Dius que en aquell pis d’estudiants comença tot. Ho has dit moltes vegades. En el número 14 del carrer Caravaca de València comença tot. No a la ciutat, no als seus carrers, a les quals vas tornar vint anys després per a reconciliar-te amb un escenari que et provocava rebuig i temor, sinó en aquells noranta metres quadrats que van ser testimonis de tantes coses, però, sobretot, del vostre despertar. Després d’aqueix viatge reparador, en el qual vas prendre el Carme com una conquesta personal, es va restaurar un sentiment que creies no tindre i que, no obstant això, romania latent, igual que un d’aqueixos peixos del desert que són capaços de viure fora de l’aigua com si estigueren morts i que reviuen, o ressusciten, amb les primeres gotes de pluja. Una cosa així et succeeix quan relliges els poemes d’Estellés o aqueixos versos de Joan Fuster que diuen: A l’hora del record seràs, València/ un ardent mida d’obres i raó. O quan escoltes la cançó El Día Internacional de los Amantes i Jorge Martí canta a una Valencia que ahora añoras desde la distancia.

Dius que en aquell pis d’estudiants comença tot perquè no comença només la vida, la de veritat, no la biològica, sinó la que t’enfronta per primera vegada al món i a tu mateix i a les teues pors. No comença només la vida, sinó tota la resta: la música, la lectura, el sexe, la cultura. De tant en tant torneu, no a aquell carrer, però sí a tot el que us uneix, a aqueixes converses que afloren quan et reuneixes amb V, amb P, amb A, i que estan plenes de peixos daurats, d’aqueixos que només naden en les profunditats. Tornes a tants versos i tantes cançons. Tornes a aqueixa sensació irrepetible que us pertany únicament a vosaltres i que tant enyores des de la distància. Tornes a aquell cinema al qual t’agradava anar en les hores en les quals la gent no sol anar al cinema. Tornes a aqueix dia en què V et va portar a veure Tierra y libertad de Ken Loach. No ho recordes, però segurament vau acabar de menjar i et va dir si volies anar al cinema. Això és una cosa que també enyores: l’absència de premeditació.

El que sí que recordes és que no hi hauria més de dos o tres espectadors a la sala, a part de vosaltres, i que us vau asseure i V es va llevar les sabates i es va descordar la sivella del cinturó. Quan va començar la pel·lícula et va explicar que part del guió s’havia improvisat durant el rodatge, i que el personatge del britànic que s’allista voluntari per a lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil estava inspirat en el llibre Homenaje a Cataluña. Encara no l’havies llegit. Encara no sabies res d’aqueix autor. A penes et sonava el nom d’una lectura que vau llegir en anglés, durant l’institut, i que era una adaptació d’una de les seues obres més conegudes: Animal farm. Encara no sabies que es convertiria, sobretot després de llegir 1984, en un dels teus autors favorits.

Rebelión en la granja sembla una rondalla, una història divertida representada alegóricamente per animals, però és molt més. És una sort de Llibre dels bèsties de Ramon Llull contra els totalitarismes. Contra un totalitarisme concret, dius. La revolució, els porcs, l’esdevenir dels fets, són fàcilment recognoscibles en esdeveniments i personatges històrics. Aqueix va ser un dels principals atractius de la novel·la per a tu. Sempre t’han agradat aqueixos llibres plens de referents que has de descobrir. Fins i tot conserves la versió en anglés, aquella adaptació per a estudiants, i aquella altra novel·la que va eixir a la teua trobada inesperadament, com un gat en un carreró, i que fantasia amb el procés de creació de Rebelión en la granja. La vas trobar per casualitat en una botiga de productes de segona mà. Va cridar la teua atenció pel muntatge de la portada en el qual vas reconéixer a l’escriptor, llavors ja havies llegit quasi tota la seua obra, i el títol: El doctor Orwell y míster Blair. Pocs saben que aqueix és el seu vertader cognom, dius.

La seua novel·la 1984 també és una crítica a l’estalinisme, desencadenada per aqueixa decepció que el pare dels pobles va provocar en gran part dels intel·lectuals d’esquerres de l’Europa de postguerra. Una crítica molt més subtil, dius. Ni tan sols el capitalisme la superaria. De fet, estem molt més prop d’aqueixa distopia del que ho estava el món, els dos blocs que dividien el món, quan es va publicar. Perquè ja no és una distopia, dius, sinó una profecia. Bukowski va escriure: El capitalisme ha sobreviscut al comunisme. Ara es devora a si mateix.

En la novel·la 1984 apareix per primera vegada el Gran Germà, aqueixa idea d’algú que controla les nostres vides, que ens vigila, que ordena el món al seu antull. Fins i tot esborrant el passat i reescrivint la història, com feia en la novel·la el Ministerio de la Verdad.  Aqueixa idea sempre et va recordar a l’inici de El libro de la risa y el olvido de Milan Kundera, en el qual s’explica com es va eliminar a un personatge històric d’una fotografia a la Praga soviètica.

És necessari rellegir aquesta novel·la, dius. D’alguna manera ens dirigim a una realitat similar. Cada vegada és més difícil distingir què és la veritat. No tenim a les nostres cases una pantalla gegant a través de la qual ens observa el Gran Germà. El nostre Gran Germà és un altre, la nostra pantalla cap en la butxaca, per igualment li concedim tot el poder sobre la nostra intimitat.

El llibre es tanca amb un apèndix titulat Los principios de neolengua. Fins i tot en això ens anem semblant cada vegada més al malson de 1984, dius. S’està creant un nou llenguatge que té com a únic objectiu imposar una visió concreta de la realitat. Un nou totalitarisme, si no sabem resoldre’l.

A vegades voldries tornar a aquell cinema, a aquell temps en el qual no hi havia mòbils, en el qual no havies llegit cap dels seus llibres i no podies tindre por de l’horitzó al qual es dirigeix la Humanitat, en el qual podies llevar-te les sabates i descordar-te la sivella del cinturó i sentir-te ignorant. Afortunadament ignorant. Ignorant i feliç, dius.