“El crític és aquell que troba la seua vida a l’interior dels textos que llig”. Ricardo Piglia

El 6 de gener de 2017 va morir l’escriptor Ricardo Piglia, a Buenos Aires, després de patir una dolorosa Esclerosi Lateral Amiotrófica, que no li va impedir escriure fins al final i donar testimoniatge d’açò en els últims diaris de Renzi (el seu heterònim), les últimes delícies que ens va llegar.

Piglia venia desenvolupant sistemàticament seminaris, cursos i tallers de literatura llatinoamericana en Princetown des del 2001 en què va ocupar la càtedra Walter Carpenter Professor of Language, Literature i Civilization of Spain. Des de l’any 1987 va estar lligat a aqueixa prestigiosa universitat com a Sènior Fellow Consultor, però va ser nomenat amb caràcter permanent, com a Professor, càrrec que va exercir fins a la seua jubilació en 2011.

Piglia va ser allí una figura clau, el pas de la qual es rememora permanentment en els departaments d’estudis llatinoamericans.

Vaig conèixer a Ricardo Piglia quan érem estudiants en la Facultat d’Humanitats en La Plata. Ricardo era quasi tres anys major que jo, però tots dos formem part del Centre d’Estudiants i militàvem en ARI, Agrupació Reformista Independent, que contenia tot l’espectre de la nova esquerra estudiantil que es va desenvolupar a Amèrica Llatina a partir de la revolució cubana.

Ricardo ja era “Renzi”, però ningú ho sabia llavors, perquè havia començat a escriure els seus diaris amb 16 anys, encara que els va publicar molts anys després. Ell ja eren dos, un doble de si mateix. Per als quals ho vam conèixer, aqueixos dos eren l’intel·lectual, l’escriptor incipient, el lector voraç i el enamoradizo feroç. La seua passió per la literatura era tan intensa com la seua passió per l’amor. Ja captivava amb el saber i la lectura. Va començar a escriure en l’Escarabat d’Or i després en El Grill de Paper, revistes literàries que va dirigir Abelardo Castillo. Ricardo era un estudiant que escrivia, però que es codeaba i visitava a escriptors com Rodolfo Walsh i Borges. Quan tenia 18 anys va entrevistar a Borges i li va dir que un dels seus contes no estava ben resolt. Borges li va respondre “Ah, vostè també escriu?”.

Ricardo tenia el tic de tocar-se la galta dreta amb l’índex de la mateixa mà, acte que no era una pose juvenil, sinó una forma d’ajudar-se a reflexionar. Com a conferenciant, va perfeccionar aqueixa forma de parlar reflexiva com si no sabera el que anava a dir, com si el que deia fora alguna cosa que brollara de gratar-se la galta. Una vegada li’l vaig dir i em va respondre que era una exageració de la psicoanàlisi.

Al novembre de l’any 2008, com a part dels actes commemoratius del 15 aniversari de la Casa de les Américas d’Alacant i amb la indispensable col·laboració de l’Obra Social de la Cam i del seu carismàtic Director, Joaquín Manresa, gran lector de Piglia, aconseguim que vinguera a Alacant per a impartir dues conferències i un taller d’escriptura i literatura. Uns mesos abans, jo havia coincidit amb Ricardo en un vol de Madrid a Buenos Aires. Vaig aprofitar l’oportunitat per a convidar-ho. Ricardo va acceptar la meua invitació immediatament i va estar a Alacant entre el 18 i el 21 de novembre d’aqueix any.

La primera conferència va ser sobre L’Escriptor com a Lector i la segona sobre el Futur de la literatura i tres històries de la infància. Al final del seu taller, vam anar amb un xicotet grup d’amics a una taverna propera a prendre alguna cosa i va tenir la generositat de convidar-nos a recordar quin havia sigut el llibre que més ens havia impactat o el primer llibre que havíem llegit. De cadascun d’aqueixos textos que evocàvem i que emergien entre el record i el vi, Ricardo feia comentaris que sintetitzava cada llibre. Els coneixia i habia llegit tots.

Piglia era un exhaustiu coneixedor de l’obra de Kafka, de Borges, de Joyce, de Dickens, de Poe, de Marechal, i de molts altres autors. Sempre et sorprenia amb anècdotes que voltaven la literatura i que li agradava explicar entre amics, com que Tolstoi va ser un dels primers que va utilitzar la bicicleta en 1885 o la maquina d’escriure i que la seua dona, Sofia, que va transcriure set vegades Guerra i Paz, va arribar a creure que ella era l’autora i discutia amb Tolstoi sobre les correccions que es feien en cada transcripció. O que Keruac va aplicar el rotllo d’escriure a la màquina per a poder produir l’escriptura contínua i no tallar l’escriptura per a llevar la fulla del teclat. Al final, compreníem que els seus comentaris eren fruit de la passió per la literatura. Sempre deia una mica més.

Piglia no va anar només un crític literari de primera línia, els articles de la qual i intervencions es disputaven els principals fòrums literaris mundials, sinó també va ser un prolífic escriptor autor d’obres memorables, entre unes altres, Formes Breus, Respiració Artificial, Nom Fals o Plata Cremada, portada al cinema. A més va ser un defensor insubornable dels drets humans, un intel·lectual exemplar.

Si volen homenatjar a Ricardo Piglia i donar-se una satisfacció, lligen l’Últim Lector, i la Teoria del Complot, allí hi ha una síntesi del seu pensament i de la seua passió.