Amb tots els girs i esdeveniments que s’han succeït en aquests últims dies com muntanya russa al Terra Mítica, he tingut més d’una vegada que virar les meues intencions i canviar el propòsit i el to d’aquest article. En principi em proposava parlar del fa uns dies recentment nomenat ministre de cultura, l’abans mediàtic i ara tristament mediàtic Màxim Horta. D’aqueixa dubtosa “quota gai” de la qual molta gent, pertanyent en la seua majoria al pal que tots sabem i que en aqueix moment s’acabaven de portar un altre pal, proclamava als quatre vents com la màxima raó del seu nomenament. D’aqueix “ministre instagrammer” batejat amb tot encert pel nostre company Manuel Antonio Velandia, en un altre article d’opinió sobre el tema que podeu trobar bussejant una mica en aquesta mateixa secció d’opinió.

Operació publicitària? Una xicoteta picada d’ullet a l’actual i injuriada (per a mi amb tota la raó) “cultura de masses”? En principi a mi l’home em queia bé, i amb açò que no li agradava el futbol, per a mi tenia moltíssim bestiar… però no obstant açò i naturalment, a més del fet que haguera escrit un parell de llibres, sincerament jo no li veia les armes adequades per a fer un ministre de cultura. I menys d’esport, clar, encara que el fet d’ajuntar cultura i esport en un mateix ministeri sempre m’haja produït alguna cosa bastant de dentera, per il·lògic i fins i tot per antitético. Ja que es torna a crear un Ministeri de Cultura (i beneït siga el retorn d’alguna cosa que mai es va haver d’anar), tinguem el gest de fer-ho una mica de debò. Anem, dic jo.

Al costat de tot el nou Govern, Màxim mereixia un punt de confiança, potser m’equivocara o potser no… ara mai ho sabrem, ja que el seu mandat, en virtut d’esdeveniments que a hores d’ara ja tots coneixem, no s’ha estès més de sis dies. Tornant a la prehistòria de la nostra transició, aquest cessament fulminant em va portar a recordar aquell sobrenom amb el qual Santiago Carrillo, líder del PCE aleshores, va batejar en el seu moment al nostre ínclito monarca el pare de Felipe Vl al principi del seu regnat: Juan Carlos l El Breu. Maxim El Breu. Maxim… a partir d’ara un enigma, el seu mandat una distopía.

I açò que (sempre segons els mitjans) el seu delicte segueix sent discutit i discutible… com a particular, el tema s’havia arreglat fa ja molt temps, però en el polític el que va fer és un acte imperdonable. I al contrari que uns altres, (moltíssims) uns altres, Màxim va tenir la valentia de dimitir, un fet del tot normal en qualsevol democràcia europea. En les seues pròpies paraules, perquè “La Gossada” no desbaratara aquest il·lusionant projecte de Govern. La Gossada, és d’ella de qui us vull parlar ara.

La Gossada… conglomerat polític i mediàtic formats per aquells desallotjats del poder i per aquells que mai ho van aconseguir. Aquells que en la mateixa circumstància mai, ni una sola vegada, van dimitir (potser perquè en aqueix cas les seues bancades s’havien quedat del tot buides), i aquells que ara com ara encara gaudeixen d’aquest molt dubtós benefici del dubte que els atorga el simple fet de no haver governat mai i en virtut d’açò no haver pogut demostrar encara que ho poden fer molt pitjor (o molt millor, qui sap, en aquestes circumstàncies i davant la meua total impotència com a ciutadana mitjana, una s’obliga a mostrar-se desesperadament optimista).

El joc comença ara, assetjament i enderrocament. Perquè són mestres en açò, perquè ho han demostrat ja moltes vegades al llarg d’aquests anys d’estranya democràcia en la qual la tònica es resumeix popularment com un “anem a votar a qui ens roba durant els pròxims 4 anys”. I quan un d’ells és desallotjat es mostra com gos rabioso per la pèrdua d’aquest que creu “el seu territori”, el seu vedat de caça, el seu mas. Perquè qui està ara en el poder no mereix ni existir, són els “altres”. Són “l’enemic” que els ha privat de la seua potestat i la seua font de guanys.

La Gossada és llesta, sap sembrar dubtes. Pel delicte (real o no, demostrat o no) d’un integrant de el “enemic”i gràcies als seus corifeos mediàtics, La Gossada els culparà a tots, culparà al partit, culparà a l’organització i sembrarà el dubte… ensumarà i gratarà tot el rascable. El “pecat” d’un es converteix en el pecat de tots. Succeeix a gran i a petita escala. En la seua mesquina megalomania, La Gossada vol ser l’única, vol ocupar TOT el territori de caça. Si no convenç a la massa de la criminalitat del seu adversari, obstaculitzarà per tots els mitjans possibles el treball d’aquest, intentarà deixar-ho inoperant per a així poder-ho criticar després. I açò no succeeix només a nivell Governe, sinó a tots els nivells: empreses, esport, associacions rivals… en totes les escales de la societat.

La Gossada sempre és mutable, depèn de qui estiga en el poder, o de qui obstaculitze al més fort… Potser la Gossada serem tots? No, no vull pensar açò. Mai vull pensar açò, em resistisc a arribar a aquesta conclusió tan fàcil. Però com es pot neutralitzar el seu poder? Honradament no ho sé. I molt menys en aquesta societat, en aquest país en el qual el paper del ciutadà ha sigut reduït per la legalitat al de votar cada quatre anys i, a part d’açò, a simple espectador (i damnificat) en aquesta miserable guerra pel poder…