En algun moment de les nostres confortables vides, entre café i café, entre saborós rellom i insípida col de Brussel·les, en aqueixos temps morts de droperia intel·lectual, de fatigues espirituals, i sense que poguérem reparar racionalment en això, el curiós antropòleg que tots portem dins ha apuntat el bescoll, obrint-se camí a colzades, i, arrogant-se la descomunal virtut d’una perspicàcia infinita, s’ha aventurat a examinar a aqueix personatge carregat de simbolisme i exquisida mala bava que ronda incansable pels corredors tortuosos d’aquesta societat. Pels corredors tortuosos i acabats de fregar, podria dir-se. I no deixa de sorprendre’s, aqueix íntim antropòleg nostre, per més que s’obstine a indagar asèpticament —tractant d’evitar que l’emoció i el prejudici l’arrosseguen—, en observar escrupolosament la idiosincràsia d’aquest espècimen paradigmàtic, tan singular, tan prenyat d’arestes, tan sinistre, tan extraordinari: la sogra.
Com no lluirà d’esmolat i penetrant l’ullal de la sogra, ens preguntem, quin no serà la causticitat del seu verí, que terroritzades —pobres animals— fugen d’ella fins a les serps. S’han donat casos de colobres temibles que es van tendir, suplicants i ploroses, murmurant un Pare Nostre, en els raïls de la via fèrria. D’haver-se trobat una sogra en aquell sagrat jardí, la poma s’hi hauria podrit en l’arbre, i el conte hauria conclòs abans de començar. Quin no serà la perversió ceñuda d’aquest protervo subjecte, que ha arribat a provocar acidesa d’estómac i terribles suors fredes al mateix i entranyable diable: ho trobem, a l’abatut dimoni, alçant repetides vegades la copa d’orujo en un ombrívol racó de la barra, amb la mirada extraviada, amb l’ànim minvat, i sentim una humana compassió.
La innata i corrosiva maldat de la sogra podríem atribuir-la indubtablement al monstre acechante de la #negre gelosia. Ai, aqueix flexible i invisible cordó umbilical, infrangible vincle entre mare i fill, que resisteix les feres mossegades del temps, que suporta incòlume les dentades violentes i inútils de la sensatesa. Ai, aqueixa contumàcia a traçar per endavant i al seu capritx la sendera del plançó, porfidiejant dia i nit a orientar els passos de la criatura; aqueixa tossuderia maliciosa a significar puntualment les malapteses del gendre i els errors inflats de la nora —la nora, rival per antonomàsia i excel·lència, origen de tots els pesares, font d’insuportable amargor—. Ai, aqueixa inevitable i puñetera obstinació, aliena totalment al sentit comú, per enarborar constantment la bandera de la propietat sentimental, dels privilegis materns, de les retribucions vitalícies.
Si ens permeten vostés l’entremaliada equiparació, si ens toleren aquest parany innocent amb caràcter de postil·la, direm que la sogra i el fill podrien comparar-se amb el governant i el seu govern, i el líder de l’oposició —apuntalem la tesi— amb la nora. Sentenciem, doncs, consenten vostés aquesta picardia, que la ferotgia amb què es condueix la sogra és, admire’s, el zel traïdorenc del governant per mantindre’s perpètuament en el poder. La mala bava d’aquella, l’enviliment d’aquest.