de portar a la pràctica eixa cosa de l’amor per la família bonica es pren més o menys de debò depenent del punt geogràfic. A l’Espanya Republicana del Nord, per les seues sigles ERN —regió abans coneguda com a Catalunya—, exhibir l’estima per la família, en alguns casos, es torna tan vergonyós com antany ho va ser tindre un fill tolit. Vergonyós i arriscat. Per culpa de la ideologia, de la política, que tot ho contamina, que tot acaba podrint-ho, i que en aquestes latituds s’ha convertit quasi en gangrena, hi ha habitatges en els salons dels quals s’ha edificat un mur de contenció, una sort de mur de les lamentacions amb forats de bala i lacitos grocs penjant alegrement com a garlandes de festa patronal, i sanefes molt bufones, adornades amb detalls molt fins del concert català, eixe preciós estendard del greuge comparatiu. Allí, en eixes trinxeres de la infàmia, les famílies, dividides en maleteristas i invasors, en el millor dels casos arriben a acords de suaus treves: mig sopar en català i media sopar en espanyol. Les postres, cadascun a la seua habitació. El nacionalisme no perdona ni als xiquets, que troben en Pepa la porqueta —pronunciat purqueta— una mascota encantadora oriünda de Terrassa.

La família és el més gran que hi ha, no n’hi ha dubte, però aquesta sagrada grandesa comença en eixos feliços dies de la Primera Comunió i finalitza abruptament amb el repartiment de l’herència: ací s’acaba el gran, el sublim, ací acaben els arrumacos i les demostracions vívides d’afecte fraternal. Ací ix a flotació eixa cosa fosca, negra com un toll de petroli i fins i tot més repugnant, que portem oculta en el cor. Haguérem d’anomenar-ho ambició, enveja, cobdícia malsana, però a aquesta ànsia enverinada se la coneix generalment com «el meu, la qual cosa em correspon». En un repartiment dels béns, de considerar-se injust, de percebre’s inacceptable, un germà podria afonar-li a un altre en les costelles les tisores de costura sense parpellejar, sense que se li arrugue la camisa: seria capaç de perdonar-te qualsevol greu ofensa, qualsevol injúria humiliant, però no em toques el meu.

Que bonica és la família. I quants elevats sentiments ens brollen en les límpides entranyes de l’ànima.