Paraula, cosa, la teua, amor, necessitat, existència…

José Luis Vidal Carreras (Vitòria, 1954) és un poeta que, després d’una llarga trajectòria, encara recorda amb afecte el seu primer text. Amb tan sols tretze anys, a bord d’un autobús de línia que el portava d’Alacant a Sant Joan, va gargotejar uneixes paraules a manera de reflexió. A partir d’aqueix moment, els escrits és van anar acumulant en papers que encara conserva, llibretes on s’acumulaven moments especials, descripcions i estats d’ànim, paisatges que li agradaven.

Així, el vers és va anar alternant amb la prosa i, en 1991, va veure la llum el seu primer llibre de poemes “Al rojo amarillo” (Aguaclara), Accésit del Premio Nacional de Poesía Miguel Hernández del Ayuntamiento de Orihuela. A éste, lo siguieron: “Señor de los balcones” (Diputación de Granada,1992); “Perenne flor” (IAC Juan Gil-Albert, 1997); “Abalorios” (Alhulia, 2001), XVI Premio de Poesía Villa de Benasque; “Álamo” (IAC Juan Gil-Albert, 2002); “Horas y uvas” (Aguaclara, 2007); “Donde nunca hubo nada” (Point de Lunettes, 2010), Premio Nacional de Poesía Ciudad de Ceuta; “Señor de los balcones, antología poética” (Renacimiento, 2013); “Caja oscura” (Pre-Textos, 2018), XXXI Premio Internacional de Poesía Antonio Oliver Belmás; i el més recent, “En el sueño dorado” (Renacimiento, 2018).

A través de la seua veu i la seua mirada, José Luis Vidal sempre ens acosta a aqueix món tan personal que dibuixen els seues paraules, on cada cosa te la importància justa, on la realitat és una troballa que fa vibrar a ser a través del desig, de l’anhel i de l’esplendor del present. Llum i foscor que és funden per a plantejar-ens la fragilitat de l’humà i el miracle de l’instant.

La seua poètica ens permet abordar tems en els quals el llenguatge conversacional és queda escàs, conceptes latents en la seua obra que defineixen aqueixa necessitat de prop, d’exploració, de mantindre’s en l’ideal de consciència, tan difícil d’aconseguir. Un territori llunyà a la confesionalidad i al qual anomenaríem “experiència”, per a endinsar-ens en la bellesa de la contemplació que no és conforma, sinó que conviu en el tot, amb el tot, al costat del tot.

En recórrer els seus versos ens plantegem, inevitablement, la importància que te per a ell l’etimologia dels paraules, aqueixa amplitud de significats que “malgrat apuntar en moltes direccions”, tal com indica el mateix autor, “no centrifuga el poema, sinó que el recull i li dóna unitat”.

“Per a mi, el coneixement de l’amplitud semàntica de la paraula és vital perquè em permet conciliar bona part d’aqueixos significats simultàniament dins del poema, perquè el poema reproduïsca poliédricamente la riquesa del món natural, de la realitat en la qual jo em trobe…. En definitiva, és vital la història de la paraula, la qual cosa significa, la qual cosa pot suscitar per associació en la ment del lector.”

Així arribem a la brevetat dels seus poemes, una concisió que no és un procés de prop literària sinó que va en funció dels seues pròpies necessitats expressives. Una sensibilitat que ho porta a “moments de molta intensitat necessàriament breus”.

D’altra banda, dins del seu discurs existeix aqueix romanticisme que fa de l’amor un motiu de transcendència únic i irrepetible entre el jo i l’el teu. “Recobrar un estat primigeni d’unitat amb els cuses, de no separació”, que fa que “l’erotisme, el desig físic, l’amor carnal, tot estiga mediatitzat per aqueix concepte més ampli que és la fusió”. En el seu poema “La teua i jo” del llibre “Àlber” (2002), diu:

“Hago el mundo contigo.

Una parte de mí

que nunca huye

ni se esfuerza

por ser mía,

lo hace por ti.

 

Tú pones el contorno

y yo mi amor,

que lo colora.

 

Tú y yo –en el fondo de mí.–…”.

 

Un altre aspecte que crida l’atenció en la poesia de Vidal Carreras és la vida que existeix en l’inanimat, en els cuses. I així ho deixa veure en el seu poema “Vol”:

“Ardientes cosas

que abrasáis mis ojos,

rutilantes estrellas

que alumbráis, brevemente,

mi desierto de arena,

lleno de cielo…:

jamás os he llamado mías,

cosa yo mismo para vosotras…”

La matèria, la carn, els objectes, tot el que ens envolta són un acompanyament de l’ésser. I en aquest sentit, existeix el gaudi i l’observació dels xicotetes cuses com un miracle. En el llibre “Caixa fosca”, el poeta diu en “Creïlles”:

”Las patatas

tienen ojos,

y nos miran,

como peces

fuera del agua.”

Fent referència de nou a l’amplitud semàntica, ens trobem al llarg de tota l’obra poètica de José Luis la paraula “pare”. Un concepte que més enllà del significat biològic, ajuda a respondre a la pregunta de la pròpia existència.

“En la mesura que jo ho utilitze al pare com a símbol, sempre apareix com a justificació de l’existència, encara que siga una justificació que et deixa amb fam…Pare és un món del qual sales tu. Un lloc més d’origen que d’arribada. Retrospectivament justifica el meu present.”

D’aquesta manera, arribem a la necessitat, al que els grecs cridaven Ananké o els llatins necessitas, als elements forçosos de l’existència sense els quals no podríem ser i dels quals José Luis Vidal ens parla molt en la seua poesia. El dolor forma part d’aquest paisatge, com una cosa no tràgica ni dramàtic, sinó com un element més de la nostra vida, despullat de connotacions negatives.

“El dolor es un niño

que no me quiere oír.

Lo llamo y no contesta,

protesto y no obedece.”

 Ara, en el seu últim poemari publicat, “En el somni daurat», tots els conceptes fonamentals de la seua obra segueixen presents. Potser molt més celebrativo que en “Caixa fosca”, reafirma cada element de la seua escriptura. Les coses, l’amor, aqueix Tu que es permet en majúscules, la llum, el cos, el pare, l’existència. Al cap i a la fi, la “destinació de la carn… oh diví tremolor.”