A propòsit d’aqueixa arcaica ultradreta, les seues pesades i previsibles boutades i les mesures il·legals i del tot inoperants de regressió social amb les quals els seus representants agraden de martellejar-nos el cap amb la condició de no soltar el focus d’atenció, he de dir que som molts i cada vegada més els qui trobem realment molesta aqueixa exageració interessada que practiquen els sectors més irresponsables de la política i els mitjans de comunicació sobre el suposat poder d’aquesta secta d’il·luminats la relativa influència dels quals es troba en aquests moments en plena reculada. Hauríem de recordar, com bé es diu ara, que allò del que no es parla no existeix. Passades ja les eleccions, consolidat un govern i havent iniciat aquest partit una lenta però irreversible descomposició, seria aquest un bon moment per a deixar arrere l’estratègia de la por i començar a aplicar l’estratègia de la ignorància i el silenci sobre ells, perseguint a més amb la llei a la mà tota apologia de l’odi i la discriminació en qualsevol nivell de l’esfera pública. Per simple qüestió d’imatge, nacional i internacional, i també per la cura de la nostra higiene mental.

Com a dona trans per naturalesa i lliure elecció, m’he bolcat en els últims anys a exercir la lluita pels drets LGTBI, en principi perquè m’interessa aprendre, i també perquè crec en tota lluita pel benestar de l’ésser humà i, en aquest cas, per la consecució dels drets socials que encara li falta aconseguir al nostre col·lectiu trans per a equiparar-se en plenitud als de la resta de la ciutadania. En principi em va preocupar l’adveniment d’aquesta dreta casposa i els seus deliris totalitaris, entre els quals s’inclou el privar dels nostres drets al meu col·lectiu, tant els que encara ens falten com els ja aconseguits, en una obertura intente de fer-nos tornar a un armari al qual, per molt que ells i molts altres volgueren, mai anem ja a tornar. Però amb el temps m’he adonat de la seua inoperància, de la cada vegada més palesa soledat en la qual es mouen i de la quasi total falta de suport als seus plantejaments reaccionaris, excepte pel suport d’aquelles formacions que s’uneixen a ells coyunturalment per pur i simple oportunisme polític.

No vull que es prenguen les meues paraules per un intent de banalització, tinc molt clar que aquesta gent durant algun temps pot encara molestar i fer molt de mal. Perquè la veritat és que en virtut de la doctrina d’odi al diferent que propaga aquesta formació política, tant la violència i la seua apologia com els crims d’odi contra les persones LGTBI estan patint un repunt en els últims anys. I aquesta culpa és tant d’ells i de les formacions que els donen suport com d’aqueixes classes populars educades en la ignorància i el adocenamiento que busquen en nosaltres un boc expiatori per al seu grisura quotidiana. En fín, quede clar que LGTBI no és sinònim de pacifisme o de posar l’altra galta i, si se’ns toca, venja d’on vinga aquesta agressió, utilitzarem els mitjans necessaris per a defensar-nos.

Dit això i deixant a un costat a aquesta ultradreta oopart, existeix un altre problema sobre el qual vull cridar l’atenció. Immersos com estem en aquesta societat d’ignorància i polarització, la comunitat LGTBI tenim a nivell polític un enemic que en la pràctica pot fer-nos molt més mal però del qual no se sol parlar, perquè aqueix enemic no és un altre que nosaltres mateixos.

Perquè a pesar que a Espanya el nostre activisme LGTBI és un moviment fort i integrat en la societat i al qual devem grans assoliments i avanços en els nostres drets i naturalització, en els últims anys una gran part d’ell s’ha vist infectada per una deriva dogmàtica cap a objectius polítics que en res tenen a veure amb les nostres exigències i reclamacions com a col·lectiu. Sempre he tingut clar que la lluita pels drets LGTBI ha de ser un moviment social i polític que treballe i s’enfoque abans de res en els drets i benestar de les persones. Per tant no crec en cap “activisme” polaritzat ni plegat a cap partit polític o ideologia, com no crec en un servent que servisca a dos amos. En els últims temps he pogut veure més d’una vegada les nostres reivindicacions tergiversades, silenciades o posposades hipòcritament per subordinació a la conveniència electoral o estratègica del partit o ideologia de torn. Com a activista i persona LGTBI no puc acceptar, em negue a acceptar aquest estat de coses.

Per a aquests sectors polaritzats de la nostra comunitat, la nostra condició de persones LGTBI ens hauria d’obligar a assumir pública i acríticament tot el pack ideològic que representen determinades forces polítiques i rebutjar frontalment a unes altres, actitud que naturalment no compartisc en absolut, encara que aquesta professió de la meua llibertat personal i ideològica em convertisca en una heretge contra aqueix conjunt de carregoses regles no escrites que se suposa conformen per a ells el “manual del bon LGTBI”: separatismes varis, guerracivilismes, agermanament amb altres “cultures” que als seus països empresonen, torturen i executen a les persones LGTBI – sí, a nosaltres-, un animalismo i un antitaurinismo que compartisc plenament però no precisament a causa de la meua condició de persona LGTBI… naturalment hi ha molt més, i els qui em llegiu amb tota seguretat teniu clar el que parle. Pel que respecta a mi exercisc la meua llibertat d’expressió i pensament: suport i assumisc bona part d’aquestes idees, unes altres per a res i unes altres com que em són igual. Però les mantinc i suport en el pla personal, no les mescle amb la lluita LGTBI simplement perquè ni tenen res a veure ni és una actitud pràctica per a la consecució dels nostres objectius.

Tampoc és una actitud pràctica aqueixa “interseccionalitat” ara tan de moda, adoptada com a excusa i eina perfecta per aqueix activisme “oficial”, i que consumeix el temps i les energies dels nostres col·lectius en aqueixes mateixes lluites i reivindicacions d’altres grups i ideologies que no tenen res a veure amb la nostra fi primària d’integrar i fer costat a totes les diversitats de gènere i orientació. La dispersió no és operativa, l’especialització sí que ho és, deixant a part la inqüestionable utilitat d’aliances puntuals. No hi ha més remei que triar, perquè temps no és precisament el que ens sobra. Resumint: ni les persones LGTBI ni la nostra lluita som propietat de ningú ni hem de transigir en què siga manejada per ningú més perquè per nosaltres mateixes.

Seguint en aquesta línia, no deixa de produir repugnància a tota persona de bé la miserable utilització com a moneda de canvi polític que s’està produint al nostre país amb els drets, reclamacions i reivindicacions de la ciutadania trans per tota mena de forces polítiques i ideològiques, inclòs també aqueix sector polititzat i oportunista de l’activisme LGTBI del qual venim parlant, i que ara juga la carta mediàtica de congraciar-se amb els vessants més radicals, messiàniques i trànsfobes d’un moviment feminista l’adhesió del qual ells busquen com a oportú calador de vots. Últimament s’escolta molt en aquests sectors del “activisme” LGTBI un “necessari acostament de posicions amb el feminisme”, i per a aconseguir les seues finalitats més d’un s’ha atrevit ja a qüestionar en públic els drets i reclamacions més bàsiques i irrenunciables de la nostra comunitat trans erigint-se agosaradament com els nostres “representants”, quan únicament representen als seus propis interessos en contra dels nostres. Ens queda molt clar que per a aquests arribistes, que no activistes, del moviment LGTBI les persones trans som considerats “minoria sacrificable”.

Com a dona, feminista i persona trans, m’opose frontalment al fet que cap autoproclamat “representant dels drets LGTBI” emprenga per si mateix cap pretés i fals “diàleg” de vestuari amb aquest nefast vessant transexclusionista del feminisme. Les TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist) són un càncer social i és així com cal tractar-les, un càncer que taca tant al moviment feminista com a qualsevol que el considere un interlocutor vàlid, un feminisme al mateix i baix nivell d’aqueixa ultradreta amb la qual tants punts guarda en comú. Com a feminista crec en la unió de totes les dones, en la lluita diària, en les conquestes socials i en la consecució d’aquells drets concrets que aconseguisquen millorar i equiparar de debò la vida i el benestar de totes les dones, sense cap mena d’exclusió. Ni la hipocresia ni el arribisme ens representa a les dones ni al moviment LGTBI, ni mai el farà.

Ara i més que mai és necessari un replantejament de l’activisme LGTBI, una neteja i sanejament indispensables que ens facen recuperar la nostra naturalesa de moviment social lliure i protegit de tot intent de manipulació interessada i oportunista. També és indispensable una vertadera unitat en la cerca d’una sèrie de línies bàsiques de coherència que marquen les nostres exigències i reivindicacions específiques fóra de tota influència política o doctrinària, sense cap mena de servilisme ni concessió a les directrius de cap formació política o moviment ideològic que intente utilitzar-nos o actuar de manera invasiva sobre nosaltres. També és absolutament necessari abandonar aqueix activisme endogàmic al qual solem estar acostumats. Hem d’obrir-nos a la societat, visibilitzar-nos, bastir ponts i educar a la ciutadania sobre la nostra existència, veritat i condició, sobre el nou paradigma social que les persones LGTBI representem i sobre els beneficis de la vertadera convivència i integració. En resum, deixar clar que els drets humans no són una moda passatgera en la història de la humanitat.