“Desde la ventana que da al jardín, / veo el árbol centenario, / de tronco recio, imposible de abrazar. // Los niños del vecindario / jugaban a hacer la prueba, / abrían mucho los brazos / y resoplaban de impotencia, / en pleno ejercicio de la diversión. // Yo no, prefería observar, / imaginarme siendo parte del juego, / desde lejos, como una criatura más / de esa algarabía”.

Luisa Pastor (Orihuela, 1974) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat d’Alacant i exerceix com a professora de Llengua Castellana i Literatura en Ensenyament Secundari. Des de 2009, combina la docència amb l’escriptura, la vídeo-poesia i la declamació. És fundadora, al costat d’Álvaro Giménez, i directora del Grup de Poesia Escènica i Audiovisual “Auralaria”. En 2013 publica els seus primers poemes després de ser seleccionada per l’editorial Torremozas en el seu certamen de poesia Veus noves (Madrid). També ha sigut premiada en altres certàmens com el XXVIII Premi de Poesia Gabriel y Galán (Extremadura), el XX Certamen de Poesia Amb essència de dona (Lleó) i XI Certamen Literari Carmen de Michelena (Jaén). Ha col·laborat en revistes literàries com ara El coloquio de los perros, Realidad literal o Letralia.

La major part de la seua producció literària, que inclou una important tasca de traducció, roman inèdita. Las rosas terminan (Auralaria Edicions, 2020) és el seu primer poemari publicat.

Trobar la bellesa i descobrir el símbol, l’efímer de la vida i la perpetuïtat de la poesia, és part d’un llarg camí. Des
de la sensació de vulnerabilitat que ens provoca el jo poètic i la distància qüestionable que existeix entre ell i el nostre propi ser, naix la inquietud de
la paraula, el tremolor de l’escriptura, els versos que deixen empremta i construeixen la vida. D’aquesta manera, ens trobem amb la poètica de Luisa
Pastor, amb una bretxa oberta que ens deixa passar a través d’ella per a cerciorar-nos que la identitat és, a vegades, la interposició de moltes
personalitats unides.

“Vengo de una casta de mujeres fuertes y solitarias. // Las mujeres de 
mi casta no hablan bajito, / duermen poco y mueren solas. // Acaban los días
atadas a la vieja encina. / Replegadas en sí mismas, se dejan ir sin
estridencias. / son sus últimos murmullos signos de un extraño idioma. // Las
mujeres de mi casta dan besos al aire, / lloran cuando ríen, y a veces
perdonan”.

En un exercici de reconéixer-se, la poeta ens trasllada a un lloc ocult i íntim, a un entorn en el qual la llum és el refugi
i la dissecció del sensitiu perfila el llenguatge. Així, tota percepció pren formes en la memòria i transfigura els records per a crear una realitat que
subjau al propi text.

“La mirada en la ventana / y en la ventana resplandeciente / una mujer.
// Es el Principio y el Final. // Sin ella no hay edificio, / no hay
construcción. // Ni pequeña muerte desnuda, / ni voz ronca / que se desprenda
de la roca lunar / sobre un corazón gastado. // Lo dijo Pavese. // Shakespeare
lo hizo, / según él, mejor que nadie. // Y la encarnada luz le cegaba los
ojos”.

En l’exercici de nomenar, l’emoció es torna perenne, deixa una petjada inesborrable que ens fa recapacitar sobre el temps,
sobre els signes que evolucionen en nosaltres per a recollir-se tímidament en el dir, creador de mons. Des d’aquesta perspectiva, el joc de les experiències ens modela fins a identificar-nos. Sorgeix el paper, l’expressió, el somni, el sotrac.

“Aquí, ante las aguas del Sound, / a la hora imperturbable / en que se
cierran las flores de la canícula, // asombrarse, temblar, acaso estar triste,
/ aguardar de pie un nuevo abandono en el césped / frente al malecón de Daisy;
// suspender con la lejanía de una pequeña vela / el pálido pensamiento en la
bahía, // ahogar la invención del pasado en la piscina, / haciéndolo descender
por sus pesados / escalones de mármol; soñar con sentirse uno menos solo, /
menos uno mismo, / entre el espino blanco y los junquillos”.

La mort, el dolor i la tristesa matisen l’acte poètic, la severitat amb la qual la consciència ens fa agafar la ploma i
plasmar allò que es percep en soledat i s’estén al col·lectiu; aqueixa  universalitat de l’humà tan contradictòria, tan plena d’incerteses, ens fa
pensar que la certesa és un impossible que només es compensa amb la possibilitat de fugir, de travessar la pàgina en blanc i convertir-se en un
magma de significats.

“Mientras el viento se revuelve / y las colinas se emborronan, / yo
escribo / sentada bajo el árbol del ayer. // Toda huella mía me es ajena desde
aquí; / carece de significado, apenas me conmueve. // Un mechón de pelo oscuro
cae sobre mis ojos. / No me molesto en apartarlo, para qué, / si todo hastío,
si toda mirada es fugaz en estas laderas, // sobre esta tierra
dormida”.

Luisa Pastor ens ofereix els pètals de Las rosas que terminan, de les quals no tenen nom, de les quals ens ensenyen el camí; aqueixes que juguen amb
la innocència i emmarquen el paradís de la infància, que descansen en els racons de les biblioteques i renaixen sobre els mobles antics, sota les
orografies emocionals, dins del cor. Arribem doncs a una anatomia que ens submergeix en l’elecció del passat, en la realitat que mai es repeteix i
inventa el que una és. Tal com escriu l’autora en el seu poema “The Depths”: “No me pidas respuestas, / no me ruegues que regrese, / jamás
podré regresar”. Sentim la poesia. Llegim.