El Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA) alberga des d’aquesta setmana l’obra Objecte-Idea, de l’artista alacantí Arcadio Blasco, coincidint amb el desé aniversari de la seua defunció ocorreguda en Majadahonda. La peça ha sigut depositada durant un període de cinc anys per José Piqueras i pot ser contemplada en la planta baixa del MACA, al costat d’una altra de les creacions de Blasco com és ‘Recinte per a un assassinat legal’. La regidora de Cultura, Nayma Beldjilali, ha afirmat aquest dimecres que «és una magnífica oportunitat per a visitar el museu i contemplar, quasi al mateix temps, dos de les obres que conformen l’ampli univers creatiu d’un dels referents alacantins de l’art contemporani».
Alguns dels “Objectes-idea” de finals dels seixanta es van mostrar en l’exposició d’Arcadio Blasco en el Pavelló Espanyol de la XXXV Biennal de Venècia al juny de 1970. Van ser l’avantsala de les seues “Propostes ornamentals per al diàleg” i de les “Propostes per a torturar”, sèries a les quals pertanyen obres fonamentals de la seua producció artística de principis dels setanta com el “Recinte per a un assassinat legal” de la col·lecció del MACA.
La ceràmica és protagonista i els relleus comencen a embolicar-se sobre si mateixos, a voler ocultar-se, adquirint un aspecte més escultòric i fins i tot arquitectònic amb la inserció de buits practicables. Aquestes obres estan treballades amb minuciositat artesanal mitjançant un conjunt de recursos molt personals: tocs i impressions a manera d’escriptura cuneïforme i repetitiva; fileres de boles o perles d’argila afegides i de diferents grandàries; comptes de collaret o radiacions com si foren peces d’orfebreria d’antigues cultures, refinades i bàrbares a un temps, amb tota mena de rugositats i relleus on sembla bullir encara la matèria.
L’artista
Arcadi Blasco Pastor (Mutxamel, Alacant, 1928 – Majadahonda, Madrid, 2013) va ser un pintor que en la segona meitat de la dècada dels 50 troba en la ceràmica el material idoni per a l’expressió plàstica. La seua formació artística com a pintor té lloc a l’Escola de Belles arts de Madrid, on va arribar als 19 anys, acabant el curs de professorat en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València en 1953. Aqueix mateix any es trasllada a Itàlia, on resideix per dos anys en l’Acadèmia d’Espanya a Roma, allí té el seu primer contacte amb la ceràmica a través de l’obra de Nino Caruso i de Carlo Zauli.
En tornar a Espanya, realitza les seues primeres experiències ceràmiques i s’interessa per la ceràmica artesanal, la qual cosa porta a treballar amb el terrissaire de Conca, Pedro Mercedes- amb el qual intercanvia sabers-, i en altres tallers de ceràmica popular d’Agost i Triana (Ceràmica Montalbán). En 1955 instal·la el seu primer taller en la nau- cedida per l’arquitecte Luis Feduchi- l’edifici a meitat construir del Museu d’Amèrica situat a la Ciutat Universitària de Madrid, que va compartir amb José Luis Sánchez, Jacqueline Canivet i Carmen Perujo; allí realitzaria, entre altres obres, moltes vidrieres, mosaics i murals ceràmics destinats, en gran part, a ornamentar les esglésies que es van construir per encàrrec de l’Institut de Colonització dels Pobles d’Espanya, col·laborant amb els arquitectes José Luis Fernández de l’Amo, Ignacio Gárate, Luis Cubillo, García Benito, Luis Feduchi, Fernández Alba i Fisac, entre altres. L’immens espai d’aquest lloc de treball per a la creativitat també va ser utilitzat ocasionalment per pintors com José Vento, Hernández Mompó, Rafael Canogar, Antonio Saura, etc., que tenien necessitat de realitzar obres de gran format i no disposaven d’espai suficient en els seus estudis. Aquest taller provisional va arribar a convertir-se en un lloc de trobada d’artistes de la jove avantguarda madrilenya.
Precisament, una de les característiques més destacables de la trajectòria com a ceramista d’Arcadio Blasco és la seua participació directa, entre els anys 1945 i 1974, en el nou esdevindre de l’art contemporani, perquè va ser – com ha assenyalat encertadament Carmen González-, «l’únic artista ceràmic que per una sèrie de «casualitats»- com ell mateix defineix- participa en el camp de les arts plàstiques, i que ha realitzat gran quantitat d’exposicions nacionals i internacionals en els fòrums de l’art contemporani portant sempre obra ceràmica.
Després d’una primera aproximació directa al quefer ceràmic, que va consistir a emprar la superfície de recipients com a suport del seu vocabulari pictòric – realitzant obres amb una certa càrrega decorativa-, Arcadio Blasco se sentirà fortament atret per les qualitats i expressivitat d’aquesta matèria, i com a conseqüència naixeran els seus Quadres ceràmics (1956-64).
En tots els seus cicles de treball posteriors: Objectes idea (1969), Propostes ornamentals (1969-74), Arquitectures i Murs per a defensar-se de la por (1970-86), Ruïnes arqueològiques (1984-86), Rodes de Molino per a combregar (1985).Homenatges (1992-95), les argiles de diferents tonalitats, els engobes, vidriats – menys freqüents i molt matisats-, i les aplicacions d’òxids colorants de tons terrosos seran – moltes vegades sotmesos a una cocció reductora-, els materials protagonistes de les seues obres.
En aquell remolí de cerques en què es van convertir els anys 50 per als artistes espanyols més inconformistes, Acadio Blasco indaga en les possibilitats de la matèria ceràmica i troba en l’argila cuita el mitjà idoni amb el qual realitzar en volum les seues últimes investigacions pictòriques, que desembocaran – en ceràmica- a la fi dels anys 60 en relleus i escultures de compromís social i crítica política.
Amb el seu retorn en 1985 al seu poble de naixement (Mutxamel) i la instal·lació del seu taller en una casa de camp de la partida de Bonalba, Alacant va recobrar un artista en plena maduresa que va fer un esforç per activar la cultura alacantina a través de diferents iniciatives, algunes relacionades amb la ceràmica i el seu ensenyament.