“He levantado una choza de papeles / en medio del bosque. / Tiene todos los verbos que necesito / y el tiempo efímero. // Tú, castillo en el aire, / ondeas por encima / de mis hojas secas. / Desde el suelo añoro / tu consistencia aérea / sin saber cómo alcanzar / tu morada de nubes. // Llevo siempre conmigo / una cajita de cerillas / por si acaso”. Paola Laskaris (Pavía, Itàlia; 1975) és Llicenciada en Llengües estrangeres per la Universitat de Pavía (1999) i Doctora en Iberística per la Universitat de Bolonya (2004). Des de 2006 és Ricercatore de Literatura espanyola en la Facultat de Llengües i literatures estrangeres de la Universitat «Aldo Moro» de Bari, on organitza la Trobada Internacional de Primavera amb la Poesia Espanyola Contemporània «Vaig nàixer el 21 a la primavera…» [traducció d’un vers del llibre «Vuoto d’amore» de Alda Merini] ( http://naciel21enprimavera.blogspot.com). És coordinadora, per l’editorial Sentieri Meridiani de Foggia, de la col·lecció de poesia espanyola i hispanoamericana La rosa inassolible, en la qual edita l’antologia relativa al projecte «Vaig nàixer el 21 a la primavera…» Voci dalla poesia spagola contemporanea (n° 3, 2009; n° 4, 2011). Ha traduït a l’italià poemes de Raúl Díaz, José Manuel Lucía Megías, Carlos Marzal, José María Micó i Francisco Ruiz Noguera. Escriu poesia en espanyol i italià. Els seus quatre poemaris en castellà són Ecdótica del amor(Sial, 2014), Periodo hipotético (Amargord, 2017), Horizonte inerte (El sastre de Apollinaire, 2019) y Pensar por imágenes (El sastre de Apollinaire, 2021). En tots ells l’acompanya la mà forta i lluminosa de la seua germana Caterina Zaira, autora de les il·lustracions.
A vegades intentem comprendre aquelles coses inentendibles, aquells murmuris que volen pels espais diàfans de la ment d’una artista, o ens commouen amb el color i la textura d’una imatge repleta de misteri. El nostre cap s’ompli d’ocells, de sorpreses i paisatges polièdrics que anuncien la confusió, la incertesa, tot el que va més enllà dels sentits. Ens convertim en “quijotes” per a prendre el nostre subconscient i ordenar-lo en un intent de crear escenaris a través del llenguatge. Bogeria i seny es donen la mà, i obrin passe a realitats quàntiques que quasi es poden tocar. “Escribo para verte. / Elijo las palabras / y las disemino / con urgencia / en el papel en blanco. / Luego lo tiendo al sol / y me alejo / dejando que el aire / haga su labor. / Cuando vuelvo / está a 848 Km de distancia /-en tus manos- / y puedo ver al fin / en su lejana blancura / la sombra de tus dedos”. Pensar por imágenes és un poemari que ens espenta a la reflexió, que marca les línies de nombrosos horitzons i trenca les fronteres entre el pensament i la vida. Entre versos, s’acomoden els perfils que no es poden expressar amb paraules, els ensomnis per a les quals es queda curt el vocabulari. Els símbols donen fe d’aqueixes certeses que no es poden expressar però que se senten al compàs de la lectura. I és, en aquest sentit, com la literatura transforma més enllà de tot convenciment. “Dime algo. // ‘Pronto…’, / ‘en breve’, / no son palabras, / solo guadañas / que cosechan / sudor de nubes. // Odio / los verbos futuros / son demasiado largos / e imprudentes”. La poesia s’intueix com a font, llum i càstig, com un camí que entrecreua realitat i ficció per a deixar un rastre que seguim sense poder evitar-lo. D’aquesta manera, l’eternitat es dibuixa en el paper. El món de les idees, ple d’imatges, bulle i és difícil de pronunciar. La poeta és una encantadora i desdibuixa el temps, es converteix en traductora de colors, de clarobscurs que conformen el seu propi centre. La filosofia acosta els buits pendents i les preguntes són l’epicentre de l’escriptura. “En una caja negra / brillaba perfecto / en su falta de principio / y fin. / Corro de rayos de sol. / Círculo. / Un niño lo dibuja / en la arena de su sueño / y nadie se atreve / a borrarlo. // El tiempo / queda atrapado en él / rotundamente. / Rodea mi pulso / tu recuerdo fúlgido / y sutil”. Els sentiments romanen en l’intel·lecte i es transformen, prenen vida en el seu interior. Els versos flueixen, sentim la seua multiplicitat en una caiguda inapel·lable des de la qual prenen forma i mostren la bellesa, el dolor, la nostàlgia, l’amor, l’anhel… S’escriu i sorgeix l’equilibri, el vocable just, el poder del lèxic en l’infinit. Quedem presos: “Desconocido temblor. / Calambres inquietos. / Trenzas de cables eléctricos / en mis brazos. / Paralizada echo mi ancla / en tu piélago opaco. / Demasiado lejos / tu fondo, demasiado cerca / mi penitencia. // Desde tu orilla me sueltas / inclemente y obsoleto / tu diagnóstico. // La metamorfosis se cumple / patológica e implacable / otra vez: / el perro (efectivamente) / soy yo”. Paola Laskaris ens trasllada al silenci, a aqueix espai en el qual res existeix excepte el poema, la forma que ja no levita indeterminada, sinó que agafa terra ferma per a ser compartida en la incertesa d’un llibre. Els records, les associacions, l’aventura de l’intel·lecte queden reforçats amb els dibuixos de la seua germana, Caterina Zaira, i ens fan viatjar, pensar por imágenes; crear un univers colorista replet de complexitats que, en canvi, s’albira amb claredat. Llegir aquest poemari em porta a detindre’m en els contorns de la ment, en els seus enigmes, en el trànsit vital que avança entre els símbols, el subconscient i tots aquells llaços que fan possible el real. En paraules de l’autora, “asombrada –como una mariposa azul en un pinar- sonrío ante tan dichosa ventura, porque todo ha merecido la pena”. Tot ha valgut la pena. Llegim.