Ens cansem de tot, és un fet empíric. L’ésser humà acaba per naufragar, tard o d’hora, irremeiablement, en el més dens dels fastigs. Sentim la pesadesa de la rutina fins i tot en el color de la melmelada, fins i tot en el rascar de la torrada, ara insuportable. Ens avorreix hui la divinal blancor d’aquelles cortines que amb tant d’entusiasme vam adquirir ahir: «Blanques, cari, que donen més llum, que es veu la saleta més diàfana». Avorrim amb menyspreu els hàbits que tan estimulants antojábanse només uns mesos arrere: que amé aqueix passeig diari pel barri nou, déiem. Que repugnant el fastigós paseíto per aquest brut suburbi de catets, sentenciem hui.
Paradoxalment, ací s’erigeix l’esbalaïment, una massa nodrida de persones, des de fa ja bastants anys, ha pres la decisió de pintarrajearse el cos, i no precisament amb uns colorines d’entremaliadura infantil que puguen esborrar-se després d’una bona dutxa amb aigua calenta, després d’una alegre borratxera. Eliminar el tatuatge per complet pot arribar a ser costós i aclaparador. No obstant això, i atenent amb elevada perplexitat als primers arguments d’aquest insignificant i infeliç article, sembla perpetuar-se amb extraordinària contumàcia aquesta afició per plasmar en la pell tot tipus de gargots. Ara bé: la samarreta més divertida, amb el dibuix més original i enginyós, no suportaria l’emoció més enllà de quinze dies. Vosté no tindria nassos a vestir tan fenomenal samarreta tres setmanes consecutives. El cansament se li pujaria a la coroneta.
Caldria explicar, doncs, i amb raons realment convincents, en què està pensant un individu que aposta cegament la seua passió per lluir un dibuixet al braç, no quinze dies, sinó la barbaritat de tota una vida. Si, a més —per pujar temeràriament l’aposta i espentar totes les fitxes al roig—, el tatuatge simbolitza un episodi de dubtosa perennitat (el nom d’una persona amb qui es copula ocasionalment, per exemple), la tragèdia plana inevitablement. Ai, l’amor s’esvaeix. Ai, el manchurrón queda. És àmpliament conegut que una de les grans satisfaccions, si no el vertader objectiu, d’una persona tatuada —llenç vivent amb cames i aparell digestiu— és referir, amb enorme delit, el significat o la motivació dels infames rayajos: «Això és una gata que vaig tindre… Això va ser un viatge que vaig fer a la Alcarria… Això que porte escrit en la panxa són els tres primers capítols de Pedro Páramo…».
A ningú pot sorprendre que l’eliminació de tatuatges s’haja convertit en un pròsper negoci, però ens continua sorprenent la ingenuïtat, la dolç i aparentment sòlida convicció, no exempta de tendresa, d’una persona que es gargoteja la pell creient que serà per sempre. En qualsevol cas, hui, passejar-se pels corredors del supermercat sense exhibir un tribal en el panxell és cosa de pàries. D’analfabets de la moda, de profunds ignorants de les tendències d’aquest burbujeante món canviant. Pinte’s vosté ara mateix una colobra indeleble i tricolor en el coll. Puge’s, no ho pense més, al tren rugidor del satisfet ramat.