És incòmode i realment inoportú fixar la mirada en aqueixes persones que, per l’una o l’altra raó, per l’una o l’altra desgràcia, s’arrosseguen hui per la vida amb encartonada melancolia, amb el cor i els somnis estripats. És incòmode, per cert, fer-ho precisament en aquests dies d’aclaparador excés, de compres i de compulsió, de generoses i amplis somriures, d’innecessaris regals i de sistemàtic malbaratament d’aliments. Però convindria, encara que només fora per respecte i per humana dignitat, encara que només anara per abstraure’ns breument d’aqueixa inflada manera de vida insubstancial que en res ens enriqueix —i que mai ho farà—, dedicar un instant a aqueixes persones que tenen de menys, que tenen tant de menys.
Els pobres ho són tot l’any. Són pobres a jornada completa. Són pobres quan vosté els veu al carrer i quan vosté deixa de veure’ls. Les seues il·lusions, a les quals encara s’abracen, tan amagrides com ells, romandran ací per molt que apartem aprensivamente la mirada. La misèria no té treva i les seues ribes són gruixudes. És difícil franquejar el llindar del pou d’una sola camallada. Se li astella a un l’ànima en descobrir que en Nit de Nadal, en una llar, i perquè aquest any hi ha hagut sort, el plat principal és una truita de creïlles. Els xiquets la devoren en tres bocades, amb un somriure brodat en el rostre. Els pares no sopen, no aconsegueix per a tots, però amb l’alegria dels xiquets estan servits, amb la felicitat de les criatures tenen aliment per a una setmana.
Assega’s vosté a gaudir amb els seus d’un merescut sopar nadalenc. Li ho ha guanyat. Les llargues hores de treball, els sacrificis, els malabars pandèmics, la mànega i el muscle, la nòmina estirada com un xiclet. Assega’s amb els seus i brinde, entre muntanyes de petxines de pelegrí i llagostins cuits, per l’avenir, per l’èxit futur. Convindria, no obstant això, dedicar un minut, fins i tot fugaç, si no és molèstia, a aqueixes persones que no tenen res. Encara que només fora per humana consideració. No es turmente per l’agre pessic de la consciència, perquè ningú li atribueix cap culpa: vosté demà continuarà tenint i ells seguiran sense tindre. Els pobres de hui continuaran sent pobres demà.
El que compte és la calor humana, la salut dels quals ens envolten, el somriure sincer i càlid, l’encaixada cordial. I un carall com una catedral. Són principis de manual, de primer de filantropia, frases amb què adornar el ventre d’una tassa o que publicar efímeramente en les xarxes socials, que estan convertint a la massa adotzenada en titelles de podrida fusta. Un ull en les visites del story i un altre en els preus del percebe. A qui li importa el vertigen passatger en les entranyes, qui es revela amb el grinyol molest i estrident de l’alarma, la que ens prevé del balafiament: hui cabra, i demà ja veurem què es posa en la taula. No es tracta de viure a cor què vols, es tracta d’enquadrar bé la foto.
Convindria, encara que només anara per vergonya, encara que només fora per descarnat pudor, reparar un instant en aqueix xiquet, en aqueix angelet precàriament abrigat que menja una vegada al dia i juga encara amb el vell ninot de #altre Nadal, ja llunyanes.