Thomas Wolfe arriba tard, i borratxo, al sopar a la qual ha sigut convidat per l’editor Maxell Perkins, que publica els seus llibres i també els d’Hemingway i Francis Scott Fitzgerald. Aquest últim també ha sigut convidat, al costat de la seua esposa Zelda. Quan Wolfe s’asseu a la taula que ha preparat la dona de Perkins, increpa d’una forma descarada i cruel a Scott Fitzgerald sobre l’extensió dels seus llibres i l’escassa producció de la seua obra, en comparació a les milers i milers de pàgines que Wolfe vomita amb facilitat. Perkins se’l porta a ròssec d’allí i li recrimina la seua falta d’empatia i compassió. Fitzgerald està patint una sequera literària afectada, en part, per la crisi que pateix la seua esposa. Enmig de la discussió, l’editor li intenta explicar a Wolfe que les cent paraules que aqueix dia haja pogut escriure, amb sort, l’autor de El gran Gatsby,, tenen el mateix valor, o més, que les cinc mil que ha escrit ell.

És una escena de la pel·lícula Genius (El editor de libros, en les cartelleres espanyoles) que t’agrada recordar perquè saps que Perkins té raó, perquè no es pot mesurar la qualitat d’una obra per la seua extensió, perquè comparteixes amb Fitzgerald la brevetat dels teus llibres, perquè defenses amb passió que el primer paràgraf de  El gran Gatsby, val més que l’obra completa de molts autors prolífics que encapçalen les llistes dels més venuts i els més llegits. També el capitalisme s’ha colat en la literatura, dius.

Sempre has fugit de les lectures monumentals, malgrat haver llegit amb voracitat 2666 de Bolaño, o 1Q84 de Murakami, o Fi, l’últim volum del projecte literari de Knausgard, aqueix Proust contemporani i noruec que ha donat a llum una obra descomunal formada per sis llibres que també has devorat, per citar alguns exemples que sobrepassen el miler de pàgines i que estan ja impresos al teu cap. Però són excepcions, dius. Prefereixes les obres breus perquè, encara que estigues gaudint d’un llibre, quan passes de la pàgina dos-cents o dos-cents cinquanta, sents que t’estàs perdent alguna cosa: altres mons, altres veus, altres pàgines que t’esperen. També quan escrius succeeix el mateix, encara que a vegades estigues temptat de sucumbir a aqueix debat que no es diu, que ningú reconeix, però que està. Aqueixa idea que la grandària importa, per damunt d’obres mestres de poc més de cent pàgines que hui no publicaria cap editor per la seua lleugeresa i per la dificultat de vendre un llibre tan breu, com El extranjero de Camus, o La metamorfosis de Kafka. Aqueixa idea invasora que ocupa també el cap de molts autors, sobretot novells, que quan es troben i comparteixen els seus projectes sempre cauen en la temptació de formular la mateixa pregunta: quantes pàgines portes escrites?

Malgrat tot això, vas engolir les més de sis-centes pàgines d’Una mujer difícil, el primer llibre que vas llegir d’ell, amb una eufòria continguda que no recordaves des de feia anys. Vas arribar a la novel·la a través d’una entrevista en la qual l’escriptor Sergi Pàmies confessava que era el llibre que li haguera agradat escriure. Això era ja una garantia, dius. Després de llegir-ho, tu també podries confessar el mateix. No sols est, sinó molts dels llibres que ell ha escrit, dius. Però saps que esmentes, perquè tu mai podries escriure com ell, perquè tu eres un escriptor de brúixola, un escriptor dels quals se submergeix en el riu de la intuïció i es deixa portar pel corrent, a vegades a la deriva, a vegades controlant el timó, perquè t’agrada eixir a navegar sense saber amb exactitud on acabarà la teua travessia. Ell, no obstant això, és un escriptor de mapa, dels quals té programada cada paraula abans fins i tot d’escriure-la. De mapa és quedar-te curt, dius. Abans de la primera redacció, la novel·la està pràcticament escrita. I potser és l’única manera, perquè la majoria dels seus llibres tenen una extensió mitjana de set-centes pàgines. Una altra vegada els números, penses. Una altra vegada la importància de la grandària. I, encara que semble impossible per a tu, els has llegits quasi tots. Després d’Una mujer difícil, et vas llançar a l’aventura de llegir El mundo según Garp, la seua obra més reconeguda. En aqueixa novel·la vas descobrir que havia practicat la lluita, i que aquest esport és present en moltes de les seues novel·les. En això també li enveges, perquè anheles conjugar la teua passió pel judo amb la teua febre literària.

És difícil explicar el seu estil: arguments improbables, personatges extravagants i pertorbadors, situacions inversemblants, metaliteratura, intertextualitat, girs inesperats, històries estrafolàries repletes d’ossos que condueixen motocicletes, xiquets nans que es converteixen en herois o transsexuals que s’erigeixen com a líders de moviments feministes. Trames presentades amb cruesa, tendresa i humor que no volen ser un espill de la realitat, però en la qual hi ha una vaga crítica social, no com l’entenem hui, sinó al més pur estil huitcentista. I no obstant això, la seua veu sona tan natural i creïble que aconsegueix arrossegar-te al seu món per a perdre’t en ell i devorar les seues pàgines amb anheles carnívores.

És sobretot un escriptor de personatges. Això és el que importa en la literatura, dius. Els arguments es gargotegen en la nostra memòria, els personatges romanen inalterables. Per això, per l’originalitat i l’atractiu que desprenen els seus protagonistes, moltes de les seues novel·les han sigut portades al cinema: Una mujer difícil, El mundo según Garp, Una oración por Owen, El hotel New Hampshire, o Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra. L’adaptació d’aquesta última, escrita pel mateix autor, li va valdre un Oscar pel guió de les normes de la casa de la sidra.

Això és una cosa que no li perdonen: el seu èxit. L’establishment literari condemna de la mateixa manera el malditismo que la popularitat. Tal vegada mai guanyarà el Nobel, perquè, igual que a Murakami, un altre etern candidat al premi de l’Acadèmia Sueca, no se li tolera la xifra de les seues vendes. Una altra vegada els números, dius. Una altra vegada la grandària importa, dius. Potser necessita que passen dos segles perquè s’enaltisca la seua obra com hui es glorifica la de Dickens, un autor que també va gaudir de popularitat, que va ser aclamat per autors com Tolstoi o Orwell, per la riquesa de la seua prosa i els seus personatges, i menyspreat per uns altres com Wilde o Virginia Wolf, per la seua falta de profunditat psicològica i el seu sentimentalisme. Aqueix mateix debat es pot aplicar a la seua obra, aqueixa doble percepció. No és casualitat, dius, que d’entre tots els noms possibles que un escriptor com ell pot inventar, siga, precisament, Dickens, el nom que ha triat per al seu gos.