Vaig acabar la lectura del El Tribunal de los Pájaros fa a penes uns dies. La tenia a casa des de feia diverses setmanes, per cortesia de la meua bibliotecària de capçalera, Virtu Valdés de la Biblioteca Miguel Hernández de Villena, que me la va reservar entre altres llibres que jo li havia demanat. No em va sorprendre trobar-la, ja que sol complimentar-me amb algun llibre desconegut, novetat o no, quan intueix que pot agradar-me.

Desconeixia l’existència d’aquesta novel·la, que segons pot veure’s en la solapa interior, és la segona de la seua autora, l’escriptora i columnista Agnes Ravatn, nascuda en 1983 a la ciutat noruega de Ølen, i la seua primera incursió en el thriller psicològic. Escrita en 2013 no va ser publicada a Espanya fins a 2019 per Seix Barral, amb traducció del noruec de Bente Teigen Gundeser i Mónica Sainz Serrano. Entretant, la novel·la ha tingut un ampli i reeixit recorregut internacional, publicada en més de quinze països i guardonada amb prestigiosos premis com English Pen Award o el Book Bloguer Award a la millor novel·la, i ha sigut adaptada reeixidament per a la seua representació escènica.

Agnes Ravatn
Agnes Ravatn

Em vaig enfrontar a la seua lectura amb un cert escepticisme, ja que la denominació thriller psicològic, em produeix, com a temps arrere em succeïa amb subgèneres de la novel·la que van aconseguir auge i popularitat —em ve a la ment el cas de la novel·la històrica—, una certa reticència. Quan un estil literari es posa de moda i els escriptors es llancen per ell inundant el mercat editorial amb propostes que em sembla una mica clòniques, deixa d’interessar-me i això, a vegades, és un error imperdonable, ja que es perd l’oportunitat de descobrir i gaudir d’algun llibre valuós.

En El Tribunal de los Pájaros, Agnes Ravtn ens submergeix en una història que té tres únics protagonistes: Allis Hagtorn, Sigurd Bagge i la imponent Naturalesa del país nòrdic en tota la seua esplendor i misteri. La resta de personatges, escassos d’altra banda, tenen un pes relatiu en la història, encara que al mateix temps essencial, com el cas de Nor, l’esposa absent de Sigurd, una dona que està fora i tardarà a tornar, tal com l’auster protagonista informa a Allis al principi de la història.

A vegades, intentem fugir del passat coste el que coste, amb la màxima urgència, sense ser capaces d’enfrontar-ho. Aqueixa fugida cap avant és la que ha portat a Allis a deixar arrere una vida professionalment reeixida, ja que se sent incapaç de posar en ordre el caos que ella mateixa va provocar.

En l’arrancada de la novel·la, ens trobem amb Allis Hagtorn, que és alhora la narradora, una dona en la trentena que accepta una peculiar oferta de treball com a assistent, a la qual s’aferra amb la il·lusió d’escapar d’un passat que la turmenta simplement desapareixent. És evident que una cosa terrible o com menys greu, ha succeït en la vida de Allis, però el quin, no es revela en principi, com tampoc sabem què ha passat abans en la vida del seu ocupador, Sigurd, un home enigmàtic, silenciós, hosco i sorrut fins i tot, però alhora tremendament atraient per a Allis, que intenta agradar-li, la qual cosa en alguns moments resulta fins i tot patètic. També ell sembla viure turmentat per records que van revelant-se en forma de xicotets detalls, que es deixen entreveure al llarg de la lectura, tenint com a teló de fons un paisatge salvatge, una naturalesa que els aïlla de la civilització i que els manté en una bambolla on bullen el turment, els desitjos, les preguntes sense resposta i els passats latents i amenaçadors de tots dos personatges. Dos éssers solitaris, ferits i infeliços que es troben, per a bé o per a mal.

La mitologia nòrdica, ingredient que recorre la novel·la en quasi la totalitat de la seua extensió, la dota d’un interés afegit i serveix de fil tènue però poderós en la història, permetent en algun moment l’acostament entre aquests dos personatges turmentats, dos éssers aïllats, sobretot Sigurd, que evita l’atracció que sent cap a la seua empleada, es nega a mantindre una relació entre iguals, utilitzant per a això el desdeny i fins i tot el menyspreu, alguna cosa que Allis acceptarà, segurament per a purgar les seues culpes, però intentant en tot moment agradar a Sigurd, obtindre el seu reconeixement, acostar-se a ell. M’ha resultat curiós com Allis, malgrat la seua experiència vital, obeeix a un impuls que li porta a acostar-se a Sigurd, intentar comprendre-li, rastrejant en la seua obcecada distància, tot i que és tractada amb indiferència per l’home.

Agnes Ravatn utilitza un llenguatge concís, fred a vegades, desproveït de detalls accessoris, transmetent-nos així el fred d’un territori hostil i de la pròpia hostilitat dels personatges, que conjuminen el dolor per la culpa, immersos entretant en una vida quotidiana falsament plaent, en tasques banals o fins i tot inexistents amb les quals seguir dia rere dia, aparentant normalitat i sent espentats, per la força poderosa de l’instint humà, a acostar-se i compartir el dolor del passat i dels secrets innomenables.

El fiord noruec, és l’escenari de la vida d’aquests dos éssers turmentats, per als quals Agnes Ravatn ha elaborat una presó a mesura, un espai claustrofòbic on amagar-se de si mateixos, però sense aconseguir-lo, perquè la veritat eixirà a la llum, serà inevitable, el judici al qual els sotmeta la Naturalesa —aqueix tribunal d’ocells del títol que em sembla una metàfora preciosa—, però sobretot, el que ells mateixos s’arroguen, perquè no es pot escapar sempre dels nostres actes. Un final en el qual es revela l’amarga veritat posa el fermall d’or a un relat que es queda en la teua ment després d’haver-lo llegit.

El Tribunal de los Pájaros, no és una òpera preval, és una segona obra, i la seua autora, que va debutar en 2007 en la narrativa, va tindre temps d’engiponar i il·luminar una novel·la concisa, encara que no breu, i atrapar el lector en els seus a penes 274 pàgines sense utilitzar trucs, artificis ni focs artificials. Cansada com estic d’aqueixes novel·les mentideres —on l’autor es permet jugar amb els lectors, com fa el gat amb el ratolí, per a finalment donar un colp d’efecte que no esperaves i descobrir que t’havia portat mitjançant pistes simulades a transitar un camí igualment fals— però que a més no se sustenten en un estil literari valuós, o almenys, d’una certa qualitat narrativa, El Tribunal dels Ocells, reuneix qualitats sobrades per a ser altament recomanable.