Els iconoclastes de Bizanci trencaven les imatges per a fer desaparéixer la seua significació, que no era altra que la figura visible de Déu. Les imatges actuals reflecteixen majoritàriament la misèria o la violència de la nostra condició humana. Però matem aqueixes imatges a força d’eliminar la seua significació i, per tant la banalitat de la vida ho inunda tot. Ja no hi ha res a ocultar, o més aviat, ja no queda res per veure.

Georges Moustaki, representant de la chanson , que va ser lletrista i amant de la Piaf, és un dels punts artistes que es va inspirar en la pornografia per a cantar les seues contradiccions i confirmar el funest destí de la imatge eròtica. En “Pornographie” (1984) diu que el porno, com se’n diu en els nostres dies, és “filosofia d’un món que es hastía”. I agrega que quan cauen les màscares “la carn és un trist fiasco”.

Segons Román Gubern, escriptor i historiador estudiós del llenguatge del còmic o la pornografia, aquesta sorgeix com a tal en l’edat moderna, quan va ser desqualificada moralment i perseguida penalment en raó d’això per les autoritats civils. I recorda en Patologías de la imagen (2004) que a la Barcelona progressista de 1912 va haver-hi un cinema que va projectar pel·lícules pornogràfiques amb l’anuència de l’autoritat, encara que l’assumpte va acabar com el rosari de l’aurora pel fet que una cupletista que apareixia en elles els va denunciar davant el jutjat de guàrdia al·legant que el seu contracte només permetia la seua exhibició en sales de l’estranger. L’actor que havia actuat al costat d’ella va ser processat i expulsat de l’associació d’artistes a la qual pertanyia.

Seria llarg de detallar i objecte d’un altre escrit la llarga llista d’artistes, pintors, actors, escriptors, etc. que han passat per les forques caudinas acusats de pornògrafs. Recordem solament a genis com Henry Miller i Nabokov. Extensa seria també la relació de personalitats, polítics i monarques que en el passat van col·leccionar material que podia considerar-se pornogràfic. És sabut que Alfons XIII, seguint la tradició dels seus avantpassats que encarregaven nus per al seu solaç solitari, va manar rodar material pornogràfic amb arguments que el mateix suggeria a una productora barcelonina. En una ocasió, un conegut actor de Hollywood li va contar que un altre havia anat a presó per provocar la mort a una jove en una orgia, i el Rei va exclamar : “Però si això podria ocórrer-li a qualsevol!”. I és que el sexe, tan emparentat amb la mort, té riscos evidents.

En aquests temps s’ha obert el debat sobre si la pornografia encoratja conductes perverses (violacions grupals) en els més joves. Feministes, personatges de la política, la justícia o de l’educació ho afirmen sense més proves que la seua ferma voluntat de posar fi a la plaga o epidèmia de violència sexual.

Bill Gates va dir que “Internet és el carrer comercial més llarg del món”. Certament, el que més abunda en aqueix barri tan productiu són els aparadors més variats del sexe. En aqueixes avingudes del plaer a domicili es pot trobar de tot. “Jo m’entregue a qui m’agafa, al millor postor”, segueix la cançó del greco francés Moustaki. És tot dolent en la pornografia? Jo recorde aquells anys escolars en els quals nosaltres, encara púberos, ens passàvem a manera de samizdat un fulletó mecanografiat i a penes llegible per la còpia carbònica en el qual un tal Huguito, amo d’un membre colossal, feia de les seues en un harem de femelles àvides de possessió genital. La imaginació posava el que la pantalla dels mitjans digitals lliurament amb hiperrealisme quasi documental als nostres tendres infants. El porno és en essència banal, una successió d’imatges quasi sense argument, pura o millor dit “impura” fantasia. Diríase un món ideal en el qual no existeixen ni regles menstruals ni morals, ni malalties venèries. Un món en el qual el desig corre lliure i salvatge, sense traves de cap mena. El sexe pur i dur com una forma més d’ebrietat, però sense ressaques culposes.

Al cinema clàssic, aquell en què l’instant eròtic del clímax era evitat amb metàfores o figures d’estil curioses (focs en una ximenera, mans que s’aferren al llit, etc.) hi havia vida però no sexe. En el porno hi ha sexe, però no hi ha vida.

En els meus anys d’estudiant de la vida, a París, en els setentas, vaig entrar en un cinema X, on els jubilats tenien accés rebaixat mostrant el carnet. En el corredor que conduïa a les latrines hi havia una fila de prostitutes i prostitutos que oferien els seus serveis. En els noventas en un cinema de Madrid vaig veure el mateix. Tal vegada l’única cosa diferent va ser la vibració d’algunes butaques amb pantaixos i crits que indicaven a un públic en plena autosatisfacció en aqueix innocent refugi masturbatorio.

Loola Pérez, filòsofa i sexòloga espanyola, autora d’un assaig titulat Maldita feminista, critica al feminisme hegemònic (el de les nostres polítiques, catedràtiques i activistes radicals) en el seu afany de demonitzar al porno. Segons ella, ha contribuït a democratitzar la imatge femenina, mostrant cossos diferents al cànon de bellesa estàndard. També diu que no ensenya a violar sinó que “ha ampliat les fantasies”. Per a ella, “és un producte estètic i cultural, que beu de la llibertat creativa”. També assenyala que és una indústria, molt pròspera, amb treballadors vulnerables i super explotats. Però això és una altra història i no sembla preocupar a ningú.

Hi ha porno bo i porno dolent? Veure sexe engendra violència? Els adolescents assassins dels EUA s’inspiren en videojocs i pel·lícules violentes?

Els xics veuen porno. Tractar d’evitar-ho és com tapar el sol amb un dit. O com feien els iconoclastes, que tampoc van aconseguir que la imatge de Déu desapareguera. Cal ensenyar als molt joves a veure porno de manera crítica, afirma la filòsofa Loola Pérez, que es considera feminista “liberal”.

El pensador francés Georges Bataille, un dels grans teòrics de l’erotisme contemporani, ens va deixar escrit en El Erotismo que “entre tots els problemes, l’erotisme és el més misteriós, el més general i el més aïllat”, “el problema universal per excel·lència”. Va posar el tràngol eròtic al nivell dels místics , és a dir “en el cim de l’esperit humà”. Si el porno és erotisme o no ho és, que vinguen els doctors de l’Església, els bizantins i els antics poetes hel·lens que descrivien coits divins o terrenals amb luxe de detalls i ens ho aclarisquen.

O Moustaki:

“Pornographie, amour, délice, orgie

Démystifie fantasmes et manies

Philosophie d´ un monde qui s´ennuie”.