Diana Antón, la jove autora alacantina, ha tret ja a la llum el seu nou poemari titulat “No hay mal que 100 versos dureˮ. Aquest nou llibre es pot adquirir ja a través de Amazon, i en ell la poeta continua definint una veu pròpia en la qual juga un paper essencial l’emotivitat.

El seu primer poemari, “Entre Eros tu y yoˮ va ser publicat en 2016, i tenia com a tema central l’amor i l’erotisme. Des de llavors no havia tornat a publicar una altra obra, però sí ha participat en alguns projectes artístics. Per exemple, va ser la promotora del Bohemian Festival, un festival literari i cultural que s’emetia els dissabtes al matí a través de les xarxes socials, i en el qual es presentava a escriptors i poetes de l’entorn, una iniciativa que va resultar tindre molt bona repercussió.

Durant aquesta pandèmia també va presentar “Siempre de frente, nunca de espaldasˮ, un treball audiovisual que tenia com a objectiu visibilitzar i reconéixer el treball realitzat pel personal sanitari en la seua lluita enfront del COVID – 19, i en el qual ella mateixa es va encarregar de l’edició, el guió i la direcció.

Ara, a la fi de febrer, va traure a la venda la seua nova obra titulada “No hay mal que 100 versos dureˮ, en la qual pren com a nucli temàtic l’afany de superació de l’ésser humà. El llançament d’aquest llibre no podia donar-se en un moment més adequat, perquè sembla que la difícil situació provocada per la pandèmia constitueix el marc situacional perfecte per a la seua elaboració.

No hay mal que 100 versos dureˮ és un poemari que podria considerar-se com una referència perfecta de les noves manifestacions poètiques que porten amb si els joves autors d’aquesta última dècada. A continuació, analitzarem alguns dels aspectes més interessants d’aquesta obra.

En primer lloc, l’estètica dels poemes recorda a l’escriptura de les autores hispanoamericanes de finals de segle, la influència del qual va resultar fonamental per a definir la poesia espanyola que s’està desenvolupant actualment. D’aquesta manera, es reconeix en les composicions de Diana Antón un llenguatge directe i sense pretensions, que busca la senzillesa sintàctica però al mateix temps treballa intensament en el pla lèxic. Aquesta influència de les autores hispanoamericanes es pot apreciar també en la voluntat per transmetre càrregues emocionals molt grans a través del poema curt i el vers simple.

Amb això no volem dir que l’autora estiga directament influenciada per aquesta mena de poesia, però sí que es pot afirmar clarament que la seua obra parteix d’uns nous corrents que beuen directament de l’escriptura femenina hispanoamericana.

En el prefaci d’aquest poemari, l’autora ens expressa per endavant la seua voluntat per construir una proposta que oferisca al lector un alliberament emocional, una catarsi a través de la literatura que, en major o menor mesura, tots poguérem necessitar després d’aquests mesos de pandèmia.

El que se’ns mostra a continuació és una sèrie de composicions en les quals convergeixen diferents estils poètics, d’una forma que podria resultar a priori confusa, però això només ocorre fins que anem descobrint l’estructura interna del poemari. Des de les primeres pàgines, la seua poètica es defineix per una gran importància del sensorial, i per un ús de la sinestèsia que ens situa davant un tret essencial dels poemes: el gust per l’abstracció.

Sobre el pla de l’abstracció, Diana Antón construeix una poètica que navega per una mar de verb suggeridors i substantius intangibles. Tot això és summament susceptible de convertir-se en una cosa inestable i mancar de sentit en el moment en el qual es materialitza en un poema. Recordem així als aclamats poetes espanyols de la generació dels Novísimos, que en el seu afany per treballar l’abstracció lingüística acabaven per extraviar-se en el seu propi univers poètic, creant versos buits que poc o res podien comunicar al lector. Ací no ocorre això en absolut, i la raó que es mantinga la coherència poètica es basa en el fet que aqueixa abstracció s’assentisca sobre dos pilars fonamentals: el contingut i la forma.

Parlem en primer lloc del contingut. La pèrdua de l’amor, la tristesa i el desconsol vital són els temes principals que regeixen la primera part del poemari. Per descomptat l’autora no mentia en el seu prefaci quan ens animava a vessar algunes llàgrimes si ho consideràvem pertinent, perquè en aquesta primera secció no trobem composicions que conviden precisament a la xerinola i l’alegria.

No obstant això, a partir de poemes com “Inspiraˮ o “No te olvides de soñarˮ, ja comencem a albirar l’estructura temàtica del poemari. Aquesta es basa en una transició des de la foscor cap a la llum, des de la tristesa i el desconsol fins a l’esperança i la valoració de les emocions positives. Per això, a partir de la pàgina 21 trobem quatre poemes que estableixen aqueixa transició cap a l’alegria: “Inspiraˮ, “No te olvides de soñarˮ, “No cedasˮ, i “No te domestiquesˮ. Amb aquests quatre títols, l’autora exhorta als lectors a buscar un reducte d’esperança que ens anime a seguir avant. Potser aquest mandat és també un exercici autoreflexivo, en el qual la poeta mostra la seua determinació per de deixar de costat les emocions que dominaven la primera secció de l’obra.

El poema que porta com a títol “La primavera ha llegadoˮ constitueix l’inici de la tercera secció, la més extensa del poemari, en la qual l’abatiment dóna pas a un àuria més càlida que embolica les composicions. A partir d’ací hi ha una resignificació del sentiment de l’amor que, com ja hem dit abans, regeix tot el poemari. En aquest cas, aqueix amor es mostra com una cosa més alegre i satisfactori, o almenys, més esperançat.

Tota aquesta estructura temàtica confereix un rerefons sòlid al llenguatge abstracte que predomina en els poemes. D’aquesta manera, l’abstracció cobra un sentit, ja que no es tracta només del gust per construir imatges poètiques suggeridores, sinó que realment l’autora està intentant comunicar-nos un contingut clar amb una càrrega emocional notable. A més, el fet que aqueix contingut tinga caràcter evolutiu ens obliga a pensar en aquest poemari com en una creació artística concebuda conjuntament, alguna cosa que comença a resultar cada vegada més excepcional en els nous corrents poètics.

L’exposició d’aqueix contingut en els poemes es realitza a través d’un recurs poètic que condiciona la totalitat del poemari: la metàfora. Són molt pocs els versos en els quals no s’haja recorregut a alguna mena de metaforización per a expressar allò que es vol dir. L’intens treball que s’ha dut a terme per a la construcció dels poemes, fent ús quasi únicament d’aquest recurs, demostra un gran coneixement de les metàfores, perquè les trobem també de molt diversos tipus, des d’aquelles que atenen els tòpics literaris més clàssics, com és el cas de la primavera com a símbol de l’alegria, fins a altres les associacions de les quals tenen un tint més avantguardista, en les quals es combina la complexitat semàntica amb la senzillesa estructural, en un joc creatiu que recorda a la poesia de Alberti.

Pel que fa a la forma i a la mètrica, el nou poemari de Diana Antón es caracteritza per combinar entre les seues pàgines el vers lliure amb altres estrofes més tradicionals, entre les quals podem trobar el quartet simple i fins i tot la cuaderna via. Encara que el vers lliure predomina ara mateix en tots els corrents poètics, i el quartet continua vigent pel seu caràcter musical, no és freqüent trobar la combinació de totes dues formes en un mateix poemari.

En aquesta obra, aquesta combinació entre el vers lliure contemporani i les estrofes tradicionals es duu a terme, a vegades, dins del mateix poema, per la qual cosa l’autora ens ofereix amb això una sèrie de propostes mètriques d’allò més interessants. Es podria dir, fins i tot, que es tracta d’una pràctica innovadora dins de la innovació.

Pel que fa al vers lliure, Diana Antón també duu a terme un treball ardu que no se sol desenvolupar en les noves formes poètiques: l’afany per donar un sentit formal als versos i a les estrofes. En la majoria de poemaris actuals, sobretot dels joves autors, els pseudo – poetes confonen el vers lliure amb el caos estructural, fragmentant les estrofes i els versos sense ordre ni sentit. Això no ocorre en les composicions d’aquesta autora, que en tot moment estableix una relació lògica entre el contingut i la forma de les estrofes i els versos. Aquesta relació atén sempre factors temàtics, rítmics i fins i tot gràfics, que poden no ser percebuts a primera vista, però que en una lectura detinguda poden apreciar-se i revelar aqueix vincle entre forma i contingut.

Aquesta última idea del grafisme també és destacable, ja que hi ha uns certs poemes com “Era inevitableˮ en els quals la disposició de les estrofes i els versos, que trenquen amb els cànons tradicionals, cobra una especial importància. Això ens remet de nou a la poesia neovanguardista, els procediments gràfics de la qual semblen estar instaurant-se amb gran força entre els joves autors.

Arran d’aquesta breu anàlisi es dedueix que el poemari de Diana Antón és una representació clara de la direcció que està prenent la poesia actual, notablement influenciada per l’avantguarda hispanoamericana i per les manifestacions literàries en xarxes socials, on els formats conviden a la realització d’aforismes i altres formes poètiques breus. Els crítics més puristes podrien atacar aquesta obra com l’exemple d’una nova poètica que uns certs sectors literaris tendeixen a rebutjar. No obstant això, l’auge d’aquesta mena d’escriptura porta entre nosaltres més d’una dècada, per la qual cosa potser seria interessant superar uns certs prejudicis arcaics i començar a considerar la manera en què aquestes noves veus estan reconduint el rumb de la lírica castellana.

Per això, no era la nostra intenció amb aquest article realitzar una crítica literària densa o fins i tot pedant, sinó posar en valor les manifestacions poètiques de les noves generacions d’autors, que es veuen obligats a buscar la seua veu en un clima de devaluació constant per part dels sectors més conservadors del món de la literatura. A través de “No hay mal que 100 versos dureˮ, podem analitzar les noves manifestacions de la poesia, les noves preocupacions i els nous llenguatges que s’estan instaurant en ella.

Ja que aquesta obra constitueix un bon exemple de tot això, aquell que desitge aprofundir en aquesta mena de poesia, o simplement acompanyar a Diana Antón “en aquest viatge poètic amb un sol bitllet: el de tornada a la vidaˮ, com diu la mateixa autora, pot adquirir el poemari a través del següent enllaç: