Que extraordinari i turbador resulta entregar-se cegament al suposat repòs d’unes tan merescudes vacances i que acabe un embolicat, sense sospitar-lo, en un negre remolí d’angoixa i de permanents fogots. De descansar, somiava vosté, a lluitar amb ungles i dents per salvar la vida. En quin moment es va torçar aquest entusiasmat i infal·lible projecte vacacional, es pregunta aclaparat el sentit comú. Probablement en el mateix instant, mentre bramaven els xiquets, en què llançàvem l’ombrel·la i la nevera al maleter del Dacia.
La tensió acumulada a la ciutat, que, com una maleta més, portàvem enfilada als muscles, ja va anticipar prematurament, en arribar, els primers desassossecs: no, no són els antidisturbis, només són dos amables i valetudinàries senyores jugant a les pales. Relaxe’s i gaudi intensament de l’estiu. Somriga i respire profundament, perquè hi ha raons de sobres, totes honrades, totes justificades, per a relegar per un temps les rutinàries inquietuds i henchir de goig el cor: la tèbia brisa marina, el pessigolleig del sol en la pell, el dolç aleteig de les gavines, el vellutat començar el dia amb les seues pinzellades rogenques, aqueixa immensa i blavosa alegria de viure…
Fins que a un li estampen una pilota en la cara. En un tres i no res, tot el passat —des de la blanca i remota primera comunió fins a la infame i recent colonoscòpia— li desfila a vosté vertiginosament enfront dels ulls com una pel·lícula trepidant i desenfocada: ací va, mira, la tia Julita, amb el seu amor pels diners, que porta vint anys sota terra. S’han donat casos de persones que es van engolir el cigar amb el pelotazo. És un instant crític: es té la desmaiada sensació, mentre li cremen a un les galtes per la trompada, que ha pujat la inflació set punts més —que pujarà, no li càpia a vosté dubta—. Mirem al nostre voltant, en un cruel retorn al prosaic món real, i advertim sobre el paisatge ondulat un infern molt més encarnat que el de la pròpia ciutat. Amb les pilotetes de goma, tan gracioses, estan saltant de les conques sis o set ulls per minut i metre quadrat. A un respectable senyor l’acaben de perforar amb el pal de l’ombrel·la com si es tractara d’etzibar alegrement una sardina. Xiquets desconeguts, vociferants, salvatges —còpies perfectes dels seus progenitors— botant alegrement sobre les nostres panxes. En la riba, impossible albirar-la entre la massa bigarrada, els paseantes s’obrin passe a punyades. Veiem als banyistes caminant desconcertats, mar endins, sobre una extensa catifa de matalassets. Es podria arribar a Formentera sense tocar l’aigua. La senyora que s’embriaga de sol en la tovallola contigua, amb el pit escampat, ens ha ficat ja tres vegades el barret de palla en la boca. Hi ha més arena en el táper que truita. Hi ha, amic meu, més que goig, pesar. De la mirada ferma i acusadora de la nostra parella es dedueix, en efecte, que tot és culpa nostra. No era aquesta platja, era l’altra, imbècil.
El meu regne, tot el meu regne per tornar immediatament al catau, a l’oficina, a la finestreta hostil i als deliciosos litres diaris d’amarg café.