El Cicle NOVES NARRATIVES suposa una trobada entre artistes l’obra de les quals és present en les col·leccions del MACA amb crítics, comissaris i experts en arts visuals.

El MACA reuneix en aquest cicle de trobades a artistes l’obra de les quals està representada en les col·leccions del museu. Al costat de crítics, comissaris i experts en arts visuals, els artistes analitzen, en format conversa, la seua trajectòria creativa. Diferents professionals participaran en diverses jornades d’anàlisis i reflexió sempre partint de diferents obres de les col·leccions del museu, la qual cosa, a més, servirà perquè la ciutadania alacantina conega de primera mà el patrimoni del MACA.

Aquest divendres 16 de juliol a les 19 hores participen Manuel Borja Villel que parla amb Rogelio López Cuenca.

Per a la participació, la inscripció és ACÍ

Manuel Borja Villel

Formació acadèmica

Es va llicenciar en Història de l’Art en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València en 1980. En 1981-1982 va ser Special Student en la Yale University. En 1981-1983 va rebre una beca Fulbright. En 1987 va rebre un Màster of Philosophy del Departament d’Història de l’Art de la City University of Nova York. En 1988-1989 va obtindre la beca Kress Foundation Fellowship per a Història de l’Art i, en 1989, el Philosophy Doctor en el Departament d’Història de l’Art de la Graduate School de la City University de Nova York. És autor de textos sobre art modern i contemporani.

Experiència professional

Va ser director de la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona des de la seua inauguració, al juny de 1990, fins a juliol de 1998. En aquesta Fundació va organitzar exposicions com Els límits del museu i La ciutat de la gent, així com mostres dels artistes Louise Bourgeois, Brassaï, Marcel Broodthaers, Lygia Clark, Hans Haacke i Krzysztof Wodiczko, entre altres.

Des del mes de juliol de 1998 fins a gener de 2008, va ser director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Entre les exposicions que va presentar en el MACBA destaquen les dedicades a Vito Acconci, El Lissitzky, Öyvind Fahlström, Peter Fischli & David Weiss, Robert Frank, David Goldblatt, Luís Gordillo, Raymond Hains, Richard Hamilton, William Kentridge, Perejaume, Michelangelo Pistoletto, Gerhard Richter, Martha Rosler, Antoni Tàpies, entre altres. Algunes exposicions de tesis que va organitzar en aquest Museu són: Antagonismes. Casos d’estudi; Campos de forces; Art i Utopia. L’acció restringida; Un teatre sense teatre i Sota la bomba. El jazz de la guerra d’imatges transatlàntica. 1946-1956. Sota la seua direcció es va ampliar i va consolidar la Col·lecció del Museu, i es va crear la Bibilioteca i Centre de Documentació del MACBA, en l’edifici del Convent dels Àngels.

Des de gener de 2008 és director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), on ha programat fins al moment exposicions com Nancy Spero. Disidanzas; Deimantas Narkevičius. La vida unànime; Manhattan, ús mixt; Georges Vantongerloo. Un anhel d’infinit; Desviaments de la Deriva; Paul Thek; Nous Realismes: 1957-1962; Miralda. De gustibus senar disputandum; Martín Ramírez. Marcos de reclusió; Leon Ferrari i Mira Schendel: L’alfabet enfurit; Atles. Com portar el món a coll?; Juan Muñoz; Thomas Schütte. Retrospecció; : desbordament de VAL DE L’OMAR; alighiero boetti. estratègia de joc; Rosemarie Trockel: un cosmos; Elena Asins. Fragments de la memòria; Espectres de Artaud; Nacho Criado. Agents col·laboradors; Trobades amb els anys 30; La invenció concreta. Col·lecció Patrícia Phelps de Cisneros; Cristina Iglesias: Metonímia; Cildo Meireles, Richard Hamilton o Dalí. Totes les suggestions poètiques i totes les possibilitats plàstiques, entre moltes altres. Els eixos del seu programa en el Museu són el desenvolupament i reordenació de la Col·lecció; el plantejament sistemàtic d’una sèrie d’exposicions de tesis i la creació d’una àrea d’Activitats Públiques, i, en general, la posada en marxa d’una estructura internacional de museus en xarxa. Sota la seua direcció s’ha aprovat la Llei pròpia per al Museu.

Rogelio López Cuenca

Doctor en Belles arts. Universitat de Castella-la Manxa, 2016. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Universitat de Màlaga, 1983.

Poeta i artista visual, mitjançant publicacions, cursos, tallers, exposicions, intervencions en espais públics urbans, en la televisió o en Internet (www.malagana.com), el seu treball aborda, des de les arts visuals, la creació literària i les ciències socials, qüestions claus de les societats contemporànies, entre les quals destaquen la construcció de la identitat, la migració i el racisme, l’anàlisi dels media i la crítica cultural.

Des que començara la seua carrera en els anys huitanta, Rogelio López Cuenca (Nerja, 1959) ha treballat en l’encreuament de la poesia amb les arts visuals i els mitjans de comunicació de masses. Desplaçant l’escriptura fora de la pàgina, ha practicat una poesia visual pròpia que es mou dins de la tradició de la crítica institucional i les derives del pop, a través de múltiples mitjans com la pintura, la instal·lació, la intervenció urbana i l’edició.

En els seus inicis, López Cuenca investiga entorn de la música i el treball col·laboratiu, en particular juntament amb el grup musical Peña Wagneriana i els col·lectius Agustín Parejo School i UHP (Uniu-vos, Germans Proletaris). En aquestes primeres incursions es posen de manifest unes certes preocupacions que l’artista aborda també de manera individual, com són l’espai de la ciutat, el llenguatge popular i el llenguatge de les avantguardes.

Entorn de 1992, en el marc del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, l’Exposició Universal de Sevilla, la Capitalitat Cultural de Madrid i les Olimpíades de Barcelona, es produeix un punt d’inflexió en la seua obra. A partir de llavors realitza diferents intervencions crítiques amb el sistema contemporani, en les quals es reflecteixen qüestions que recorren el seu treball, com les polítiques migratòries i de la memòria històrica, o les noves formes d’especulació urbana i de espectacularización de la cultura, símptomes de l’incipient capitalisme cognitiu.

López Cuenca pren imatges i textos provinents de diferents mitjans de l’alta i baixa cultura, que en molts casos col·loca en dispositius publicitaris o comercials en l’espai públic, per a denunciar situacions de violència i discriminació que funcionen tant en termes històrics com actuals. Cal destacar la capacitat d’inscripció de la seua obra fora de l’àmbit del museu, generant curtcircuits en diferents sistemes de circulació social d’imatges, amb el que posa en qüestió tant la unicitat de l’obra d’art com el seu espai de contemplació convencional.