María Zambrano, intel·lectual, filosofa i assagista espanyola, es preguntava què és el despertar de la persona i plantege en la seua sentència que la cultura era el motor d’aquest enllumenament en l’ésser humà.

En aquests dies, tan difícils per a tots i totes, la cultura torna a no estar entre les prioritats de qui governa, però ni tan sols de qui fa oposició per a adoptar mesures, econòmiques i socials, per a recolzar aquest sector que és especialment fràgil malgrat el seu ranking en el PIB.

Podrien haver suspés el pagament d’impostos als professionals que gestionen teatres, sales de concert, cinemes o museus…

Podrien haver declarat el llibre o la música com un bé prioritari, amb totes les excepcions que foren necessàries, i això és perquè ho és, a les dures i les madures.

Podria haver previst invertir entre 150 i 200 milions com altres països germans que ho han fet com Itàlia, França, Alemanya o Gran Bretanya.

Sense qüestionar-nos les mesures d’urgència adoptades per a combatre la pandèmia que és essencial per al benestar de la ciutadania han de ser responsable de la fase de recuperació, que serà tan vital, aportant recursos, béns, intel·ligència i coneixement compartit amb el sector. Però tenim a un ministre, José Manuel Rodríguez Uribes, que des de fa quatre setmanes que estem a casa, no ha fet absolutament res o per desinterés, o per ignorància o per “pasota”, no ha fet res per la cultura i l’art, en cadascuna de les seues disciplines, encara que siga autor de sis llibres i valencià, pel pròxim.

Els espais d’art, públics i privats estan tancats, les llibreries i biblioteques han baixat la persiana, les sales de concert han posat el volum a zero i tant el teatre com la dansa també està confinat. Tot això desajusta, resta i espanta, perquè la cultura és el despertar.

La cultura torna a tindre una sentència de mort, però no s’assabenten i prescindeixen de la responsabilitat que els correspon. La cultura és un treball, un treball artístic, que crea riquesa, sosté propostes innovadores, es compromet amb els aïllats, impulsa iniciatives i ja va sent hora que es complisca amb aquest grup de persones que el formen: artistes, managers, sales de concert, poetes, gestors culturals i mitjans de comunicació com el nostre, entre altres.

És d’agrair que davant tant despropòsit un gran nombre d’artistes alacantins-es estan ocupant el seu temps confinant a continuar fent cultura per streaming, xarxes socials o altres plataformes públiques com la Universitat d’Alacant, l’IVAM, Museus locals, Ajuntaments de la província, entre altres.

Crec, encara que ho aprove, que no és un tema sol d’Apagada cultural entre el 10 i el 13 d’abril és realment un assumpte de Revolució compartida per la cultura. No hauríem de fer cap vaga, sinó ens haurien de fer un suport a tots els agents per a recolzar realment la cultura.

Per a finalitzar compartisc un poema, de la creadora Elvira Sastre del seu llibre Baluard, el País de Poetas, que fa en la seua avantsala, en les seues dues primeres estrofes, una anàlisi poètica que jo assimile a l’Espanya cultural també replet, per alguns que envolten al suposat poder, de discursos falsos i poc conseqüents:

Hoy a España le han dado una paliza

-el último parte indica agonía-

y llora como un cachorro abandonado en la cuneta

mientras susurra llena de pánico:

se están llenando mis puentes.

Y yo la miro

con los ojos llenos de justicia

y le digo

aguanta, te salvaremos los supervivientes.

En la calle solo queda vivo un hambre feroz

que aterra:

el canibalismo de un capitalismo devorador.

Quien dice defendernos nos acaricia

y nos deja la cara llena de sangre:

un abrazo falso duele más que una puñalada…

y lo saben.