No n’hi ha prou amb tindre un bon llibre, dius. Ni tan sols amb escriure bé o malament. Es tracta del capitalisme devorant a la literatura. Només cal passejar-se per les novetats de qualsevol llibreria per a adonar-se de la merda que es publica. I no necessàriament en la secció de best sellers, dius. Fins i tot el llibreter més independent adora a dos o tres editorials i defensa la qualitat dels seus llibres amb la mateixa fe cega que un devot. Encara que alguns exemplars siguen infumables. És el mateix convenciment que els necis que donaven, o continuen donant, per bona qualsevol informació que es projecta en els seus televisors emparats pel contundent argument d’ho han dit en la tele. Aqueix mateix llibreter, que no posa en dubte la qualitat d’una obra si ha sigut publicada per tal o tal altre segell, avorreix i menysprea als autors que lluiten per veure les seues històries en negre sobre blanc i no ho aconsegueixen, amb un argument no menys contundent i no menys maldestre: si no li publiquen és que no és bo.

No n’hi ha prou amb tindre un bon llibre, insisteixes. Ni tan sols amb escriure bé o malament. Hi ha una certa hipocresia que es manifesta en el rebuig absolut a l’autopublicació. Aqueix llibreter, o llibretera, i aqueix autor, o autora, que miren amb una superioritat deliberada a qui acaba costejant l’edició del seu llibre, obliden o, la qual cosa és pitjor, ignoren que molts dels escriptors als quals rendeixen culte des de les seues prestatgeries van optar per autopublicar-se desesperats davant els continus rebutjos de la seua obra. Vides ombrívoles, de Pío Baroja, va ser publicat pel mateix autor. Margaret Atwood, candidata al premi Nobel i guanyadora del Príncep d’Astúries, va costejar la publicació del seu primer llibre de poemes. Edgar Allan Poe, Jorge Luis Borges, Marcel Proust, James Joyce o Valle-Inclán, van fer ús de l’autopublicació en algun moment de la seua obra. No hi ha dubte que hui dia es rendirien a les possibilitats i les eines que els ofereix aqueix dimoni somrient que deixa paquets a la porta de la teua casa. Negar-ho és ser un neci o un hipòcrita, dius. Una atenció especial et mereixen els casos de Jane Austen i de Virgínia Woolf. No perquè siguen diferents als altres, sinó perquè són dues autores intocables a l’Olimp d’escriptors i escriptores per a aqueixos llibreters i literats que cancel·len a qui no aconsegueixen aconseguir les mels del mercat. Jane Austen va autopublicar la seua novel·la Sentido y sensibilidad, i Virgínia Woolf va haver de fundar una editorial, al costat del seu marit, per a publicar els seus propis llibres.

Hi haurà qui ara estiga picant de peus i cridant que no són casos a tindre en compte, ja que el seu problema per a publicar va ser que eren dones en un temps determinat. És cert, en aquella època ser dona constituïa una dificultat insalvable per a publicar, de la mateixa manera que en l’actual ser un home de mitjana edat, blanc i heterosexual, sense seguidors en xarxes socials, dius. Sergi Puertas és l’exemple més escandalós d’això. Ho ha explicat moltes vegades i ara ho ha convertit en un llibre. Quan es va fer passar per una jove de veintipocos anys va rebre resposta immediata a la publicació del seu manuscrit, aqueixa resposta que les editorials, en una parenceria de supremacia estamental, tarden més de mig any a enviar-te. En pocs minuts un pot saber si el llibre que té entre mans li interessa o no, dius. Per què llavors tardar set mesos a manar una nota de rebuig?

No n’hi ha prou amb tindre un bon llibre. Sentido y sensibilidad va ser rebutjat per més de vint editorials. El diario d’Anna Frank, almenys, per quinze. Harry Potter, o Carrie, van rebre desenes de negatives. Rebelión en la granja, Lolita, El gran Gatsby, Ulisses, són exemples d’algunes novel·les que ningú volia publicar. Ningú posa en dubte hui el valor de totes aquestes obres. Aqueix és l’oblit, o la premeditació, que és molt pitjor, dels necis.

Tot això ho ignoraves quan, fa més de vint anys, a l’habitació de P, en el vostre pis del carrer Caravaca, passaves els dits pel llom d’un llibre que no havies llegit, però el títol del qual et fascinava i t’atreia amb la força d’un abisme: La conjura de los necios. Aquella habitació era un punt de reunió, fins i tot quan P no apareixia per allí, tal vegada perquè tenia una prestatgeria plena de llibres i de música, per a compartir lectures o per a escoltar d’una tirada els discos de Aute. Fa poc vas tindre un somni: tornaves allí amb els estocolmers per a trobar un aleph en el qual podíeu llegir tota la vostra història perquè, ja els has dits moltes vegades, en aquell apartament comença tot, o quasi tot, amb l’energia d’un big bang.

No n’hi ha prou amb tindre un bon llibre. Incapaç d’assumir les constants negatives i rebutjos per part de les editorials, l’autor de La conjura de los necios, va connectar una mànega al tub d’escapament del seu cotxe i es va llevar la vida abans de veure publicada la seua obra. Tenia trenta-un anys. Commocionada per la tragèdia, i qui sap si per la culpabilitat, la seua dominant mare es va obstinar que el llibre fora publicat. Ho va aconseguir més de deu anys després. Es va convertir en un èxit i va guanyar el Pulitzer de ficció de 1981 a títol pòstum. Hui es parla d’ell com d’una de les grans novel·les de la literatura contemporània.

Ho vas llegir lluny d’aquella habitació i d’aquell temps, però d’alguna manera vas tornar allí. El protagonista de la història, Ignatius J. Reilly, és ja un personatge universal d’aqueixos que s’agarren a tu per a tota la vida. Perquè en el fons té una mica de nosaltres, dius. Les extravagants anècdotes que se succeeixen, i li succeeixen, al llarg de la novel·la, fa que molts la consideren com una obra descacharrante i còmica que t’arranca una riallada després d’una altra. A tu mai et va fer riure. Ignatius és un ésser inadaptat, un perdedor, que t’evoca més als personatges de Bukowski. No és una comèdia, insisteixes, és un al·legat contra les normes establides, un retrat del ridícula que pot arribar a ser la nostra societat quan els necis es conjuren convençuts de la seua pròpia visió del món. Del que és bo o dolent, dius, per exemple un llibre.

Potser hui, aquell jove professor de Nova Orleans, no s’hauria suïcidat. Potser hui hauria autopublicat la seua novel·la. I potser mai hauria guanyat el Pulitzer, víctima del menyspreu dels necis. El seu llibre, una de les obres mestres del segle XX, s’hauria perdut entre els milions d’exemplars exclosos de l’establishment literari i mai hauríem conegut a l’estrafolari antiheroi que protagonitza la història.

No, no n’hi ha prou amb tindre un bon llibre. No n’hi ha prou amb ser bon o mal escriptor. Els mateixos que cancel·len qualsevol llibre que no haja sigut publicat sota els paràmetres de les seues lleis hipòcrites i elitistes, van alçar una estàtua que evoca a Ignatius J. Reilly, i a la seua gorra de caçador, i a la seua camisa de franel·la, al carrer Canal Street de Nova Orleans. Ja ni tan sols t’atreveixes a dir que és el capitalisme devorant a la literatura. És una altra cosa, insisteixes. És la bogeria dels necis.