Un aforisme és “una frase o sentència breu i doctrinal que es proposa com a regla en alguna ciència o art”. Hipócrates ho va utilitzar per al diagnòstic de malalties i va passar amb el temps a generalitzar-se en altres disciplines científiques o artístiques. El psiquiatre  Carlos Castella del Pi, memorialista i científic, figura rellevant de la cultura espanyola, va titular “Aflorismos” als seus pensaments pòstums,  fruit de les seues experiències i estudis. Coses que “van aflorar” de manera inesperada i versen sobre els més diversos tòpics. No tenen desaprofitament, però   podria citar com a mostra: “La ment no ha de deixar-se descansar ni en el descans. Perquè descansar no és abdicar del viure”.
Un de grans autors d’aforismes del passat, Samuel Johnson, va profetitzar en el segle XVIII: “Tal vegada un dia l’home, cansat de preparar, explicar, convéncer, arribe a escriure només aforísticamente”. Hui, en Twitter,  és el campió de les cites (30 mil seguidors), la qual cosa va motivar a una reedició de les seues màximes al Regne Unit. De fet, el popular vehicle de missatgeria pública en el qual cada dia es bolquen milions de textos, és la continuació d’aqueixa literatura breu, ideal per a Internet.
El filòsof alemany Arthur Schopenhauer va deixar una abundant col·lecció d’aforismes en la seua extensa obra filosòfica. Epicur considerava la filosofia com un fàrmac per a enfrontar les malalties existencials i el pensador prussià, conegut per  ser representant del “pessimisme filosòfic”, aconsellava en una de les seues obres més llegides,  Aforismes  sobre l’art de saber viure ,  no intentar ser feliç, ja que la felicitat no és més que un eufemisme pel seu nom i una entelèquia, és a dir un ideal mancat de significat i amb un valor negatiu. Quan el cos està sa , amb excepció d’una xicoteta ferida o un punt dolorós, el benestar de conjunt desapareix de la consciència i fixem l’atenció en la part lesionada. Al que hem d’aspirar per tant és a evitar el dolor i el sofriment. La idea que els plaers fan que siguem feliços és il·lusòria. “El neci persegueix els plaers de la vida: el savi evita els mals”. Schopenhauer, es diu, es va anticipar a Freud i a Darwin i en molts sentits també a uns certs corrents actuals de pensament i acció política quan diu que  “qui és cruel amb els animals no pot ser una bona persona”, o que “ni el món és un artefacte ni  per al nostre ús ni els animals   són un producte de fàbrica per a la nostra utilitat”.
En els nostres dies, un altre filòsof alemany,  Hans Magnus Enzensberger, ha représ el gènere aforístic en una deliciosa obrita. En “Reflexions del senyor Z., o engrunes que deixava caure, recollides pels seus oïdors”,  un jubilat estrafolari, el seu alter ego,  converteix els bancs d’un parc públic en la seua peculiar aula sofística. Les veritats del senyor Z. són contundents com a punys, però de tan evidents resulten invisibles. El vell cita a Lewis Carroll, per qui sent feblesa, en particular pel seu personatge Alicia. Com Humpty Dumpty , tothom creu que pot decidir el que signifiquen les paraules: “També entre els matrimonis i els polítics les baralles solen reduir-se a les paraules. Una disputa d’aquest tipus pot  allargar-se durant anys, però només contribueix a la vanitat i a l’entreteniment, no al coneixement”. Hi ha temes espinosos  com els drets humans (“si t’enredes en ells arrisques a ser considerat un esvalotador, un desbaratador o un cínic”)   que subscriuen  països com Corea del Nord, l’Iran, Somàlia, Zimbàbue, el Congo i Sudan. “La contradicció entre la retòrica i la realitat és una burla pura i dura”, conclou el senyor Z., espècie de Sòcrates modern que guanya prosélitos amb el seu esperit crític i subversiu cap a les institucions, la religió, l’ateisme, els totalitarismes, la democràcia, l’art, l’economia neoliberal, internet  i un llarg etcètera que despatxa amb aire bonachón i sense poses revolucionàries. Quan algú ho assenyala com “aforista”, esclata indignat al·legant que no és “un repetidor de proverbis de calendari” sinó algú disposat a “divertir-se, enfadar-se i discutir”. “Small is beautiful”, insisteix,  mentre reparteix els seus pildoritas per a pensar. Les paraules xicotetes solen ser les més importants i en això consisteix l’encant dels aforismes.