Tornes a ell. Sempre tornes a ell. No, dius, mai s’ha anat. No saps per què, però quan et submergeixes en les seues paraules et sents a casa. Aqueixa és la sensació. El desassossec s’esvaeix, com si la seua veu tinguera algun estrany poder. Aquesta història va començar amb ell i no pot acabar d’una altra manera. Podries repetir, paraula per paraula, la primera de les teues Confesiones i et valdria per a hui, per a demà, per a qualsevol dels dies que vindran, dies idèntics a núvols, com escrivia Cernuda. Et recordes? T’alces a la recerca d’un got d’aigua i d’un vers i bla-bla-bla. No totes les paraules, dius. Perquè tu no eres el mateix. Nosaltres els de llavors. Ja saps de què va aquesta història.

Tornes a ell sobretot quan vas a la deriva sacsat per les ones i sents que t’afones i no serveix qualsevol taula per a agarrar-te. Prefereixes el naufragi quan el cansament s’apodera de tu. Aqueixa peresa que ho cobreix tot d’una pàtina invisible. Fins i tot la lectura. Ara que acabes de complir la mateixa edat que tenia ell quan li va arribar l’èxit. Ara que s’apodera de tu el fastig. Ara que, prop del mig segle, sents que comença el compte arrere. No amb pessimisme, sinó amb el convenciment que cada minut compta, cada segon és tan valuós que no pots deixar-lo perdre. Ja no estàs per a llegir merda. I el mercat està ple de merda complaent a uns certs col·lectius que també s’han apoderat de la cultura. D’això sap molt Sergi Puertas.

Tornes a ell. Exerceix sobre tu una atracció que no saps explicar. Tal vegada és per la seua actitud. Va renunciar a tot per no deixar d’escriure. Era irreverent i provocador. S’emborratxava en televisió o insultava a un auditori replet d’estudiants que havia anat a escoltar amb la mateixa fam els seus poemes i els seus improperis. És la síndrome del rockstar, dius. Com si això atorgara més valor a la seua literatura. Si escriguera el mateix sent un mediocre professor de secundària, com tu, no t’hauria atrapat de la mateixa manera. Potser per això l’èxit de Kafka o de Pessoa, va ser insignificant mentre van viure, perquè les seues vides eren les insignificants vides d’uns tristos oficinistes.

Tornes a ell per a tancar aquesta història. Amb ell vas començar i és just que amb ell l’acabes. Aquestes confessions arriben fins ací. És hora de baixar la persiana i de penjar el cartell des traspassa. No sols per això, dius, sinó perquè han passat moltes coses des d’aquella primera confessió. Llavors no havies publicat la teua novel·la Toda la verdad sobre Charles Bukowski,, en la qual apareix ell com a personatge. O no, això ja no li correspon decidir-ho a l’autor. Una novel·la sense sort, dius. Una novel·la que espera al fet que arribe aqueix públic que li pertany.

Tornes a ell. O ell torna a tu. Creies haver llegit tota la seua obra en prosa. Creies que només et quedava el consol de la seua poesia infinita. Creies que havies de conformar-te amb el refugi de la relectura. Feies gala d’això en aquella primera columna. Ignoraves que encara llegiries dos llibres més per a allunyar de tu aqueixa sensació d’orfandat i alimentar l’esperança de nous fills pòstums. Ja no t’atreveixes a sentenciar que coneixes tota la seua obra.

Tornes a ell en aqueix últim llibre publicat, imprescindible per a escriptors, el títol original dels quals és On writing, encara que s’ha traduït com La enfermedad de escribir. Un dia hauríem de parlar de les traduccions, dius. És una selecció de la seua correspondència en la qual reflexiona sobre l’escriptura, sobre aqueixa incomprensible necessitat de vomitar paraules en un foli en blanc. Escriure com escopir, deia Panero. Un altre boig, un altre borratxo, un altre geni. No sobre l’escriptura, dius, sinó sobre el fracàs. Aqueixa és la virtut d’aquest llibre: el fracàs i la resistència.

Tornes a ell perquè sents el mateix que ell. Sents la decepció del món editorial. Sents que no sempre val la pena. Ell assegurava que després de publicar per primera vegada va deixar d’escriure durant deu anys. Mai li vas creure. Ara saps que és possible. Per això és tan important La malaltia d’escriure, perquè les seues paraules brollen de la derrota. No hi ha major recompensa que escriure, el que ve després és secundari. Vols creure-ho amb totes les teues forces. Vols confiar cegament en aqueixa frase que escriu en una de les moltes cartes dirigides a John Martin, l’editor que va hipotecar la seua pròpia vida per a publicar els llibres d’aqueix autor boig, borratxo, genial.

Tornes a ell a la recerca de consol. No busques consell. No és aqueix l’objectiu del llibre. Es pot ensenyar a escriure? La majoria de tallers literaris serveixen perquè els escriptors fracassats no deixen de somiar. La majoria dels tallers d’escriptura només són un miratge. Una altra intrusió del capitalisme en l’art. Algú va dir una vegada que per a triomfar com a escriptor en aquest país es necessita diners, padrins o un nom. Fa poc una editora et comptava les desenes de milers d’euros que han invertit alguns autors espanyols perquè les seues novel·les es convertisquen en best sellers. No existeixen els miracles, dius. Una vegada vas participar en un taller d’escriptura. Ho impartia un escriptor que acabava de guanyar el premi Minotaure. Havia sigut marí mercant en un petrolier i tu vas buscar en ell l’ombra de Paul Auster. Els participants eren en si mateixos personatges de novel·la. Almenys donaven per a un parell de contes. Recordes a una senyora septuagenària, amb abric de pells i pendents de perla, interessada únicament a publicar i presentar el seu llibre en l’àmbit cultural d’uns coneguts magatzems. Hi havia un tipus que acabava d’escriure una novel·la de més de cinc-centes pàgines sobre els templers i no sabia què fer amb ella. Recordes a una xica molt jove, amb aparença d’adolescent malalta, que mai mirava als ulls, i que somiava amb ser Laura Gallego. O aquella dona veneçolana, de caràcter imponent i veu greu, que llegia els seus textos com si declamara un poema. Ara penses que tu eres l’únic que volia aprendre alguna cosa més sobre l’absurd exercici de contar històries. Es pot ensenyar a escriure? No pots negar que vas aprendre alguna cosa d’aquell taller d’escriptura. Una cosa insubstancial, com que escriure és una presa de decisions, o a contar una mateixa història des de diferents punts de vista, i una cosa molt més valuosa per a la vida: no et deixes portar per les expectatives. Es pot ensenyar a escriure? Si algú et fera hui aqueixa pregunta, la teua resposta estaria composta per quatre títols: Zen en el arte de escribir de Ray Bradbury, Mientras escribo de Stephen King, Plantéate esto de Chuck Palahniuk, y La enfermedad de escribir.

Tornes a ell. Tornes a les seues cartes. Tornes a aqueix llibre per a sobreviure. Per a llegir coses com: el rebuig enforteix l’ànima, la meua ja és un mul. O com: Hi ha música en tot, fins i tot en la derrota. O fins i tot reflexions escrites fa cinquanta anys que continuen vigents hui: Limitar unes certes formes creatives acabarà portant al control i limitació de qualsevol forma creativa excepte les quals accepten les autoritats de torn. Un escriptor hauria de poder parlar del que vulga. És impossible que la creació sobrevisca amb tantes restriccions.

Tornes a ell amb la sensació que un cicle s’acaba. Tornes a ell amb l’esperança que el seu fantasma t’acompanye en els nous projectes que emprens. Tornes a ell perquè la seua veu siga la teua veu i pugues entonar un comiat: El que ja hem escrit no serveix per a res. El que compte és la següent paraula.