EL NO-RES

Tot és blanc, el blanc del no-res. Passeig per la ciutat. És com si fóra la primera vegada, efecte de la pèrdua de costum i d’aqueixa al·lucinant desertificació produïda pel tancament de cafeteries i comerços. Fa poc he agafat el costum d’eixir i asseure’m en un banc de Soto, llibre i Coca-Cola. Llig una estona, missatge de whatsapp. Reunió telemàtica demà. M’ho apunte mentalment i, traïdorencament, torna a mi aqueixa tensió intermitent que hui dia m’ataca en qualsevol moment. De nou m’assalten les ganes de plorar, mai sé perquè. En el banc enfront de mi hi ha asseguda una senyora major, no sembla fer res però crec endevinar en la seua part de rostre descoberta una mirada de dispersió i resignació, potser un espill de la qual ha de ser també la meua. No ho sé, probablement és la meua imaginació. Sent l’impuls fortíssim d’alçar-me i abraçar-la, de dir-li que tot eixirà bé, que estic amb ella… però prompte m’adone que és A MI a qui li ho vull dir, a qui vull abraçar. Naturalment em reprimisc, continua guanyant la partida, aqueixa castrante repressió a la qual anomenen autodomini. Aqueix no voler que ningú pense que estàs boja en una societat en la qual qualsevol demostració d’humanitat a destemps es continua identificant com un signe d’alienació. Torne al meu llibre, enterrament la meua mirada en ell, és el que procedeix. Almenys, sent la llum del sol.

Tornes a casa i et poses una mica de música. Hui li toca el torn a Alan Parsons, The Turn of the Fryendly Card, obris l’ordinador i reprens la narració que estàs escrivint sobre una ciutat medieval assolada per la pesta negra. És un encàrrec, els encàrrecs t’estimulen, en aquest cas tu has triat la temàtica, naturalment et sents identificada amb ella, però alhora et serveix per a evadir-te d’aqueixes parets cada vegada més insuportablement opressives.

Quan tot això va començar no li vas donar importància, creies que en algun moment tot s’arreglaria, que tornaria el món normal que sempre has conegut. Però no. Després del parèntesi d’aqueix estiu en el qual per fi vas poder respirar i fins i tot fer dos viatges (cortitos, això sí), després d’acabar la teua primera novel·la en la qual vas emprar la teua primera època de tancament, el no-res, l’única realitat en aquests temps, t’ha tornat a atrapar. Arriba la vesprada amb la seua foscor i sents un impuls irreprimible de córrer a l’exterior, només per a la certesa que al carrer no hi ha absolutament res. Només existeixen les enloquecedoras parets de la teua casa. I a vegades sents l’atac de pànic, aqueix terror còsmic que abans només havies sentit una vegada en la teua primera vida, fa molts anys. Ho racionalitzes, saps que passarà, encara que a vegades només ho pugues dominar anant-te al llit a dormir i esperar l’endemà. Generalment funciona, encara que també algun matí, atrapada en la teua acollidora foscor, no et vols alçar del llit. Naturalment, t’obligues a fer-ho. Hui et toca escriure, et toca reunió, et toca programa de ràdio. Hui et toca activisme, encara que moltes vegades et sorprenga el pensament que totes les teues lluites són inútils i les passions humanes un patètic contrasentit. Graves el programa, l’emets des d’aqueixa Seu de la UA amb aire a cripta subterrània en la qual hui tots els esdeveniments culturals, tota vida, ha desaparegut. Les oficines dels pisos superiors estan buides, en l’estudi només pots entrar tu. Només hi ha gent en la planta baixa, saludes als amics de seguretat i t’evadeixes a realitzar aqueix programa de ràdio ara amb més música que mai i que inconscientment utilitzes com a substitut d’aqueixes punxades nocturnes que fa temps que només són un record.

Ahir vas ser al cinema, l’únic que queda obert a la ciutat. I, cosa rara, vist una bona pel·lícula, encara que no la vas gaudir del tot. Abraçades, afecte, interacció entre personatges, ligoteos, aqueixa festa nocturna en el pis amb un grup enorme d’amics, despertar la teua ressaca mañanera l’endemà, aqueix ambient de pubs, naturalitat i cap de setmana que durant anys va formar part del cicle de la teua vida normal i que en veure’l en una peli se’t fa ara tan estrany com aqueixa ciutat que et desconcerta i recorres amb la curiositat de qui explora un nou i món, aqueixa ciutat amb la qual has perdut aqueixa confiança en el tracte que vas tindre un dia no tan llunyà…

El teu treball et fa entrar en xarxes més del que volgueres. Odies tot aqueix desquicie, tota aqueixa bogeria, tota aqueixa creixent irracionalitat, fúria, odi i fanatisme que et fa també odiar a tota aqueixa xusma que ho escup. A vegades els has contestat, la teua superioritat i fastig t’impulsen a riure’t d’ells. Saps que els enfureixes simplement per a divertir-te, però ara també aquest joc que abans gaudies et comença a avorrir. Tota aquesta bogeria també és el no-res. I t’adones de la gent que el temps et va fent perdre, el teu cercle diari d’amics s’ha reduït a tres o quatre, ho sents per alguns i altres et són igual. Però també això té el seu costat bo. La distància, el no tindre frec amb aqueixes persones a les quals et trobaves en uns certs llocs i tractaves simplement per conveniència et fa anar situant-les en el seu just lloc. Fas el teu sedàs. Et val conservar a algunes, però a les molestes les desagregues de les teues xarxes o els restringeixes l’accés. Sense compassió i sense pietat, ben mirat és una forma més d’ocupar el teu temps i en aquesta època fer una bona neteja també equival a sanar la teua vida.

A vegades odies aqueix aïllament, a vegades l’estimes i et submergeixes en ell com si visqueres una regressió al si matern. Potser és això. Últimament lliges molt sobre psicologia individual i de les masses, Jung t’encanta i et fa veure coses molt clares. Saps que sota la ment conscient existeixen infinitat d’ocults horrors, que la massa és idiota i molt fàcil de dirigir i enganyar. Cada dia t’enerva comprovar la ignorància i ineptitud de polítics i dirigents i et hastía aqueixa mateixa ignorància sobre mil temes, sobre la vida en general, en la majoria de gent amb què et fregues. Només uns pocs s’escapen a aquesta tònica general de pensar i parlar amb els seus bruts budells. Gent pròxima a tu, gent a la qual vols i aprecies i a la qual no pots abraçar.

No els aguantes. Et solleven els negacionistes, els seguidors acrítics de qualsevol ideologia, feixismes emergents, feminismes segregacionistes, castradores culturals, ments zombis colonitzades per les xarxes, fonògrafs estúpids que escuden el seu odi en haghtags, memes i eslògans. T’aïlles, t’eleves sobre els seus estèrils debats. A vegades et busques una cadira per a veure com es destrossen eternament entre ells, els contemples des del punt de vista entomològic fins que t’avorreixes i et busques un altre espectacle per a entretindre el teu temps. Amb orgull, penses que mai seràs així. No eres xusma sense voluntat ni raciocini, però tampoc saps el que eres. Ni t’importa. Només pretens sobreviure.