Quan penses en el llibre et recordes d’aquell professor de llengua i d’aquella llista de títols que us va donar per a triar. D’això i que va ser el primer que us va parlar de tot el que s’oculta darrere d’un foli en blanc. De tot no, dius.

Tu miraves la llista a la recerca d’un senyal per a no equivocar-te en l’elecció. No ho sabies llavors, però ja tenies por a la llibertat. T’asseies amb J. perquè estàveu en l’inici de curs i us havien organitzat per ordre alfabètic. Ara penses que era la manera més cruel d’ordenar-vos. No hi havia cap mèrit en això. Els vostres cognoms pesaven com una llosa sobre l’esquena.

J. era un dels repetidors del curs. Una cosa fascinant els embolicava, encara que només foren un any major que vosaltres. Cert temor també. J., no obstant això, no era com ells. No exactament, dius. Després t’asseurien amb T. Portava el pèl com Robert Smith i es donava la volta a la meitat de la classe per a escopir als companys de darrere.

Però va ser J. qui et va parlar del llibre. Ho va assenyalar d’entre tots els títols de la llista i va dir: “aqueix està bé”.

No vas poder acabar-ho. Després ho tornaries a intentar en un llit d’hospital. I una tercera vegada que no recordes. Pocs llibres han resistit tants intents de lectura. Et va passar amb Bearn de Vilallonga. Uns altres no ho van aconseguir. Però el teu sabies que una cosa enigmàtica s’amagava en aqueix llibre. Com una veu que et cridava.

Després descobriries que era la teua pròpia veu clamant des de l’abisme. I et va terroritzar descobrir que havies compartit aqueix clam amb l’assassí de Lennon. Encara hui, dius.

Has llegit l’anècdota centenars de vegades. Tal vegada un dia hauries d’escriure-la. El cos calent però ja sense vida de Lennon, l’assassí assegut en la vorada, la policia envoltant-lo. Ja no porta la pistola a la mà, sinó el llibre, i diu: “aquesta és la meua declaració”. Hi ha alguna cosa ací, penses, darrere de les paraules. Per això li ho vas donar a llegir a un alumne teu, quan tu encara no l’havies llegit, però ja sabies que era una arma poderosa.

Igual que Bukowski, i que molts altres, el seu personatge el supera. No sols el llibre. La imatge d’ell que el món ha construït. Després d’això de Lennon van vindre altres assassins. I les conspiracions. Totes aqueixes exegesis que volen descobrir un codi ocult. Com si la història que conta no fóra simplement la història d’un xiquet perdut.

Potser només ho va escriure per a conquistar a Oona, penses. Ella va preferir a un altre. Això no ho sap tothom, dius. No saben que era filla d’un premi Nobel de literatura. No saben que ell estava boig per ella. No saben que va acabar casant-se amb Chaplin. Sí, Charles Chaplin. No saben que ella tenia només dèsset i una diferència d’edat amb el seu marit de trenta-sis anys. No saben que van tindre huit fills.

També penses que per això es va agrir tant el seu caràcter, que per això es va convertir en un ésser sorrut. Un sociópata, per a contrarestar l’humor i l’alegria de Chaplin. Per a convertir-se just en el contrari que ella havia triat, dius.

És un dels llibres que més vegades has llegit. Tu, que mai relliges. A vegades creus que et crida des de la prestatgeria. El que més et sorprén és que va ser escrit fa més de mig segle. Et sorprén perquè, malgrat tot, parla de tu. Et fa sentir que no estàs sol. Com als milions de persones que ho han el llegit. Com els que ho van llegir quan es va publicar i ho van convertir en un llibre de culte. Una bogeria. Una febre. Després ell va desaparéixer. Es va amagar. Es va apartar del món.

Pynchon també es va ocultar. Va intentar esborrar la seua imatge fins que només quedara la seua obra. Trevanian va contractar un actor que es va fer passar per ell. Tinasky porta més de trenta anys desaparegut. Casas Ros s’excusa en el seu rostre, suposadament desfigurat per un accident, per a no aparéixer en públic. Onetti es va apartar a la seua manera: no es va alçar del llit fins a morir. D’alguna manera els enveges. Desaparéixer. Apartar-se. Dedicar-se només a escriure.

Vas llegir Nueve cuentos. Volies més. Franny i Zooey. La resta es gargoteja. Igual que la seua vida. Sempre tornes a l’origen. A vegades penses que, en realitat, és un escriptor d’un sol llibre. Com Juan Rulfo. Tornes una vegada i una altra a les seues paraules: “els que de debò em tornen boig són aqueixos llibres que quan acabes de llegir-los penses que tant de bo l’autor fóra amic teu i pogueres telefonar-li quan volgueres”.

A ell no li cridaries. No sols perquè està mort. No sols perquè et penjaria. Sinó perquè a qui voldries cridar de debò és a Holden Caulfield, el protagonista del seu llibre. No és el teu llibre favorit, però si hagueres d’eixir corrent en un incendi, tal vegada seria el primer que salvaries.

Hi ha alguna cosa ací dins, dius. Una vegada vas conéixer a un tipus que era capaç de reproduir quasi tot el llibre de memòria. Parlava usant frases extretes de les seues pàgines. Podies mantindre una conversa i ell no necessitava dir res més. Ara penses que és el més a prop que vas estar mai de Caulfield, o del seu autor, o d’un assassí en sèrie.