Si vosté està llegint per error aquestes línies estúpides mentre bastoneja feliçment la tasseta de café amb la bel·ligerant cullereta —s’han donat casos sorprenents de persones que van agitar la cullereta durant quinze continuats minuts, convençudes que el sucre romania encara sense dissoldre’s per complet—; si vosté, déiem, acaba de gaudir d’una reconfortant dutxa i ara s’entrega amb extraordinària alegria al rosegue d’una rosquilla grossa, o d’un panet cruixent banyat en untuós oli —ore líquid dels nostres camps sagrats, estendard tossut i gastronòmic per excel·lència—, o es complau devorant una austera i saludable encisam, gojós preludi de la magnífica i brillant jornada que està per començar, significa, no n’hi ha dubte, que vosté forma part de l’entramat social, de la multitud rugidora i contemporània, dels nombrosos i entrellaçats vímets que conformen la civilització del present. En una paraula: que vosté està viu, i que cueja.
Per poc que vesse la mirada al seu voltant amb una certa curiositat —vosté, ens viu—, podrà reconéixer fàcilment, amb espante, el clima d’individualitat, supèrbia i egolatria en què el torrent social ha desembocat. Els ximples no fabriquen ja rellotges de fusta, ara es troben persuadits de poder fabricar-los fins i tot sense moure’s del tresillo. Es propina una puntada en la marquesina de l’autobús i apareixen del no-res, en menys que s’esgargamella un gall, set erudits barbuts. Cultura universal de pa sucat amb oli, coneixements profunds d’art i ciència adquirits entre migdiada i migdiada. I l’aberració esborronadora, mire vosté, de tractar d’asseure càtedra en cada cantonada, en cada reunió familiar, en cada llit conjugal. D’asseure càtedra, hem de puntualitzar, amb l’autoritat acadèmica d’un borrego.
Però si existeix alguna cosa que acaricia el cim de la neciesa i que veritablement ens redreça els pèls del cogote és, cosa tan moderna, la constant i erràtica percepció del ‘jo’. S’inclou el pronom personal fins i tot en la mateixa sopa de falles. Es reforça amb ell fins al més insignificant argument. Hi ha articulistes que no són capaços de traçar sis miserables paraules sense cedir a la diabòlica temptació d’intercalar el ‘jo’ sonrojante. Rara és la novel·la moderna —i per novel·la moderna entenem trilogia apassionant— que no es trobe sustentada en el ‘jo’ més reiterat i groller de l’autor —i per autor entendrem el que vosté tinga a bé considerar—. Se sentencia sobre qualsevol assumpte adornant sempre la sintaxi amb el pronom de la vergonyosa immodèstia. Què ens importarà, molt senyora nostra, que vosté això o que vosté allò. Com reconfigurar aquest món podrit del ‘jo’, aquesta tendència buida, tenaç i alterosament immadura, aquesta cultura aterridora del punyetero melic. Ai, qui poguera llançar un rayito d’assenyada llum. «Com dic jo», postil·len invariablement els imbècils. Perquè si vosté ho diu, serà veritat.
Es debat tímidament en els cercles editorials sobre el final de la narrativa basada en el ‘jo’, i l’esperança es llepa, il·lusionada, encongit el cor, amb semblant proposta. Aigua beneïda de maig. No obstant això, el sentit comú s’afanya a pronunciar-se immediatament, concloent: es van acabar els llibres, llavors.