Alguna cosa queda, forçosament, després d’admirar durant vint dies les gestes d’un grapat d’atletes. Alguna cosa ha de quedar. I per poc que un es fixe, de seguida descobrirà les seqüeles: els veïns baixen les escales amb una certa gràcia, amb una presència d’ànim de la qual mancaven el mes passat, i aconsegueixen el portal avançant el cap els últims metres; la #xic que ens embene el pa llança les barres a la cistella com si foren javelines, amb preciosos moviments compassats, que ens fa reviure per un instant, estremits, aquells dies de vacunes pandèmiques; quan s’habilita una altra caixa en el supermercat, se sorprén un en contemplar amb quina prestesa acudeixen els clients formant ramat: com eleven els genolls, com alcen l’esquena, amb quin rigor dosifiquen la respiració, i què esportivament s’abracen a la caixera.

Fa només quatre dies, sentíem parlar de llançament de disc i pensàvem en un vinil de Amaral que eixia volant per la finestra, arrossegant amb ell tota la seua amargor, tota eixa negra i pesada melancolia, i donàvem gràcies a la Provisió. Hui, per contra, fins al més babau s’afanya a explicar-nos amb detall la importància de l’angle d’ascens del disc. Si els Jocs Olímpics hagueren coincidit amb Nadal, el cunyat ens hauria posat el cap com un tambor de Tobarra. No resulta en absolut estrany trobar ara a un grup de jubilats jugant a la petanca amb un dorsal a l’esquena, o col·locant-se ordenadament en la tanca, enfront de l’obra, a la consigna de «a les seues marques». Si miraculosament plou una miqueta en aquestes #vesprada d’estiu —beneït siga el Senyor—, els tolls se salten en tres temps, en tres impulsos perfectament assajats: agafem corredissa, i un, dues, tres… Donem amb el cul en el toll. Nul. Però no tot està perdut, ens queden dos intents.

Que bell seria traslladar a les nostres vides eixe sa esperit olímpic del qual encara ens sentim impregnats. Que saludable seria, que enriquidor per a l’ànima, aplicar eixos valors esportius en el nostre dia a dia, en nostres més quotidianes rutines. En el treball, per exemple: l’ànim de superació, la voluntat de fer millor les coses i de no culpar als altres, d’anteposar l’esforç a l’exigència egoista. O en les relacions sentimentals: aprendre a acceptar la derrota, assimilar que no sempre es pot guanyar, i respectar profundament a la nostra parella, hui convertida simbòlicament en rival. O en l’entorn familiar, on tantes ridícules asprors ens desbaraten el tarannà. O en la forçosa i complexa convivència en societat.

Per desgràcia, som olímpics de mig pèl, som olímpics de molt poca munta, de penosa pacotilla. I eixe ardor que encara ens bull hui en el pit no és més que un efímer amor de discoteca, un tendre romanç estival entre barquitas de rems sobre vesprejar rosat, un entusiasme apassionat que s’esvairà amb les primeres tímides brises de la tardor.