Marcela Ascencio és una bogotana que des de fa parell d’anys viu a Alacant. És una comunicadora audiovisual, en el que es va formar, i gestora cultural especialitzada en investigació biogràfica i història, perquè les persones li importen, especialment la veu de les persones, les seues històries, les seues vides.

Vaig tindre oportunitat de conéixer-la en el cicle de cinema quinzenal que organitza l’espai cultural VIVA LA PEPA en una sessió que ella va organitzar i on vaig tindre oportunitat de submergir-me en el seu projecte publicat en Colombianas.org

La seua gent és allà, a Colòmbia, per tant, té el cor, motivacions socials i polítiques en aqueix lloc, i per tant el pensa tots els dies.

Pregunta: Ens agradaria que ens explicares el projecte en Colombianas.org que és una biografia col·lectiva formada per més de 30 històries de dones, en la seua majoria colombianes.

Resposta: Cal entendre tres instàncies. L’origen és el llibre “Colombian Women, The Struggle Out of Silence” d’Elena Garcés Echavarría que tenia el repte d’oferir un testimoniatge sobre les seues vides, recuperant la seua veu per a fer-li front a la desigualtat amb reflexions sobre la relació entre la desigualtat de gènere, les condicions socials i la religió.

Jo aparec en la segona instància que són els enregistraments audiovisuals desitjant-ho convertir en un llargmetratge, però després valorem passar-lo a un format internet, més xicotet en duració, i publicar-lo en Colombianas.org aconseguint la xifra de 120 relats.

El tercer estadi parteix d’un relleu professional amb la nova directora que ara és Angélica Alzate, reforçant l’extensió de la biografia col·lectiva arribant a noves regions i aconseguint contactar amb nous perfils de dones i noves mirades de qualsevol dona que vulga contar la seua història i participant des de la vida, no des de les estadístiques, perquè les dones són expertes en la seua vida i, fins i tot, s’obri la col·laboració també d’homes que parlen d’històries de dones creant una nova conversa col·lectiva, una cosa ja iniciada en la fase 2

Elles havien d’entendre perquè eren ací. Moltes dones han d’apoderar-se, des de la visibilització i evitar el silenci, en respondre des de moltes etiquetes que enjudicien a les dones. Hi ha un component de solidaritat perquè les dones posen veu a altres dones que no el poden fer. Finalment, és una oportunitat de persuadir, creant discursos transformadors de les persones que escolten i veuen les peces audiovisuals.

La part emocional meua és que vaig sentir una condició maternal cap a elles on jo em sentia fort per a fer-les fortes a elles. Tinc una resistència més personal preferint traure la lupa en les vides privades.

P: Per què decideixes posar-los veu a les dones?

R: Entre altres és un reconeixement, però és més coses. No has de ser activista, però un dia van decidir que estudiaven, que es llançaven a aqueix treball o es divorciaven, és una resistència que les ha fetes grans. La meua àvia Matilde, que és un dels personatges, va tindre una resistència que va ser evitar rebre maltractament i va conviure amb assumir un rol de “mestressa de casa“. Una proposta on hi ha contradiccions on hi ha dones que no són feministes, unes altres que tenen professions habitualment masculines, dones mèdiques que prefereixen que les diguen mèdics, i un llarg etcètera

El projecte, en la perspectiva creativa, es basa en dues referències totalment diferents. La de Yann Arthus-*Bertrand amb el seu projecte “HUMAN”  y la obra “Pina” de Win Wnders aprofitant d’ell els recursos de les entrevistes.

P: Pels motius que siguen, has participat en diversos projectes audiovisuals d’històries personals

R: És una causalitat. Les he conegudes i he descobert que m’interessa molt contar històries de gent. Molts projectes m’han buscat a la meua

P: Quina activitat desenvolupes, com a cofundadora en la Fundació Un altre Sud des de la gestió cultural?

R: És una organització creada en 2014 que vaig fundar amb dos companys que resideixen a Colòmbia i Sud-àfrica. Existeixen molts processos comuns entre Llatinoamèrica i Àfrica: colonització i postcolonización, amb molts temes coincidents. En aquest sentit, a Colòmbia es reconeixen, per exemple, els trets musicals originaris d’Àfrica, encara que veritablement existeix un buit en la comunicació entre els dos sures

Organitzem una Mostra de cinema colombià a Johannesburg i Ciutat del Cap. També la Mostra Itinerant de Cinema Africà (MUICA) que es realitza bienalmente a Colòmbia i algunes finestres a Mèxic i l’Argentina, encara que no succeeix regularment.

La meua intenció és crear un projecte de mostra de cinema a Alacant el contingut del qual permeta aprofundir en una mirada cap a Llatinoamèrica i Àfrica que trenque estereotips simplistes sobre les persones immigrants. En aquest projecte m’agradaria comptar amb la col·laboració d’organitzacions especialitzades o entitats que recolzen aquesta iniciativa i amb els quals m’agradaria contactar per a començar a donar-li forma.

Finalment, he estat en el projecte “Arxiu Lares” que és una iniciativa basada en una gran font documental d’enregistraments musicals, fotografies, manifestacions musicals entre els anys 60 i 90 creat pel veneçolà Oswaldo Lares i jo estic en la fase de disseny d’una estrategía digital de divulgació d’aqueix arxiu.

P: Com està sent la teua experiència a Espanya ara que estàs a 8000 km de la teua terra, després d’haver estat també el Brasil i França.

R: Alacant és una bella imatge. La gent és molt diferent a les persones que són de Madrid i Barcelona. Ací la relació amb l’espai públic és un regal a la llibertat. És menys densa quant a coses com el trànsit, hi ha molta sabrosura. Alacant és un bonic lloc on fer coses.

Versió 1. 10/10/2019

Versió actualitzada. 13/10/2019