La familia Franco S. A. Negocios y privilegios del último dictador de Occidente (Roca Editorial, 2019) és una obra exhaustiva, el capítol 2 actualitzat de l’obra anterior de 1990 “Villaverde: Fortuna y caída de la casa Franco” i que va tindre una avantsala de fins a cinc reportatges del tema en la revista Temps.

Un investigació molt seriosa i completa de la fortuna dels Franco dissenyada durant 40 anys i com es descobreix en el llibre mantinguda fins als nostres dies pels seus hereus i que es va presentar el passat 3 de desembre en la Llibreria 80 Mundos d’Alacant.

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954), el seu autor, és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha exercit el periodisme des de 1979 desenvolupant una intensa labor també com a novel·lista, poeta i assagista. És considerat un dels principals experts en la família Franco.

Mariano Sánchez Soler va rebre el Premi de Narrativa Francisco García Pavón 2009 per la seua novel·la La nostra pròpia sang, el Premi Internacional de Literatura de No Ficció Rodolfo Walsh en el 2002, el Premi Álvaro Iglesias de poesia 1982 i el Premi Alcudia de Poesia 1978. Recentment va rebre el Premi de la Crítica Literària Valenciana 2012, en la seua XX edició, en la modalitat d’assaig, pel seu llibre Anatomia del Crim. En 2013, la seua novel·la L’assassinat dels marquesos de Urbina va rebre el Premi Internacional de Novel·la Negra L´H Confidencial.

Com a periodista ha treballat per al periòdic de Catalunya, Diari 16, Temps, Interviú i Le Monde Diplomatique. Com a escriptor, ha publicat novel·les negres com a Carne fresca, Festín de tiburones, Para matar, Nuestra propia sangre o El asesinato de los marqueses de Urbina i, entre altres títols, l’assaig Anatomía de un crimen: guía de la novela i el cine negro. Com a poeta té un poemari recent, molt recomanable, que és Lágrimas de sombra. Com a investigador, ha publicat Ricos por la patria (2001), Los Franco, S.A. (2003) y La transición sangrienta (2010). En l’actualitat, Sánchez Soler es dedica a la creació literària i a la docència i imparteix cursos sobre novel·la negra en la Universitat d’Alacant, on organitza, des de 2005, la trobada literària Mayo Negro.

El llibre recull en dos actes la trajectòria de 40 anys. L’etapa d’Ascensión i Fortuna, Primer Acte, posant el focus més íntim del dictador en el “Clan del Pardo”. I un segon acte, Caiguda i Desmemòria, on es recull el tracte rebut pels familiars directes durant la transició i democràcia en el qual essencialment no van ser molestats molt.

El Clan del Pardo era essencialment una tribu familiar, on participaven diferents grups familiars com eren els Franco, els Polo i els Martínez-Bordiu al costat d’altres persones interessades en el negoci i el poder. Un centre de tràfic d’influències on els seus secrets econòmics han permés als seus descendents seguir amb el seu poder i privilegis a l’Espanya democràtica, un poder consolidat en estafes, tràfic d’influències i dubtosos negocis immobiliaris.

El Clan, dirigit per l’últim Dictador d’Occident tenia un organigrama polític-financer recollit en la pàgina 129 del llibre que descobreix una estructura de multinacional que es connectava amb les dues-centes famílies que van dominar l’economia espanyola i on van asseure en els seus consells d’administració a gent franquista. Els homes i dones destacats del Clan van ser:

María del Carmen Polo, La Senyora. Des de 1923 esposa de Franco. Va ser anomenada la Dictadora de Dictadors, Donya Collarets entre altres sobrenoms i amb gran influència sobre les decisions del seu marit.

Nicolas Franco Bahamonde. El “hermanísimo”. Pel suposadament rendible de cognomenar-se Franco va ser Ambaixador a Lisboa, Procurador en Corts i es va dedicar als negocis amb una gran activitat com a traficant d’influències.

Cristobal Martínez-Bordiu, Marques de Villaverde. El “yernísimo”. Doctor en Medicina i cirurgià, casat amb Carmen Franco. El seu cognom va saltar als consells d’administració, va fundar i va presidir bancs i va estar involucrat durant dues dècades en els millors negocis de Règim. Curiosonamente, va ser el director absolut de la cerimònia prèvia a la mort de Franco el 20-N fruit d’interessos polítics i personals.

Pilar Franco, assídua del Palau del Pardo, va tindre deu fills, es va dedicar a negocis immobiliaris poc clars i amb dos llibres reveladors de la família Franco.

José María Sanchiz, abans Sanchis, conegut com el Mag del Pardo. Un personatge fosc, un aconseguidor valencià que va convertir la compravenda en un art i que va saber entrar en el Clan del Pardo per la porta gran. Va adquirir Valdefuentes que Franco la va mantindre com el seu somni agropecuari.

Francisco Franco Salgado-Araujo. Cosí germà del Generalíssim i cap de la seua Casa Militar.

Alguns noms propis del cercle empresarial de Franco.

José Bañús reconegut com “el constructor del règim” que va ser qui va alçar la Vall dels Caiguts per un valor superior als 2400 milions de pessetes.

José Meliá, propietari inicialment d’una Agència de Viatges a la ciutat de València que posteriorment va constituir Viatges Meliá que es va convertir en el primer grup empresarial turístic espanyol i el tercer del món.

Eduardo Aznar, propietari d’una de les tres grans navilieres del franquisme.

Eduardo Barreiros, considerat el “Henry Ford espanyol”.

Entre 1961-1974, el 77% de ministres de Franco van participar d’aquesta xarxa en la qual sumaven cinc càrrecs per ministre especialment en empreses privades i també públiques.

Propietats i fortuna

El conjunt de propietats que va anar pastant Franco va aconseguir la xifra de 22, entre elles el Pazo de Meiras, Canto del Pic, Cornide, Finca Valdefuente i l’edifici familiar del carrer Germans Becquer.

Segons va assenyalar el periodista Jesús Ynfante, la fortuna dels Franco va arribar a ascendir a més de mil milions de pessetes que s’hauria convertit en 600 milions d’euros en mans dels seus hereus.

D’altra banda, s’aconsegueix la xifra de 4000 milions de pessetes més en regals rebuts durant les 2000 audiències setmanals durant les quatre dècades de franquistes.

L’autor en el Segon Acte: Caiguda i desmemòria relata l’adéu als privilegis més vistosos, una època que recull les llums i especialment les ombres dels descendents del Generalíssim.

Els set néts de Franco no van complir l’aparent previsió de l’estirp. Des dels anys 80, es va confirmar que María del Carmen no va voler ser “princesa”, Mariola es va conformar amb la discreció de ser mestressa de casa, Francis es va negar a ser militar o metge malgrat haver acabat la carrera, Merry es va allunyar del mundanal soroll social, José Cristóbal va abandonar l’exèrcit i els més xicotets, Jaime i Arancha, van estar sempre allunyats dels palaus. I dels seus besnéts, Francisco i Juan José Franco van ser directors generals de dues societats situades en el paradís fiscal d’Illa Tórtula (Illes Verges Britàniques).

D’aqueixa època, a Carmen Franco li van confiscar en l’Aeroport de Barajas un conjunt de medalles que després ella, en roda premsa, va justificar per la construcció d’un rellotge de bufó a mesura que anava a encarregar a Suïssa.

Francis Franco va ser denunciat per caçador furtiu que feia amb un silenciador del seu avi perquè el van agarrar in fragannti

L’Ajuntament del Ferrol deixe de pagar la llum, telèfon, conselleria, IBI de la casa natal de Franco.

De l’època recent reflexiona l’autor sobre un neofranquisme que s’ha presentat de sobte en la vida pública i política que ha conviscut amb, per exemple, amb les conclusions d’un Comité d’Experts que tenien com a missió “reinventar la Vall dels Caiguts, reservant allí els enterraments sol per a víctimes de la Guerra Civil”.

El President del Govern, Pedro Sánchez, va valorar en un acte a València sobre els cementeris sense làpida de la Guerra Civil, que inicialment es pensava que era massa prompte per a solucionar-ho i després massa tard per a resoldre la recuperació de la memòria democràtica.

La recta final del llibre arriba fins al procés de l’exhumació en la qual el 24 de setembre de 2019 el Tribunal Suprem l’aprova per unanimitat, qüestió que va permetre poder editar uns dies després aquest llibre sent ja tardor, tal com cita el peu d’impressió del llibre.