Redacción LoBlanc.info

De nou Setembre, comença el curs escolar i a molts ens queden difuses aquelles sensacions d’olor a llibre nou, de les cues per comprar cartera, llibretes, xandall… Quan anava al col·legi ho feia amb il·lusió, m’agradaven molt les classes de plàstica, on em pringaba de pintura les mans, la cara i fins a l’ànima …gaudia les classes de teatre amb les quals em creixia i com no també el cor, en horari lectiu escoltava atenta tot el que deien els meus professors i llegia cada lliçó de text, intentant memoritzar-la, doncs ingènuament creia que podria arribar a tenir una “wikipedia” en el meu petit caparró. Tot anava bé…bé tot no… odiava les Matemàtiques i encara avui dia no entenc l’obsessió d’aquest país per aquesta assignatura, no m’agradava l’educació física, ni que em miressin malament en fer preguntes qüestionant el que m’explicaven els professors, encara que cadascuna d’aquestes mirades em feia embravir-me per seguir preguntant. Per res em motivava la “selva” en la qual es convertien els esbarjos, cada personita buscant el seu roll ..tots menys jo. A mi em despertava més curiositat les zones tancades del col·legi i els gats abandonats que es colaven per la reixa de l’antiga zona de preescolar amb els quals compartia el meu esmorzar. Per a mi, mancaven d’interès els jocs avorrits del pati i les històries per no dormir del pare o la mare d’est o de l’altra. Vaig aprendre a conèixer-me a través de les meves experiències i de la meva individualitat… ja en tercer d’I.G,B. em costava mantenir l’atenció doncs m’avorria molt en classe, moltes coses em sonaven a mentida i la meva mirada es desviava cap a la finestra que quedava just a la meva esquerra i des d’on es veia tota la ciutat. Imaginava qui vivia en aquella casa o en aquell barri i en com era la seva vida, mentre m’agarrava un cabell, ho girava i veia l’arc de Sant Martí en exposar-ho al sol… això sempre em provocava un somriure. Allunyada d’allò com dic, la setmana passada, un article i la seva autora, Mónica (a la qual he tingut ocasió de conèixer) em van fer tornar a aquells temps.

No coneixia la seua història, ella és una mica més jove que jo, simpàtica, tímida i molt agradable, una d’aquestes persones que fa les coses bé, una d’aquestes persones amb les quals gaudeixes i aprens, és tranquil·la i manté un somriure mentre convers. El seu article parlava de la seva experiència en el col·legi, la qual cosa avui cridem Bullying, alguna cosa que si escau ningú va saber parar (si per ventura empitjorar), fent-la viure una negativa experiència vital que la va marcar. En la seva experiència es va reiterar més en què la persona objecto d’assetjament s’integrés amb els seus acosadoras que a parar a aquestes. Per què a Mónica la hi obligava a tenir una companya d’autobús diferent cada dia? Ningú li va preguntar si volia anar sola o potser a ella no li venia de gust compartir amb les mateixes nenes que li feien les seues hores difícils… i què hi ha dels professors…? Una professora que consent que en un examen una nena es burei d’una companya sense que existeixin conseqüències, uns docents que decideixen que una alumna no val per estudiar només perquè les altres li afecten en el rendiment…? No entenc que ningú li expliqués a Mónica que ella podia ser feliç, que no necessitava a totes aquestes perdedores socials a la seva al voltant, que s’havien fixat en ella perquè era bona, tímida i callada i segurament aquestes són qualitats que fan que un covard es fixi en algú, doncs li faci el que li faci a una persona tan magnífica, aquesta mai respondrà igual. Mónica no només va ser Víctima de les seves companyes de classe… ho va anar de tot un sistema al que li interessen els futurs bullyers, la competència social i les jerarquies …per això es va jutjar a Mónica i no es va fer GENS , per millorar la seva situació. En aquesta societat es deixa ben clar que la gent bona i tímida com Mónica, a l’artista , al que és fidel a si mateix, al que destaca i no se sotmet a les regles jeràrquiques… en definitiva al lliure que té un lloc en aquesta societat i que ha de forçar-se que no esforçar-se tot el possible per cabre on mai encaixaria de forma natural en ser els seus valors i naturalesa de més alt nivell que el concepte de societat en el qual vivim i que confon i acusa al bo de ximple, maldestre o incapaç, a l’artista de vague, al lliure de boig o ridícul, a l’estranger de perillós. Mónica tenia i té millors valors que tots aquells que des de principi a fi van prendre part en la seva vivència.

La seua història ens porta a la meva, el meu assetjament va començar quan anava a classe ja amb nois, es van ajuntar en la meva vida diversos fronts, els meus avis havien mort aquest mateix any, la qual cosa m’havia provocat un duel molt dolorós (jo m’havia criat amb ells), adolescència, divorci d’uns pares als quals amb prou feines coneixia i amb els quals m’havia vist obligada a mudar-me feia poc. Nois cabrejant-me, nois empenyent-me, nois que em deien que els queia malament, nois que em cridaven, nois que m’amenaçaven, nois que m’insultaven i em pegaven i als quals ni contestava doncs tenia dolors més forts en les meves entranyes amb els quals bregar, algun em defensava , però allò em feia sentir feble o incapaç…no estava interessada a inspirar pena, ni a convertir-me en qui no era amb l’excusa de defensar-me, una peleona, una noia cruel que era al que m’estaven empenyent a ser. Alguna vegada em vaig defensar i llavors tot va parar uns dies …però mai més de 2 setmanes consecutives. Tard o d’hora aquells nois prenien el meu silenci com a covardia o por creixent-se més i més contra el meu dia a dia… potser per això fins fa poc, pensava que l’amor no existia o que tenia data de caducitat i què anava a pensar quan en plena adolescència un munt de nois et tracten així cada dia? La imatge que tenia del sexe masculí no podia ser molt positiva… He comprès que la societat diu coses com que cal recolzar als quals se surten de la norma i detenir als Bullyers mentre que en realitat la societat en si mateixa premia a aquells que es comporten en tal manera i castiga a tot aquell que se surt de la norma, et dic això i faig això un altre , sóc una societat hipòcrita i de quedar bé , Bé ara sembla que som més tolerants al cap i a la fi han passat veintitantos anys de la vivència de Mónica o de la meva, ara pots ser el que vulguis, mentre no ho diguis… anem avançant, es tracta de guardar les aparences, aquesta societat malalta no avançaria pels rumbs piscopáticos pels quals camina si no fora per premiar fechorías o no castigar-les a l’excés, però si hem avançat ….Per què ara se suïciden nens i adolescents per aquesta causa? .

Gràcies a Mónica i a alguns dels meus companys de classe que avui dia tracte (deixo clar que cap dels tres que nomeno a continuació es va ficar mai amb mi) com a S. M. que adora a la seva dona Ana (demostrant-me que hi ha homes que estimen i cuiden), J.M. que em va demanar perdó per si alguna vegada m’havia fet mal i em mana missatges d’amistat, afecte i respecte o F.H. que després de parlar de tot aquest tema una tarda després d’acomiadar-nos em va abraçar com un pare, com un amic sincer, donant-me pau.. i vaig començar a entendre. Vaig escoltar en el meu un plor… era la Kathy del col·le, que va venir corrent a recordar-me la seva història “tranquil·la”, li ha dit la Katherine que sóc avui dia, “plora-ho tot, vaig a cantar la teva cançó favorita: https://www.youtube.com/watch?v=c5s6dfiqywo mentre acaricio el teu pèl la meva nena, perquè et vull i et vull per com ets perquè tu ets preciosa tal qual, i ella per fi alleujada encara que amb restes de llàgrimes i respirant amb dificultat m’ha somrigut. Tant de bo t’hagués conegut llavors Mónica, ojala hagués conegut a altres persones a les quals els va passar el mateix i que curiosament totes tenen alguna cosa en comú …són genials, bones, lliures artistes o escriptores.. les que fan que la societat sana funcioni. El mediocre no perdona al que destaca , per això Mónica, escriu el teu llibre, pren la teva veu, vaig donar la teva veritat, felicitats pel teu treball i per no callar i gràcies per ajudar-me a entendre que dins de mi una Kathy de 14 anys encara plorava tornant del col·legi després de trenta anys, una nena que ara és dona i dia a dia es vol més, gràcies per reconciliar-me amb aquella Kathy que era una Diva amb 20 anys perquè es protegia dels nois, la kathy trientañera que es va centrar en el seu treball i estudis de forma obsessiva per evitar prendre’s cap relació de parella de debò, Gràcies Mónica perquè totes hui m’han somrigut felices. Per llegir l’article de Mónica:

https://issuu.com/avalcae/docs/revista_0002_mayo-2018