“Qué hay en mí si no tengo aves ni pájaros, ni el sonido de las caracolas, qué hay en mí si no tengo la canción del agua, el murmullo del viento y quiero surcar todos los mares contigo.”
“Los espejos del agua” (Olélibros, 2019), de Pedro Villar Sánchez, és un llibre de poemes que alguns de nosaltres esperàvem ansiosos. Malgrat la prolífica obra de l’autor, la seua poesia per a adults (sense voluntat de posar etiquetes) s’ha fet esperar, després d’una llarga aturada.
Per a Pedro Villar la poesia és una necessitat i per això, ja des dels anys 80 ha fet una tasca de divulgació sense descans. Prova d’això és la passió que, en tots els seus anys com a professor, ha anat transmetent als seus alumnes i a tot el seu públic en activitats d’animació lectora, recitals, cançons…. I, d’altra banda, amb la seua participació en revistes especialitzades o en programes radie…
Els seus llibres han sigut publicats a Espanya, Colòmbia, Mèxic, la Xina, els Estats Units i el Canadà.
En poesia podríem destacar títols com Desde la luz y la sombra (1991), Luz en el laberinto (1995), Alimentando lluvias ( 1997), El bosque de mi abecedario(2003), Los animales de la lluvia(2008), Tres veces tres la mar(2012), Miguel Hernández en 48 estampas (2013), Doña Nube y Don Nubarrón(2016) y Las ranas saben cantar(2019).
En conte i narrativa, Cuéntame (2010), El pastor de nubes (2012), Los sueños de Gaudí(2016) y Un doctor en medicina natural (2018).
Pedro és un poeta que ve de la tradició oral, d’escoltar a la calor de la llar cançons, versos i contes, d’emocionar-se amb Jarcha o Nuestro pequeño mundo, de descobrir la vida des dels versos cantats per Joan Manuel Serrat i tants altres…
Com ell mateix diu, es converteix en xiquet quan escriu, vol “ser ocell, cançó i núvol”, veu que tremola quan descobreix i sent que la vida és fràgil.
Això i molt més ens ho demostra en aquest llibre, “Los espejos del agua”, un llibre de poemes intimistes i reflexius que ens acosten a un home que vol sentir més que entendre quan parlem de poesia.
Al costat d’imatges de Rosa Mª Marcillas i portada d’Alexandra Domínguez, en aquest llibre es desborden l’aire, les llums, els arbres, la riba somnolenta de l’aigua…
” Digo poesía/ y un aletear de mariposas/se desliza en tus párpados, /señalo un punto de luz/ y una luciérnaga/atraviesa la noche.”
“Los espejos del agua” és un poemari que usa com escusa la mar per a acostar-nos al seu univers personal. Una biografia espiritual que Pedro Villar construeix per a nosaltres, per al lector que es deixa portar pels ressons de la mar de les mil cares i sap que el viatge és més important que la destinació.
Per a mi, la poesia de Pedro no és una poesia narrativa ni confessional, però sí una expressió que partint de les seues experiències reals cerca una interpretació conceptual del seu ànim, que modula la seua percepció vital i determina el seu propi viure.
Les percepcions interiors constitueixen la base de la seua escriptura, sent una manera d’autoafirmació i de trobar la seua veritat; una manera de comunicar-se amb els “éssers sensibles” als quals va dirigida tota la seua obra literària.
Quan llegiu aquest llibre, heu d’estar preparats per a convertir-vos en nàufrags la taula de salvació dels quals serà solament la poesia, heu d’estar preparats per a recuperar la lluentor de la mirada d’un xiquet, la màgia que existeix en l’essència i en el cor de les coses. I és que, un sol vers pot salvar-nos.
“Cuando al alba miraba al mar, sentía la luz en las pupilas del faro. Un solo verso, pensó, puede salvar a un poeta. Buscaba entonces las palabras precisas, las sílabas justas, la metáfora perfecta…”
Deia Luis Cernuda, un dels seus majors referents, “el mar es un olvido, una canción, un labio; el mar es un amante, fiel respuesta al deseo. Es como un ruiseñor y sus aguas son plumas, impulsos que levantan a las frías estrellas…” Això són els poemes i les il·lustracions que componen aquest llibre. Ara només queda gaudir de la seua lectura.
Comentarios