“casi / sin límites / yace en sus manos // -una comunión / una alianza de // felicidad- // como si / esa urgencia / calmase el desorden / el islote mudo / de su carne dolorosa // como si / ésa // durante solo un intersticio / un acorde secreto que / gotee brecha de / qué // blancura”.

Carmen Crespo (Plasenzuela, Càceres, 1962) desenvolupa la seua activitat professional en la Sanitat Pública. És membre actiu i forma part del consell de redacció de la revista digital de poesia conversos. Poemes seus apareixen en les revistes Cuadernos del matemático, El coloquio de los perros, Revista de creación literaria Pangea, Tres en suma, Obituario, Fogal, 21veintiúnversos, Revista Liberoamericana, Dislexia y La Ignorancia. En col·laboració amb l’artista gràfic Manuel Ayllón va publicar la plaquette Puro hueco. Ha participat, entre altres, en les antologies Voces Nuevas, XXV edición, Poemáticas naturales, Voces del desierto y 20 miradas en página 72.

Ha publicat els llibres Tal vez huésped (guanyador de la II edició del premi de poesia Bal Hotel 2012, Esdevindre); Cuerpo o el corazón del mundo todavía (plaquette); De música y otras pieles (Polibea); Todo ardió luminoso (Amargord); Teselas (Denes; guanyador de la XIII edició del premi internacional de poesia César Simón en 2016 i que va ser traduït a l’anglés per l’editorial Publisher Aquillrelle); pájaros, caballos (publicado por Gabriel Viñals, 2017); “lana” (Trea, 2019) y roma (colección Marte, Contrabando, 2021).  El seu poemari “en si ni un solo momento” ha sigut guanyador de la XXXI edició del Premi Nacional de Poesia José Hierro.

Desconnectar-se de totes les regles i trobar un altre origen en les paraules és una tasca plena de misteri, una voluntat per ser part del llenguatge des de la intimitat del pressentiment i l’eloqüència de les desestructures. Des d’aquesta perspectiva, roma és un sentir poètic que s’endinsa en l’origen del que s’escriu, que traspassa les fronteres de la semàntica i s’endinsa amb sorpresa en el món de la poesia.

“conocer de qué sustancia lo que me encordela /// de qué brazo minúsculo o arrecife de carne rosa /// :y amar ese bambo /// ese lino que respira desde mis comisuras /// :aprender / :alimentarme del cuerpo conmovido que centellea / :que se inclina absorto ante el charco que mece y riza lágrima”.

La unió de l’impossible ens porta de la mà per a enllaçar la ciutat amb la poeta i viceversa, per a transcendir allò que llegim i donar fe d’un amor que no entén d’eternitats. La força i la fugacitat de tot el que es persegueix és mostra de la sorpresa en el qual l’autora està immersa, un intercanvi que ens atrapa en els versos i ens introdueix en un món d’arestes i complexitats.

“a veces te pienso en la mano asmática que boquea hasta prender :el dolor no fue la hoguera sino el humo /// sus crujidos imperceptibles como una tormenta sin maldad /// :me durarás todo este deambular // todo este vaciamiento ante los ojos que miran –revoltijo de adoquines”.

La llum que habita en la mirada s’expandeix sobre el poema i busca camins que parteixen des de la infància i es dirigeixen cap a la mort. L’extensió dels sentiments i la percepció de la realitat juguen en cada pàgina. Carmen Crespo introdueix silencis, buits pels quals escapar, pels quals transitar més enllà dels murs de l’enteniment. És en l’associació d’idees, en la sonoritat i la composició dels espais, on està el refugi.

“despiertan / al retumbo / como dioses o / enjambres / abriendo sus celdas a // la reina // algunos / yacen sobre guijarros que / repican a la altura del / corazón // algunos // otorgan aturdidos / el aire de sus bocas / o las últimas sílabas     –aleteantes // ciegas ya  // como si   ese / desdecir / concediese vida a // la vida”.

L’emoció flama a la inspiració, la instiga i la descobreix en el paisatge, en les pedres, en la memòria. Existeix el desconcert en els ulls i la melancolia abraça a la poeta. Potser en els enigmes estan totes les respostes, en la poesia que ens ompli de dubtes i ens canvia la percepció del real. Roma és l’origen, el subjecte poètic una percepció diferent de les formes.

“en cada ojo   tallos // travesías / anunciadoras de / rumbos  lugares donde // regreso fragua evasión  -confines // por los que deambular // allí la piedad   -lo sutil irreversible / asterisco desbordado de   solo // ellos saben // ojo/poema ojo/brocal ojo/ martillo    aliados / llenos de mitades    nada // les sobrepasa”.

Carmen Crespo indaga en el seu interior i ens retrata una silueta sense contorns. La seua poesia ens obri a la reflexió i ens mostra imatges suggeridores que ens obliguen a la profunditat i el deteniment. Diu en el pròleg Nieves Pulido que “la lectura de roma sume als lectors en el pur desconcert: qué esa cosa extraña sobre el pecho // -ese sobresalto. Però, encara desproveïts de tota guia –o precisament a causa de mancar d’orientació– els lectors aconseguim, a poc a poc, entreveure o imaginar illots de sentit”. Busquem un altre llenguatge, una altra manera de nomenar. Sentim el vertigen de la poesia. Llegim.