Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman
Contra el niño que escribe
nombre de niña en su almohada
Ni contra el muchacho que se viste de novia
en la oscuridad del ropero.
(Oda a Walt Whitman, Federico García Lorca).

A Walt Whitman (1819-1892) ho van dir “el bon poeta gris”, un qualificatiu que no li quadrava, excepte pel color del seu cabell i la seua sòbria vestimenta habitual. Havia nascut en una família de fortes conviccions religioses, també molt nombrosa. Sent el segon de nou germans, a casa el cridaven Walt, per a diferenciar-lo de Walter, el seu pare. Va començar a treballar molt prompte, sent quasi un xiquet va abandonar els estudis, per a emprar-se diversos oficis. Com a aprenent en un periòdic de Samuel L. Clemens (més conegut pel seu pseudònim literari Mark Twain) es va iniciar en les labors periodístiques i també en la tipografia. Alguna cosa que li serviria d’ara en avant per a guanyar-se la vida en impremtes i periòdics, encara que més tard incursionó en la docència. Com a mestre, Whitman va tindre alguns problemes en ser acusat de sodomia amb algun dels estudiants.
Van ser anys difícils i llargs els que va passar dedicat a l’escriptura sense obtindre reconeixements , fins que va publicar del seu propi peculi la seua famosa obra “Fulles d’herba”, una modesta edició quasi anònima de quasi 800 còpies . El pensador, escriptor i poeta estatunidenc, Ralph Waldo Emerson  va donar el recolzament definitiu a Whitman, al qual va dirigir paraules d’elogi i va recomanar el volum al seu cercle d’amistats literàries.
Aquest llibre de poemes es convertiria amb el temps en la pedra angular no sols de la lírica americana sinó que tindria una profunda i duradora influència en la poesia universal. Els espanyols León Felipe, Lorca, el portugués Pessoa, l’argentí Borges, el nicaragüenc Ernesto Cardenal o el xilé Neruda han sigut tributaris de l’obra de Whitman. No obstant això, en el seu temps, Fulles d’Herba va ser acollida amb recel i crítica destructiva pel seu supòsit contingut eròtic. També per l’ús del vers lliure, amb ressonàncies bíbliques en un text considerat profà.
BON SAMARITÀ
La guerra civil americana va convertir a Whitman en infermer voluntari , atesos  els nombrosos soldats ferits entre 1862 i 1865. Els portava roba, fruita, gelats, cigarrets i segells postals. El vincle que establia amb ells no es limitava a això sinó que els feia companyia, els consolava i creava una relació afectiva que no era molt ben entesa per les infermeres, que es queixaven que un home de mitjana edat, prestigiós pornògraf, rondara els pavellons on jeien soldats joves i atractius. “Aqueix odiós Walt Whitman ve a inculcar-los el mal i la incredulitat als meus xics”, deia una, recordava Whitman en els seus diaris d’aquella època.
D’aquestes experiències viscudes a Washington en aquells anys va prendre notes que va convertir en articles per a periòdics sota el títol de Memoranda during the War(1876), més tard com a part de la seua Specimen Days de 1882. En aquelles pàgines apareix Lincoln, de qui era acèrrim partidari. Whitman era un demòcrata radical, encara que la seua concepció de la democràcia era molt sui generis. Més que una convicció política era un concepte relacionat amb l’amistat i la companyonia entre homes , molt similar a la que ell havia presenciat en aqueixos joves soldats que marxaven al capdavant de guerra. I a l’amor, fraternal o paternal segons ell, que els va demostrar quan els va atendre ferits en el seu retorn. En el prefaci a l’edició de Fulles d’Herba (1876)  va escriure: “ És gràcies a un fervent i acceptat desenvolupament de la companyonia, gràcies a un afecte sa i bell de l’home per l’home, latent en tots els joves i gràcies al que directa i indirectament l’acompanya, per la qual cosa els Estats Units del futur estaran de la manera més eficaç possible, amalgamats, intercalats i forjats en una unió vivent”.
La sexualitat de Whitman fins hui segueix embolicada en un halo misteriós. De la seua suposada homosexualitat hi ha abundants indicis. Quasi totes aqueixes amistats particulars eren amb homes de baixa extracció social, que en alguns casos menyspreaven l’art del poeta. Walt Whitman es va censurar en moltes ocasions, revisant els seus papers i també els seus versos (per a l’edició anglesa, per exemple) eliminant passatges comprometedors. Per tant, encara que va ser assenyalat i pressionat a vegades per a confessar les seues inclinacions, mai ho va fer. Encara que ho va deixar entreveure quasi sempre en versos dels anomenats “poemes de l’alzina” (1859), dels quals després es va acovardir al moment de la seua publicació: “ Un atleta s’ha enamorat de mi i o d’ell/però enfront d’ell, en alguns instants, hi ha en mi una cosa feroç i terrible que és preferible es manifeste/ jo no m’atrevisc a dir-ho amb paraules, ni tan sols en aquests cants”.
A la fi dels anys 80 d’aqueix segle, Whitman ja era popular i admirat entre els intel·lectuals homosexuals del seu temps, especialment a Anglaterra, on Oscar Wilde era un dels seus seguidors. Quan el poeta irlandés va visitar els Estats Units va anar a veure a Whitman i van mantindre una càlida conversa amb un bes que mai oblidarien.
Tal vegada per intentar desviar l’atenció sobre aqueixes ombres pecaminoses, el poeta americà deixava entreveure que havia tingut relacions amb algunes dones i fins i tot d’haver tingut descendència amb alguna d’elles. En Fulles d’herba hi ha passatges que resulten explícits en aqueix sentit i curiosament van despertar més comentaris i crítiques que els d’ambigüitat sexual. Fins van arribar a amenaçar-li amb mesures legals per part del fiscal de districte de Boston, en 1881.Després de la versió de 1885 de l’obra, un tal Comstock, capdavanter d’una campanya contra la “indecència literària”, va denunciar el sexe heterosexual contingut en el llibre sense fixar-se en els més reveladors poemes de Cálamo. Alguns crítics actuals pensen que tal vegada  a mitjan segle XIX l’amor o l’amistat profunda entre cavallers no era en realitat tan condemnable.
DEMÒCRATA I ANTIESCLAVISTA
El Whitman polític és una faceta que els historiadors destaquen. La seua implicació com a demòcrata radical, la seua oposició a l’esclavitud han fet que se’l considera també com “el poeta de la democràcia”. Una cosa discutible, ja que si bé va estar avançat a l’època en més d’un sentit mai va ser veritablement abolicionista. Com l’esclavitud era un model econòmic contrari als seus ideals d’una societat americana formada per xicotets propietaris rurals independents, Whitman va donar suport a la guerra contra els esclavistes del Sud. La situació posterior al conflicte civil, la Reconstrucció, li va fer deplorar “la dominació negra, a penes per damunt de les bèsties”. I va pronosticar que “les masses negres lliures de negres durant el segle subsegüent” amenaçaven amb constituir un problema terrible”.
La seua visió del món estava ancorada en un passat idíl·lic que havia canviat vertiginosament. El món que li envoltava havia canviat, però ell no. No obstant això, mantenia un cert optimisme en els ideals democràtics que defensava amb una fe quasi religiosa: “No puc repetir massa  vegades que la democràcia és una paraula la vertadera essència de la qual encara dorm. És una gran paraula, la història de la qual, supose que encara no s’ha escrit, perquè aqueixa història encara no ha tingut lloc”.
El gran poeta americà, com tants genis, no era gris com va dir Henry Miller, sinó un ésser humà amb clars i foscos. Però sempre serà recordat com l’autor  de la nova bíblia poètica universal.