Entre les nombroses virtuts de l’ésser humà, algunes d’elles embolicades en delicat i primorós vellut, apareix, en lloc elevat i preferent, gravada en prolix relleu, el repugnant costum de dir mentides. És aquesta —curiosa i malaltissa insistència a endossar al proïsme una mentida— una excepcional característica del nostre menyspreable comportament. Vivim llastrats pel vici, per la imperfecció del caràcter, per la descaradura. La mentida, és a dir, el consolidat hàbit d’inventar faules i servir-les a tort i a dret en viscoses safates de bronze, s’ha incrustat definitivament en la nostra mal·leable idiosincràsia, i assumim aquesta deformitat de l’esperit amb sorprenent naturalitat, amb esbalaïdora indulgència. En alguns casos, hem arribat a celebrar l’habilitat i la desimboltura d’alguns individus en el lamentable exercici de semblant depravació.

S’esmenti per automatisme, per diversió, per plaer, per egoisme o per singular obstinació. S’esmenti per fotre, per complaure o per encès capritx, i també per a aconseguir un propòsit qualsevol a totes passades, sense reparar en les molèsties que proposa el decòrum, sense pensar en el sofriment que provocarà en els altres. S’esmenti per a guanyar-se el respecte i la confiança dels altres, per a engalipar a un nen, per a embadalir a una dama. S’esmenti per a donar-se to o per a engrossir una personal fantasia, per a inflar gestes falses. S’esmenti a vegades per a apropiar-se d’una escandalosa suma de diners, per a plomar, per exemple, als confiats companys d’una emissora de ràdio. S’esmenti moltes vegades fins i tot sense voler, cegament, sense deliberació, per poderosa inèrcia, portats simplement del maleït costum. S’esmenti també, i amb exquisit desvergonyiment en aquest cas, per a robar el vot a l’ingenu individu del carrer i, dit sigui de pas, per a despullar-ho de les seves esperances.

Per estrambòtic que resulti, no podem negar, és un fet irrefutable, que estem disposats a perdonar abans una traïció que una mentida. Disculparem abans una infidelitat consumada que una elaborada mentida. Existeix una cosa sinistra i sòrdid en la mentida que escapa a la nostra total comprensió, que enerva el nostre fur intern i torba el més elemental raonament. Hi ha en la mentida una cosa calculada i maligne que transcendeix i desmantella qualsevol voluntat de sincera justificació. La mentida cavalca orgullosa a lloms d’una refinada i avorrible injúria. La mentida ens humilia, denigra violentament el nostre amor propi, arrabassa per la força la nostra honra amb arpes nauseabundes. La mentida es vesteix amb els més grollers i hipòcrites llenços. La mentida, servida per un amic, romandrà sempre, molt a despit nostre, torturant-nos el cor, en el trist i amortallat record.

És la mentida piadosa una parent llunyana i innocent de la vulgar mentida? És acceptable disfressar-la a vegades de lleu pecadillo? No és, potser, una puertecita entreoberta que condueix així mateix a l’engany, a la terrible infàmia, al dolor? Com desemmascarar a temps, ens preguntem, al maliciós portador d’una mentida? És possible distingir la subtil barrera entre una psicopatia i un emmurriat i conscient propòsit? Ah, diabòlics engranatges de la naturalesa humana, descoratjador dilema.