Delante de mí, el azar / y otros sangrantes pliegues de las líneas. / Las palabras y su juego. / Pero solo fui capaz de ser la paradoja de una huida, / atrapado en la ternura de aquellos juguetes criminales / dispuestos para que un hermoso loco / disparase a mi cabeza / un vértigo de amor y teología…”

José Luis Rico (Càceres, 1950) de formació autodidacta. Cofundador del grup ALGAR i codirector de la ja desapareguda revista ALGARIA 0. Membre del Col·lectiu Mediterrani i coordinador del grup poètic Vers a Vers de la Universitat Permanent de la Universitat d’Alacant (UPUA). Guanyador de diversos premis dels quals, com ell diu, “preferisc no parlar, perquè ni són rellevants, ni aporten riquesa a la meua obra”. Autor dels poemaris Cicatriz de vuelo; Coartada de la mantis; En el jardín de El Bosco; Un espejo de alcohol; Dibujando pájaros de fuego sobre los estanques y Un niño con un reloj a cuestas.

Des dels seus començaments, José Luis Rico sempre ha escrit una poesia filosòfica que té la seua arrencada en les grans preguntes existencials, en l’essencial de l’ésser humà. A través de l’amor, la mort i les qüestions fonamentals de la condició humana, en un exercici d’autoconeixement, arriba a la universalitat. Els seus versos, llunyans del particular i el reduït, aborden els sentiments i experiències que qualsevol pot sentir o viure. Tal com ell mateix diu, “l’única manera de conéixer l’essència de l’existència és conéixer-se a si mateix”.

“Y hablo de mis cosas y entro en el enemigo / lo mismo que un soldado / que abra la puerta de su casa / y aborde la batalla con intención suicida: / no por temor al héroe, / sino por sus preguntas.”

Diu l’autor que “el poeta ha de crear, no sols recrear, crear altres mons a partir d’un sentiment propi” i per a això és necessari reposar i meditar abans d’enfrontar-se al paper. Des d’aquesta perspectiva, José Luis reivindica la poesia com a obra literària. Per a ell, l’ofici d’escriure no pot reduir-se a plasmar sentiments en el paper, sinó que aspectes fonamentals, com la forma, l’estil, la musicalitat, la cerca de la paraula exacta…, formen els pilars de tota la seua obra.

La seua expressió artística es reparteix entre la pintura, l’escriptura i la seua pròpia veu. Recorda que des de molt xiquet, entre les seues lectures, estava Rabindranath Tagore, amb aqueixa lírica i aqueix missatge tan impactant per a ell. D’aquesta manera, el seu primer poema publicat es va dir “Entre sangre y espuma a los poetas extremeños”  i era una explosió verse a vers. A poc a poc, va anar temperant aqueixa exaltació, va anar polint les arestes, evolucionant amb la pròpia vida, per a arribar al que, com hem dit, és la pedra angular de la seua poesia: el coneixement d’un mateix.

“Cuando todo lo que nos rodea / siente el dolor de lo opaco, / y carece de volumen, y es mudo al sonido / y ciego a la poesía; dale sentido al color, / argumentos a la piedra, / latido a los ecos, honestidad a la pluma. / Que el mundo, así, comprenda / que a pesar de sus sombras, y a través de tus / manos, / la vida se abre paso entre el silencio… / Y resucita.”

En el seu últim poemari, “Un niño con un reloj a cuestas” (Ed. Elèctric Romanç, Col·lecció El Puente de los Espejos), José Luis Rico fa un exercici per a arribar a la medul·la del poema, sense perdre la contundència i la coherència amb tots els aspectes fonamentals del seu discurs. Paraules que són com un centelleig per al lector i que gaudeixen de la claredat necessària per a oferir-nos el seu missatge sense perdre la força interna que caracteritza el seu estil.

Com a “fragmentos de una esfera”, cada element que compon la seua vida es replanteja com a totalitat, amb consciència de fugacitat i la limitació del temps que s’acaba; amb aqueixa commoció d’enfrontar-se a les veritats i a la passió d’un amor que ens sosté, malgrat fer-nos fràgils.

“Tu has sigut / -contra tot pronòstic de la carn / i el temps- / el tauló marítim i la terra ferma / del meu últim naufragi.”

Amb “trazos sobre un muro gris”, ens sorprén des de l’absoluta brevetat i ens porta, amb certes pinzellades d’ironia, a una col·lecció que balla entre l’aforisme i la pròpia reflexió. Una immediatesa que capta la imatge o l’instant per a transformar-lo en pensament que es forja en el silenci.

“Qué delicado y bellísimo el jarrón de Bohemia / o de Murano. Y sin embargo, / cómo oprime las raíces de la orquídea.”

José Luis Rico és un caçador d’ombres que porta a la seua esquena més de dos-cents recitals, que la seua pintura és en essència poesia, que transmet la calidesa i la força de l’humanisme fins a les seues últimes conseqüències, compromés amb la cultura, i poeta exclusivament per la seua vocació de pensar. Per a veure a un niño con un reloj a cuestas, hem de llançar-nos a la seua lectura.