“Entre el cielo y el mar, solo una raya. // Una lanza que clava luz de espuma / entre los intestinos de la noche, / -profunda y misteriosa en su mudez- / para licuar las perlas de la cúpula, / como llora el laúd gotas de sangre / replegado en su amnesia temporal. // Entre el cielo y el mar, solo una raya”.

Julio Pavanetti (Montevideo, l’Uruguai, 1954). Actualment resideix a la Vila Joiosa. Fundador i president del Liceu Poètic de Benidorm. Director del Festival Internacional de Poesia FIPBECO (Espanya). Director de la col·lecció de poesia Azul, de l’editorial Enkuadres (Espanya). Cònsol del Moviment Poetes del Món. Acadèmic i membre Honorari de l’Acadèmia Nord-americana de Literatura Moderna (USA). Membre fundador de l’Acadèmia Estudiantil d’Art Contemporani, Rio de Janeiro (el Brasil). Membre de l’Associació d’Escriptors i Artistes Espanyols i de l’Associació Col·legial d’Escriptors d’Espanya. Guardonat amb diversos premis i distincions per la seua obra poètica i la seua labor cultural. Ha sigut traduït a diversos idiomes i inclòs en més de cinquanta antologies nacionals i internacionals. A més, ha publicat tretze llibres, d’ells en solitari: La espiral del tiempo (2012, edició bilingüe castellà-romanés), ¡Atención! Puede contaminar (2012), La última curva del dragón (2015), Palabra escondida (2017, edició bilingüe castellà-anglés), Tiempo de cristales rotos (2017, primer accèssit en el Certamen “Lámpara en la tierra”) y Al roce de la piel callada (2018, Primer Premi del XVI Certamen de Poesia de l’Ajuntament d’Aspe 2015; edició bilingüe castellà-anglés).

Julio Pavanetti va començar a escriure lletres de cançons i música però, amb els anys i per diversos motius, el rock i el blues van anar donant pas a la poesia pròpiament dita. En 1977, a causa de la dictadura militar, va haver d’eixir de la seua Montevideo natal i es va instal·lar a Benidorm. Potser per això, la seua obra, influenciada per l’exili i l’experiència personal, té un rerefons de compromís social i de crítica cap al món que li envolta. La globalització, la pobresa, les injustícies, la mentida i tots aqueixos monstres que ens aguaiten han donat forma a una poètica plena de denúncia i reivindicació.

En Al roce de la piel callada, el poeta manté la seua veu característica, però aborda l’amor com a temàtica central. El desig, l’erotisme subtil i un sentiment de fragilitat enfront del miraculós enamorament es tradueixen en uns versos plens de dolçor i carnalitat.

“Qué frágil la belleza de esta noche, / suspendida entre cándidos resquicios / trenzados con la fibra del verano / que convierte tu cuerpo en un océano. // La luna, desprendida de las sombras, / se desplaza entre hormigas blanquecinas / y se tiende a soñar, junto a nosotros, / con el arrullo suave de las olas”.

El seu interés per la cura del llenguatge i la riquesa de l’idioma el porten a una manera d’escriure plena de matisos i composicions estròfiques clàssiques, que li permeten jugar amb la rima i la mètrica, per a potenciar el ritme i la musicalitat dels poemes. D’aquesta manera, Julio Pavanetti recrea un clima íntim en el qual gaudir i deixar-se portar a través de la lectura.

“En la esquina de besos acolchados / se silenció esa gran furia solar, / desintegrada, oh Sílfide del mar, / en átomos profundos y exaltados. // Contra el gris ventanal –pulverizados– / se disgregaron para explosionar, / abarcándonos hasta atravesar / nuestros trémulos cuerpos enganchados”.

La maduresa i la decisió de viure intensament fan transitar aquest poemari entre la pròpia il·lusió i la força dels cossos, entre l’anhel i aqueixa realitat que es consumeix amb el frec càlid de la pell. El poema s’acull en la naturalesa per a donar forma en ser estimat, al paisatge celebrativo que embolica a la parella. Tot es torna còmplice: la lluna, la mar, els astres, les latituds, els horitzons…

“Caer la tarde desde su infinito / por detrás del gran río / que hoy desciende callado. // Me ahogan en la cúspide tus ojos / y en la paz de sus embalses de sol. // Navegarlos a vela, / cansarme de contar las olas, / respirar en la comisura / de tus párpados y cerrar los míos / para hallarte en mis sueños”.

La brevetat i la consciència de l’instant s’expressen mitjançant Tankas i Senryus, deixant veure els gustos i influències orientalistes de Pavanetti:

“Refleja el sol / en los líquenes verdes / caen las gotas / de sudor por tu rostro / Todo tu cuerpo brilla”.

L’atmosfera privada i secreta es va creant a través de les pàgines per a arribar a convertir els versos en foc, per a descriure el delit i la identificació de l’altre en un mateix. Els sentits s’alteren i cada impuls és un tràngol compartit, un desig intens, per a culminar en l’acte amorós.

“Mi amor tomó la forma de su cuerpo / curvándose en las venas del placer. // Derretido en la cuna de sus pechos / y en el fuego salino de su piel, / reptó desde su vientre hasta el almendro / florecido –mi leve desespero– / y a su sombra ofrendó su desnudez / atándola al olor de su secreto”.

Els somnis, el temps i el viatge són conceptes fonamentals que, en Al roce de la piel callada,  parteixen de la corporeïtat per a anar més enllà, per a crear un estat sublim en el qual la unió dels amants és la plenitud i l’equilibri. Des d’ací, el poeta no perd la perspectiva i recupera la mirada crítica i el contacte amb el que li envolta. Tot és fugaç i res roman.

“Me arrullan los rumores de la brisa nocturna / como si fuera el coro de una tenaz quimera, / al tiempo que mi alma se queda, taciturna, / recordando el placer de aquella vez primera. // El sol va ensombreciendo su penúltimo haz. / Se desploma la luz mientras mi duda crece: / ¿Cómo podré esperar un capítulo más, / sin que me aten tus brazos y tu boca me bese?”.

Julio Pavanetti ens ofereix una versió bilingüe d’una història circular, acompanyat per les obres d’Isabel Marquina. Un cicle natural que es desborda entre l’ensomni i l’experiència, que converteix el real en una fantasia que es respira i se sent. Els anys, la vida i el camí sempre són mostra de la història i del present. Des d’aquest punt, la novetat d’aquest cant amorós en la trajectòria de l’autor no dista tant dels seus altres llibres. Som part de tot el que ens envolta i no es pot perdre la perspectiva. Diu l’autor que “afuera en las solitarias calles de la madrugada, / el mundo aún sigue siendo un diseño establecido, / una confusa madeja de energía y circunstancias: / un puzzle turbio que gira lentamente en sus bisagras / y cruza las transparencias que envuelven este espejismo”. La bellesa ens persegueix, malgrat tot. Llegim.