“Quédate así. Asumido en tu propia luz. / No quieras tocar las orillas / que en invisible vaivén de transparencias / consuman tus ojos en un halo puro. / Que en tu pecho herido por la rosa inclinada de la tarde / la palabra no sea sino una hoja suspendida en el claro de la tormenta”.

Javier Lostalé (Madrid, 1942). És poeta, periodista, crític literari i antólogo. Inclòs en l’antologia Espill de l’amor i de la mort, amb text introductori de Vicente Aleixandre. La seua poesia escrita entre 1976 i 2001 va ser publicada sota el títol La rosa inclinada (2002), i reunida en les antologies Rosa y Tormenta (2011) y Azul relente (2014). Com antòleg és autor de la Antología del mar y La noche. Vicente Aleixandre (1971); Edad presente. Poesía cordobesa para el siglo XXI (2003) y Árbol desnudo. Poesía de José Cereijo (2017). Així mateix, és autor dels llibres Quien lee vive más (2013) y Javier Lostalé. Lector de poesía. Ha sigut reconegut amb els premis Francisco de Quevedo de Poesia i Nacional de Foment de la Lectura. Els seus poemaris publicats són Jimmy, Jimmy (1976; 2000; 2018); Figura en el Paseo Marítimo (1981; 2017); La rosa inclinada (1995); Hondo es el resplandor (1998; 2011); La estación azul (2004; 2016); Tormenta transparente (2010); El pulso de las nubes (2014); Cielo (2018) y Tiempo en lunación. Libro-disco (2019).

La luz de lo perdido. Antología poética 1976-2020 (Xaman Edicions, 2020), amb edició d’Esther Peñas, és una àmplia aproximació al poeta i a la veritat que se sent en els seus versos, a aqueixes possessions que Javier Lostalé ha deixat en el paper durant tots aquests anys de trajectòria i de les quals s’ha despullat fins a arribar al perfil de l’absent.

Des del seu primer poemari publicat, el poeta es descobreix davant el desig incandescent, davant l’amor de dos cossos que, a través de la carn, es revelen. Mitjançant les paraules i les imatges surrealistes arriba a la transmutació, a l’elevació de la consciència i a la severitat del record que es fa llum en la memòria.

“Solo hay ya una trasparente proximidad / que arde sin nadie / sobre la que me tumbo desnudo / y copulo hasta el latido final de un cuerpo de ceniza. / Solo hay ya una tiniebla de miradas / que me acusan con su turbia inclinación / de aurora violada por el tacto de gasa del deseo / y su abierta herida de labios abejas / fecundada en el centro mismo de la inocencia”.

El temps és una variable que es deté davant l’erotisme i la sensualitat. Tot és breu, però queda dins de la remembranza que crema enfront de la consumació carnal, en la intimitat més pura, amb aqueixa soledat nocturna que serveix de refugi contemplatiu i dóna pas a la gratitud, fins i tot del perdut.

“Tus ojos trazan el espacio / de un pulso de imágenes / que difuso te invade / concertando un tiempo sin herida o presencia. / Una rosa respirada / late en el seno del aire / y su perfume son tus sentidos. / Cada pensamiento / es una delgada espina / que cruza tu cuerpo / y lo deja suspenso / en vida solo tuya, / mientras traspasa el paisaje / el alto oscilar del mar”.

La innocència apareix mantinguda en una suspensió d’esdeveniments vitals, amb la privacitat d’allò que és pur però que s’obri a tot un ventall d’experiències i sentiments. Els espais tancats s’il·luminen i la nuesa, els besos, el plor, la bellesa, fins i tot el dolor i l’absència, són acceptats per a prendre un caire de misticisme.

“Tu desnudo tiene la quietud / de una rosa antes del amanecer. / Abandonado en el límite / de la ausencia más pura / emite una luz / en la que entera leo mi vida / sin alterar el secreto de la tuya, / pues quien así se entrega / es solo ascensión sin tacto, / eternidad de lengua absuelta”.

La rosa, aqueix símbol que ens acompanya i ens afecta durant tota la poètica de Javier Lostalé, convida a transgredir els poemes i deshojar cada vers en un procés de mutació que sembla culminar en la desaparició de tot el físic. La serenitat i el silenci ens acompanyen per a arribar a sentir de manera intuïtiva el que ja no és, però paradoxalment, sempre serà.

“En el hueco que separa dos silencios / algo se clausura con debilidad de rosa, / mientras la tristeza fluye como un astro de luz fija / que besa la memoria con los últimos sonidos. / No existe distancia entre dos silencios / sino solo el espacio transparente de una lágrima, / la sepultada aurora del vacío”.

La mística que s’allunya dels credos, que s’entén com un intens desig de viure i que converteix l’esperit en cos, traça una línia ascendent des de Jimmy, Jimmy fins a Cielo, aproximant-se a la poesia essencial. Pensament i poema són un exercici únic, secundat pels sentits i les sensacions. Un camp il·limitat en el qual construir l’amor a través de l’absència, de la penombra que recorre la pròpia metamorfosi.

“Alguien está dentro de ti / a punto de despertar, / empujado por la altitud fija / de un tiempo sin orillas / que sin fecha ni hora te mece; / alguien que no te llama / pero al que siempre respondes, / cuya voz escuchas / como una respiración / solo en ti enterrada. / Crisálida es tu vida, / fuego sin advenimiento, / fecundación sin memoria”.

En l’obra de Lostalé, la realitat es desintegra i es converteix en La luz de lo perdido, en un enfosquir-se fins a desaparéixer després de l’aroma de l’amor que es va d’un mateix. Així, la vida s’arredoneix i s’extingeix; es transforma per a convertir-se en llenguatge.

“Antes de que definitivamente / pierdas la voz y la mirada, / asómate a cuanto entraste / y pronúncialo hasta llegar / a su sima más redentora. / Anúdate luego a lo amado, / quemándose en ello tu memoria, / y en soledad de cielo hueco / espera ya solo / que tus párpados se cierren / en la escritura total / de este poema sin nadie”.

En el seu llibre Quien lee vive más, l’autor afirma que “no hi ha vertadera lectura sense punxada, sense que una cosa no sempre explicable ens moga interiorment”. Conéixer la poesia de Javier Lostalé revela que, com diria Vicente Aleixandre, “nadie puede ignorar la presencia del que vive, / del que en pie en medio de las flechas gritadas, / muestra su pecho transparente que no impide mirar, / que nunca será cristal a pesar de su claridad, / porque si acercáis vuestras manos, podréis sentir la sangre”. No es podria definir millor.