Quan estàs més d’una hora amb Vera Lebrón t’adones que tot el que t’irradia és energia i que té una capacitat de transformació que acabes envejant sanament perquè és algú molt disposada a tots el canvis personals i artístics.

Estem en una nova etapa d’ella sobre la qual ha decidit transitar, passant dels paisatges narratius als paisatges sonors que crea amb la seua música electrònica que atén una melodia, però sobretot a una emoció.

Em va encantar descobrir que ella treballa des de les poètiques, en el cos i en les lletres, i des d’on s’origina tot el seu treball de creació. Quan compon una peça musical és perquè ja l’ha escoltada internament, ajudada de la improvisació i la innovació. Us deixem amb ella, perquè pugueu descubirla…

Pregunta: Per a començar, per saber alguna cosa d’amb qui estem, quan estem davant Vera Lebrón ens trobem amb una artista multidisciplinària, només una actriu reconvertida o en una gestora de les emocions de les persones que contemplen, gaudeixen i participen de l’art…

Resposta: Em veig com a creadora, però hi ha camins que s’han quedat arrere, no m’agrada definir-me com a multidisciplinari. Soc una creadora de sons. Una creadora de paisatges textuals, narratius, canalitzant-me en paisatges sonors, una cosa a partir de l’altra. Si vull una mica més interpretatiu busque a un professional que ho faça. Preferisc posar el focus i l’energia en alguna cosa en concret no tan multidisciplinari. Sempre crec des de l’emocional, jo faig música electrònica però no freda sinó que atén una melodia i una emoció.

P: Quina importància li has donat als premis i reconeixements de la teua carrera. I quin recordes com més significatiu per a tu?

R: El premi més significatiu va ser el d’Alacant a Escena amb la meua primera obra que va ser Fausto que tenia un llenguatge molt visual i sonor amb una història, alguna cosa que era poc utilitzat. Recentment ser finalista de Emerge Alacant on s’obria per tant un nou camí que era somiat i anhelat.

P: Amb tot el que fas. transites o eres pur trànsit, que ve a ser canvi o transformació?

R: Soc escorpió i és veritat que m’he caracteritzat pel canvi i la capacitat de transformar-me. Per això, soc pur trànsit, encara que realment ara m’abelleix transitar menys i quedar-me en el que estic creant en l’actualitat des de les música.

P: De tot en el que participes com a creadora, el que em sembla més complex és la dramatúrgia que és la primera veritat del teatre perquè hi ha algú que li ho ha imaginat tot, la qual cosa ocorre, la qual cosa diuen, a on s’arriba… Com et sents tu en aquesta disciplina de creació?

R: És vital perquè soc una persona amb molta imaginació. És perillosa perquè la imaginació s’uneix a la fantasia i això pot ser un problema. La dramatúrgia em permet ordenar i canalitzar, per això és vital per a mi. En la història per tant ha d’haver-hi dramatúrgia, per tant, una història.

Record una etapa fa anys quan estava en Paris que havia d’utilitzar el poder de la paraula per a superar les coses per exemple ansietats que tenia en aquell moment. Quan veig una parella al carrer o llig alguna cosa he de prendre terra que si no ho ordene perd vitalitat.

P: Per continuar aprofundint és les teues formes, li dones una importància especial a la dansa-teatre que ve a ser una fórmula on conviuen l’acció i el moviment en les teues propostes escèniques i que porten al públic a quin lloc.

R: Van a l’emocionalitat de la persona que puga descobrir alguna cosa sense més. La dansa-teatre com treballa el símbol a través del moviment i el cos que porta a llocs de l’inconscient. La dansa-teatre és més subtil fent visible l’invisible. La música i la dansa té aqueix valor.

P: Amb independència de la teua trajectòria, he de confessar-te que vaig quedar atrapat amb l’obra “La mujer puente” que vas escriure, vas dirigir i vas actuar. Va ser una obra per fascicles on cada setmana presentaves un nou ingredient. Et felicite per aquella idea que originàriament crec que també pretenia motivar al públic a veure teatre un diumenge qualsevol a la vesprada de qualsevol setmana amb una proposta que a més també era divertida, i això no estava res malament.

R: Aqueix treball es va fer des del sentit de l’humor partint des de moltes pors i és una obra que m’encantaria continuar-la. Et senta bé perquè et permet acostar-te a les teues xicotetes inseguretats a més de dirigir-se a les dones amb els aspectes de l’amor. Tremola tot per no resoldre alguns problemes emocionals que ens fa viure una vida sotmesa al subconscient sense poder triar el que volem viure.

P: Em va semblar també molt interessant el teu projecte “La sala itinerante” en el qual presentaves periòdicament una obra de teatre teua o no en diferents espais culturals de la ciutat d’Alacant. Semblava essencialment una campanya institucional de foment del teatre a la ciutat. Va ser una altra iniciativa de la teues de convéncer als públics al fet que veren teatre en directe.

R: Tinc un impuls molt apassionat perquè a més soc una persona molt reformadora. L’ésser una persona comunicadora que ha de transmetre valors amb projectes que no són aïllats on la gent vulga transformar des de l’art la vida de la gent.

P: La poesia podria ser un subgènere del teatre o viceversa quan es presenta en escena un poema amb alguna metàfora interessant o simplement una escena en el qual conviuen un conjunt de sabers i estares dels personatges que són allí.

R: Jo treball des de les poètiques, en el cos, en les lletres, per tant, la poesia dona naixement a tota la resta. Quan componc una cançó és perquè el que he escoltat dins de mi, més enllà del quotidià o real. Tot comença des de l’ànima i la poesia llavors ajuda al fet que el teatre adquirisca una dimensió més enllà del real.

P: Una de les teues frases, diré una altra després, és “si una peça està massa feta m’avorreix, trobe que no respira”

R: Ha d’haver-hi moment que ja has pensat una vegada però que de cabuda a una certa improvisació que ens permet transmetre un moment viu. Sinó perd vitalitat l’obra que a vegades la gent no ho descobreix perquè no veu un altre tipus de teatre on ocorren aquestes coses.

P: A quines flames tu “el nou cabaret”?

R: M’agrada posar-li paraules a les coses, actualitzant la filosofia de Bertolt Brecht.

P: Com conjugues aquests verbs en tu: innovar, experimentar, arriscar, improvisar,…

R: Sí i no. En l’escena sí, en la meua vida no. Improvís quan estic creant, experimentar. Ara estic en una fase on tinc les estructures més mesures. Necessite improvisar perquè realment al que jo aspire és a tindre llibertat amb molta responsabilitat, respectant a tots-es.

P: En el terreny professional crec que hi ha un vessant molt important en la teua carrera que és la de formar o especialitzar a actors i actrius, nous o no tan neòfits. Conec a alguna alumna teua que porten fent teatre molt temps però que necessiten la teua aportació de valor per a la seua carrera.

R: A vegades he de descansar d’ella perquè he de desmantellar el seu ego i això necessita netejar-se. El treball previ és de neteja, guiant, facilitant… És la primera etapa de formació abans de la de treballar.

A l’abril realitze un intensiu en la Universitat d’Alacant que he denominat Taller de Creació Contemporània (la realitat com a metàfora), obert a creadors-as de qualsevol disciplina artística.

P: M’agrada quan et vaig llegir dient que pots crear des de la tranquil·litat i no necessàriament des de la tempesta. Aqueixa afirmació sembla que corromp el clixé del sofriment de l’artista quan en realitat a mi em sembla una afirmació positiva del fet creatiu.

R: A ningú li interessa. La gent ha de transformar la seua vida no des del sofriment.

P: És igual d’important l’obra que l’artista o tots dos elements són molt sui géneris i tenen la seua pròpia personalitat en el discurs de la creació.

R: Està tot al servei de l’obra i l’artista és un canal. En aquesta societat nostra, tan narcisista, sembla que és al revés.

P: Pregunta directa: Què és VIIKA? I m’atrevisc a teoritzar per a equivocar-me: una teràpia per al creixement, un nou producte cultural que conviu amb els teus unes altres jo o simplement és una aparent transformació o evolució artística de tu.

R: És l’evolució perquè des del principi de les meues creacions, com en l’obra “Ardor o la indigestión de ser uno mismo”, la música ha sigut present. Ha sigut per tant l’evolució natural. En una de les meues obres vaig fer tota la composició musical. Per tant, VIIKA és una artista que se centra en la creació musical.

P: Jo vaig tindre l’oportunitat de conéixer a VIIKA al juny passat en el cicle “Creadores. Dones a cel descobert” d’Elx i em vas sorprendre i també em vas atrapar. Els teus sons, diguem, electrònics i la teua forma personal de crear el spoken word de la cerimònia són els elements claus per a sorprendre el públic i amb mi el vas aconseguir.

R: Considere que el que faig és una cerimònia on tots els elements estan a la meua disposició per a crear noves realitats. I tinc facilitat per a viatjar per les meues músiques a través de la força que té la meua veu.

P: He conegut molt directament que el final de l’any passat has estat musicant un poemari “El tiempo que me diste”. Com has viscut aqueixa experiència des del teu laboratori?

R: Em resulte fàcil perquè vaig transformar la lectura buscant els poemes que millor s’adeqüaren. Era un escriptor que no s’emmascara. Els primers temes anaren més fàcils perquè van ser una oportunitat per a mi per a crear nous sons

P: Quins són els pròxims esdeveniments o accions que tens previst presentar el teu treball de VIIKA, per avançar-lo als nostres lectors-as?

R: El 19 de febrer en la Caixa Negra de les Cigarreras a les 19.30 h estrene l’espectacle musical Broken Land on participen dos actors Luciana Barrinechea i Jordi Gandia. És trencar amb els teus hàbits caducs, el costum fins i tot trencar amb la terra que et va veure nàixer.