Aquesta setmana descobrim a una poeta alacantina d’adopció, Estefanía Toro, que és redactora i comunicadora social i mare de dues xiquetes. Ha publicat els poemaris Indelebles    en el tiempo (2017), Me regalo puntos suspensivos (2018), Presentes de un porvenir (2022)  i treballa en la que serà la seua primera novel·la. Va nàixer també una nit màgica, la de Reis i a Madrid.

Aquest mes de febrer ha eixit a la venda el seu tercer llibre publicat de mà de Hilatura Editorial. Presentes de un porvenir és el diari d’una història atemporal viscuda a destemps. D’un present amb por al passat i l’ànsia malalta d’un futur que no s’aconsegueix amb les mans. D’aqueixa distància que fa mal, de la responsabilitat que aguaita constant. D’un minutero que avança inexorable.

Què és el present sinó un compendi d’instants?

Quants minuts caben en una abraçada que no volem que acabe? Com es mesura el temps, per tot el que ja no torna o per allò que està per arribar? La incertesa del futur és el que produeix la nostàlgia del passat.

Davile Matellán en el pròleg compta moltes coses d’Estefanía Toro: “Això que ara tens entre les teues mans no és només un llibre, és una càpsula del temps, una botella de cristall amb un gran missatge dins, un botó de rewind daurat que manejar al teu antull, una bella nau espacial que implota en mil trossos just abans de alunizar”. I a més. Davile, ens recrea en una incertidumbe prèvia a la lectura i ens posa en avís: “Ningú té la resposta a les preguntes importants, però ací hi ha respostes a preguntes, una carícia en la galta i un centelleig autèntic. Passen i lligen. I esmolen les ganes. Ningú eixirà d’ací igual que va entrar”.

Estefanía Toro
Estefanía Toro

És un llibre amb advertiments i l’autora ens fa una altra: Presentes de un porvenir, diu, és la història de l’any en què vaig aprendre a jugar amb les hores… fins a parar el rellotge” i que “L’amor arriba a la nostra vida i es converteixen en un màgic moment dins d’un altre moment que, potser, no és el més oportú”.

Deia David Foster Wallace que “totes les històries d’amor són històries de fantasmes. Cal anar amb compte amb les històries, perquè cal viure-les en el moment adequat. En cas contrari, es podreixen en el calaix o, pitjor encara, als nostres caps”.

Si vols conéixer a Estefanía Toro i sobretot a la seua poesia que ve amb ella, et convidem que assistisques a l’esdeveniment poètic Emotional Art II del pròxim 26 de febrer que es realitzarà en el Centre Cultural Las Cigarreras. Ella recitarà a partir de les 20 hores.

Llegir un primer poema: 08.30

Aquella mañana encontré las botas atadas. Te recordaba difuso,

quitándomelas con torpeza mientras improvisabas un pijama, poco después de sujetarme el pelo mientras vomitaba.

Un Jack Daniel’s con dos hielos, mezclas diversas con sabor a canela, y al mismo garito

donde a la chica de ayer le cantó Antonio Vega… fueron a morir mis penas.

Éramos almas libres, liberadas, como los gatos.

La gente nos miraba desde fuera, como los gatos.

Nosotros, más profundo, como los gatos.

Sabedores de algo desconocido para los demás, como los gatos.

Fue la luz,

los fotogramas, tu olor,

mi ronroneo,

como dos gatos callejeros.

Podría hablar del mareo, del frenesí,

del desconcierto. Reducirlo todo a palabras, a mirarme dormida,

a tus caricias en mi pelo.

Podría reducirlo todo a la piel, pero no puedo…

Esta mañana he atado sola mis botas. Necesito otro Espidifen

Te echo —terriblemente— de menos