El senyor Pino està enamorat d’una cadira. La cadira està enamorada del senyor Pino. Fan l’amor. Ella es queda embarassada i tenen una xiqueta-balancí preciós. Però algú va veure a Pino practicant postures estranyes amb un armari. Ho denuncien, ho tanquen, ho jutgen i ho condemnen a mort. Mueblofilia és l’estrany “rise and fall” d’un fuster de barri.

Un musical punk amb onze actors/músics en escena. Una comèdia apabullante en la qual el teatre i el concert es barregen i es fonen. Un cant a la defensa de la raresa, a l’orgull del diferent. Un musical únic en la seua espècie, l’estrena absoluta de la qual en teatres serà el 9 de juny en el Teatre Principal d’Alacant.

Per a conèixer una mica més d’aquest innovador projecte parlem amb Rulo Pardo, autor, director i actor de Mueblofilia.

Pregunta: Comencem pel principi, què és Mueblofilia?

Resposta:  Mueblofilia és un espectacle musical. Una comèdia punky que té reminiscències dels anys vuitanta i noranta. Que va començar a fer-se en el Cafè Berlin durant tot un any i que ha tingut una repercussió bastant salvatge, bastant bona.

P:  De manera que l’espectacle es desenvolupava en un espai xicotet, amb un elenc nombrós, amb música en directe, amb coreografies, coproducido amb la mateixa sala i a més solament estava en cartellera els dilluns…

R: La veritat és que en principi sembla que tot va a la contra. Es fa els dilluns perquè tots treballem en altres espectacles, i a Madrid les temporades funcionen de dimarts a diumenge. El dilluns llavors és l’únic dia on puc comptar amb ells. A més els dilluns no hi ha molta activitat: és ideal perquè acudisquen actors i actrius i gent de l’hostaleria, aqueix mundillo de la farra que ens agrada a nosaltres.

P: Sembla quasi una manera de selecció natural…

R: Pot ser… a més ho fem en un club on es pot beure, ideal per al teu dia lliure i d’acord amb el nostre estil punky on és propici que el públic puga estar prenent la seua copa.

P: En la teua carrera has treballat quasi tots els formats: sckets, monòlegs, narracions, teatre, cinema, ràdio, música, era Mueblofilia, la qual cosa faltava?

R: No ho sé. Perquè ni tan sols jo pinso en el que vull fer en el següent espectacle, de què vull parlar. Tinc mogollón d’idees, les vaig escrivint, les revise, les engreixe…

De fet, Mueblofilia ix d’alguna forma recordant converses amb col·legues i… bé, on ixen temes dels quals no es pot parlar, la pederàstia per exemple; temes que encara que no defenses, socialment no es permeten parlar d’ells. Però existeix una línia roja que l’art sí sobrepassa i ha de fer-ho i ho ha fet des de les tragèdies gregues.

P: Entenc que no es permet tractar aqueixos temes des d’una mirada intel·lectual: on posar en valor els diferents pressupostos sense que suposen judicis de valor…

R: Cada vegada es pot parlar menys de tot. De seguida s’aplica un judici moral que acaba picant-te. I jo crec que cal parlar i escoltar per a poder entendre. Així que d’ací se’m va ocórrer la història d’un tipus que estava enamorat d’una cadira, que és alguna cosa que no es pot condemnar amb la nostra legislació en la mà, i que no obstant açò podia estar fóra de la moral convencional.

P: I la idea va funcionar…

R: Vaig escriure alguns textos i algunes cançons sobre açò i li’ls /els hi vaig enviar a Fernando Sánchez Cabezudo, que abans tenia la sala Kubik Fabrik, i quan va llegir la meua proposta em va cridar dient-me que li encantava la idea.

Mueblofilia. Foto: mueblofilia.com

Mueblofilia. Foto: mueblofilia.com

L’elenc

P: Com porteu açò de ser onze en escena?

R: Ser onze en un espai tan xicotet, amb el públic tan a prop, és també parteix de l’obra. Perquè a Madrid ara amb açò de la crisi, tots els espectacles tendeixen al fet que els actors dobleguen personatges i amb quatre actors es presenten dotze personatges.

En comentar la meua proposta em vaig trobar amb amics com Andrés Lima o Carmen Machi que em van recomanar no em ficar-me en aqueix berenjenal, perquè doblegar actors estalvia temps i diners… Però no vaig fer cas. L’important és que després de l’espectacle la gent ix d’ací veient que es poden fer aquestes coses, i açò és una espècie de resposta, de revolució, respecte al que està passant a Madrid.

P: A més has apostat per gent experimentada.

R: Sí, sí… La gent quan ve a veure Mueblofilia i veu a l’elenc em diu: aquesta gent d’on l’has tret? I jo dic, porte tants anys per fortuna dedicant-me a açò que conec a molta gent, actors i actrius, que pot fer grans coses i a un públic que vol veure altres coses. Intuïa que l’espectacle es mouria boca a boca – qui vol veure una obra de gent que es carda mobles!– i així va ser, el públic des del principi ha estat molt lliurat i ha fet que l’espectacle funcionara.

P: Les edats de l’elenc també són cridaneres: ara solen haver-hi repartiments amb intèrprets molt joves, més amb projectes arriscats, potser perquè estan més disposats i són menys exigents en l’econòmic.

R: De quaranta per a a dalt tots. Però perquè va resultar fonamental. Jo amb cadascun d’ells he treballat en algun projecte, els he vist en l’escenari. A més, l’important de la peça és que jo transferisca la meua idea i que ells incorporen una mica del seu món. Necessite gent que tinga carn d’escenari. El que no podia permetre’m era comptar amb actors que em demanaren tot el temps el que han de fer, perquè ni hi havia temps ni és l’espectacle per a açò.

Actualitat teatral madrilenya

P: Llegint crítiques i entrevistes en mitjans com El País o RTVE, trobava a faltar alguna cosa que et vaig escoltar quan concebies Mueblofilia: el teu sentiment que faltava alguna cosa en els escenaris, que hi havia buits entre tota l’oferta madrilenya

R: I segueix faltant. El musical off, underground. Hi ha musicals i hi ha cabaret, però no hi ha un Rocky Horror Picture Xou, un Hedwig and the Angry Inch, que són la primera referència que ens donen els crítics. A més Madrid ha deixat de ser un lloc que sacsa el teatre, que trau a la gent entusiasmada de la sala amb la idea que allí poden fer-se macarradas.

P: A què es pot deure?

R: Pot ser per la pressió que estem rebent, que ens fa tenir por a dir coses, coses salvatges, que fa que tot haja de ser amable. Hi ha obres de teatre molt bones, amb bons actors, però en les quals em falta aqueix xoc, aqueixa salvatjada, aqueixa part irrespectuosa, lliure.

P: Però hi haurà excepcions…

R: Sí, per exemple el Teatre del Barri, que està fent un tipus de teatre més social, o El Rei d’Alberto San juán que és una meravella, una barbaritat. Ací sí estan ficant el dit en la nafra. En tot la resta… no hi ha.

P: Des que vau començar amb Sexpeare ja us inclinàveu per aqueixa postura: fer el que volíeu en l’escenari. No existeix ara aqueixa llibertat en els nous grups de teatre?

R: Bé, ara sí hi ha molt teatre jove. Sempre s’estan creant companyies. Però sembla que tot està molt catalogat: improvisació, monologuistes, sarsuela, clàssics…

P: I en aqueix moment abordes l’escena madrilenya i llançant el teu projecte d’una manera particular…

R: Vam fer una passada de vint minuts amb el text en la mà, vaig convidar a companys de professió i a gent de premsa… En aqueixa passada ningú va entendre gens, hi havia molts nervis, però la reacció comuna va ser: però açò… què animalada!

P: I després va arribar el públic…

R: Jo tenia clar que el públic vindria quan es correguera la veu. Però explicant estratègicament amb el cercle d’amistats d’un elenc d’onze persones asseguràvem almenys omplir les primeres funcions.

P: Però si la proposta és tan arriscada, com ho vas fer per a guanyar-te al públic?

R: Jo vaig plantejar com havia de ser el viatge: primer incredulitat, després comprensió i després comunió amb la proposta. I funciona. El públic ho valora i també la gent de la professió, de fet algun dels actors han anat a fer càsting per a altres funcions i els han dit: “oh, em vas encantar en Mueblofilia”.

P: I si amb el públic bestiar, com us heu guanyat a la crítica?

R: La cap de premsa de l’espectacle va recomanar que esperàrem un temps, que no forçàrem la presència de crítics, i així vam fer: els comentaris sobre Mueblofilia van ser creixent, i al cap de quasi dos mesos al final van aparèixer. Va aparèixer per exemple Sergio C. Fanjul i va traure un reportatge tremend en El País. També va venir Andreu Buenafuente l’últim dia –recomanat per gent del seu equip: Pablo Novoa, els seus músics, Ana Morgade– i ens va dir que estàvem bojos, que havíem d’anar al seu programa.

Teatre després de Sexpeare

P: No sé si vols parlar dels canvis que hi ha hagut en Sexpeare Teatre, la companyia amb la qual has treballat els últims vint anys. Perquè ara sembla desenganxar-se de la línia de creació i s’encamina al terreny de producció.

R: Realment sí. Serà Sexpeare perquè estic jo i no em separe del meu estil i els meus temes. Però no crea espectacles. Jo escric, compte amb un grup d’actors i els dirigisc. No sé què ocorrerà en el futur.

P: Però, és possible ser una companyia teatral hui dia?

R: És complicadíssim, hi ha una gran quantitat d’oferta. El que veig difícil és trobar ajudes, gent que s’atrevisca a produir espectacles on no hi ha cares conegudes. En el nostre cas ni tan sols posem a Fele Martínez com a reclam.

Mueblofilia. Foto: mueblofilia.com

Mueblofilia. Foto: mueblofilia.com

Del Club al Teatre

P: Pensant en el format de Mueblofilia, em pregunte com heu plantejat transportar-ho a un escenari tres o quatre vegades major com el Teatre Principal.

R: He estat treballant amb molta gent. No n’hi ha prou amb comptar amb un escenògraf per a aconseguir aqueixa combinació entre l’estètica d’un concert i la part de fantasia. Les opinions apunten al fet que hem de mantenir l’essència de la peça que és la del Berlín. Així que pensem que el més encertat és mantenir xicotets apartats, quadres, com si fóra un museu. El que té de bo el Principal és que ens ha permès passar un temps allí per a poder visualitzar les propostes.

P: I a més de l’espai està el moviment…

R: Bo, ací he comptat amb Ricardo Santana, que és una meravella i que està treballant les coreografies tenint en compte que no ha de treballar amb cossos de ballarins sinó amb cossos d’alcohol, bons per a fer chafarderías. El vestuari també és molt important, el concepte és Mocedades punky, i ací està Richard Collin, fent un treball molt interessant.

P: I quin recorregut s’espera d’aquesta nova fase de Mueblofilia, adaptada a grans escenaris?

R: Doncs tenim l’estrena a Alacant, possiblement després farem temporada a Madrid on tenim un parell d’ofertes, anirem al Teatre Circ de Múrcia, tenim Vitòria, Logronyo està pendent…

Pinzellant un perfil

P: Anem a acomiadar-nos salvant un llibre, una peça teatral, un disc i una pel·lícula de l’última dècada…

R: El llibre seria La possibilitat d’una illa, de Houllebecq, que és l’últim que m’ha sacsat el cap. I La mala herba i Monteperdío d’Agustín Martínez són unes vertaderes obres d’art traduïdes en multitud d’idiomes.

En cinema et nomenaria a Sorrentino, La gran bellesa, la sèrie The Young Pope… Amb ell ha aparegut alguna cosa nou, un nou cinema, com a pansa amb Wes Anderson. Són noves formes de rodar, els trávellings, enquadraments, la posada sencera…

De teatre, Andrés Llima per descomptat, és el més gran. I Pablo Remón, que és boníssim, El tractament és una obra mestra.

En música et recomanaria a Tame Impala amb les seues psicodelies fosques. També Michel Kinawaka, que fa un soul impressionant. I a Espanya m’agrada molt Rufus T. Firefly  o Sidonie.

Si t’ha agradat aquesta notícia, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags:

#LOBLANC#envalencia #CulturaAmbtu #CulturaAmbmi #CompartimCulturaAmbtu. Per a conèixer altres esdeveniments en la zona consulta nostra Agenda