Entres en el local amb la sensació que eres l’últim a arribar, i tens raó. Ell alça una copa plena de vi i diu alguna cosa que et costa comprendre. Els altres solten una riallada que ressona com si s’haguera colat un tro entre aquelles quatre parets. T’adones que el local està buit, a excepció dels quals comparteixen la taula amb ell. És com una festa privada, penses, una festa de la parada dels monstres. Ell és el centre d’atenció. Continua parlant, però eres incapaç de decidir si està contant un acudit o si està malparlant contra algú. A la seua dreta se senta Bukowski, a la seua esquerra Celine. Beigbeder els serveix les begudes com si fóra un becari del malditismo. D’això va aquest somni, d’una festa de maleïts.
No és un maleït, dius. És un dels autors més premiats i més llegits a França. I també un dels més odiats. La gent que odia no llig, dius. Saps que no és veritat. T’agradaria que fóra així, que els que llegim tinguérem un signe distintiu dels quals no lligen, una marca que ens reconeguera per damunt de la mediocritat, un valor que fera de nosaltres una espècie més humana, però no ho és. Recordes a aquella escriptora amb la qual vas coincidir en una signatura de llibres, al costat d’altres escriptors. Tu havies llegit un llibre seu sobre els republicans espanyols en la Segona Guerra Mundial i el paper que van exercir en l’alliberament de París. Era una anciana encantadora, amable amb tothom. Et feien venir ganes d’abraçar-la i achucharla com feies amb la teua àvia. Va comprar un exemplar del llibre de tots els escriptors que estaven en la signatura. De tots menys del teu. Ni tan sols es va molestar a llambregar-ho, ja ho havia condemnat només pel seu títol. Ni tan sols li va importar que fores l’autor que més llibres va signar aqueixa vesprada. En un moment de quietud, es va acostar a tu i et va confessar que no suportava a Bukowski, com si volguera disculpar-se. Et va contar que ella vivia a França quan Bukowski va aparéixer borratxo en la televisió gal·la, en aquell programa en el qual va muntar un espectacle lamentable. Vas intentar parlar-li de la sensibilitat que s’amaga sota la disfressa de bufó, conscient que no havia llegit ni una sola línia de la seua obra. Als escriptors no se’ls està permesa la irreverència. El desacatament es reserva només a les estreles del rock. Imagines que, aqueix escriptor francés de cognom impossible, que ha sigut titllat de misogin, pedòfil o antiislamista, també li resultaria intolerable.
El debat no és únicament sobre si s’ha de jutjar a un artista només per la seua obra i no per la seua vida, dius. Sinó sobre aqueixa perillosa censura social que limita a l’art i que s’atreveix a formular el que és, i el que no és, culturalment correcte. O el nou establishment literari que valora un llibre pel nombre de seguidors del seu autor o perquè enarbora la bandera d’un color determinat. Això no sols és injust, sinó també arriscat, perquè no sabem tot el que s’oculta sota la pell d’un escriptor i pot explotar-nos en els nassos, sobretot, si hem enaltit la idea que tenim d’ell, o ella, per damunt de la seua obra, si ho hem convertit en el símbol d’alguna cosa que realment no representa, si hem aplaudit, per exemple, la creativitat d’una dona, festejant que fóra dona, perquè després resultara ser, en realitat, no un, ni dues, sinó tres homes.
La literatura també és provocació. La literatura també ha d’incendiar, de tant en tant, els contenidors de la cultura. Enfront d’una literatura de cotó de sucre, que no escandalitza a ningú, necessitem una literatura punk que transgredisca els límits. Enfront de llibres que practiquen una fel·lació després d’una altra per a donar plaer als diferents col·lectius, necessitem obres que ejaculen sense control i ho embruten tot.
Aqueixa seria una bona definició de la meitat de la seua obra. Quan vas llegir la seua primera novel·la, Ampliación del campo de batalla, ja vas saber que entraria en el teu Olimp particular. Va ser un dels llibres més venuts de l’any a França, traduït a diversos idiomes, fins i tot comparat amb una obra mestra com El extranjero de Camus. És una d’aqueixes novel·les breus que tant t’agraden. Breus i contundents com un poema, dius. Amb Las partículas elementales van començar els premis i les polèmiques. La seua descripció de les misèries afectives i sexuals de l’home occidental va ser titllada de misògina. Aqueix mateix any va rebre el Premi Nacional de les Lletres per a joves talents. Plataforma, la seua tercera novel·la, ho va encimbellar com a autor mediàtic, va ser traduït a més de vint-i-cinc idiomes, i va alimentar, de nou, la controvèrsia amb la seua suposada islamofòbia (que culminarà en l’obra Submissió, en la qual imagina una França governada per l’islamisme) i amb el retrat amoral de l’explotació sexual en el Tercer Món.
Això seria suficient per a guanyar-se l’etiqueta de maleït. Als maleïts no els atorguen premis, dius. Després de La posibilidad de una isla,, una novel·la entre la distopia i la ciència-ficció, que va inspirar un disc de Iggy Pop i que va ser premiada amb el Interallié, va publicar El mapa i el territori, una obra que va rebre el premi Goncourt, un dels més prestigiosos de les lletres gal·les. És una novel·la madura en la qual deixa de costat les seues habituals polèmiques per a crear una bella reflexió sobre l’art i l’artista. D’ella rescates una cita que t’agrada repetir perquè es va convertir en el ressort perquè et decidires a publicar la teua primera novel·la: arriba sempre un moment en el qual tens la necessitat de mostrar la teua obra al món, no tant per a rebre el seu judici com per a experimentar que aqueixa obra és real.
En el seu últim llibre, Serotonina, torna a ballar-la. Torna al retrat de la decadència de l’home blanc occidental, que és la seua pròpia decadència, patent en l’aspecte descurat del qual presumeix en les seues últimes aparicions públiques. Torna al seu estil, que alguns han qualificat com a absència d’estil, aqueixa manera crua de comptar el món. Torna a la controvèrsia, a la literatura punk, a la destrucció del correcte.
Et mires les mans perquè vas llegir una vegada que és l’única manera de saber que estàs somiant. Ell alça la copa de nou i està a punt de dir-te alguna cosa, però ho interromp Fernando Arrabal i es beu el seu vi. Tots riuen perquè cap d’ells és conscient que no són reals. Només tu saps el secret. Només tu saps que en despertar continuaràs sent allí, en aqueixa festa de maleïts, amb ell i tots els llibres que et queden per llegir.