Pots començar per ací:

Et sents com un idiota quan descobreixes que eres l’únic del teu grup de companys, aqueix quintet amb el qual passaràs més hores en la cafeteria de la Facultat que a les aules, que s’ha matriculat en Inglés. Tens aqueixa sensació d’error i derrota que t’acompanyarà cada vegada que t’adones que ha guanyat el cap, que s’ha imposat el racional, que ha vençut la seguretat enfront del vertigen. J i S cursen Italià. P i B cursen Portugués. Et sents com un idiota, però saps que si formules la pregunta que ronda la teua ment, no sols et sentiràs com un idiota, sinó que semblaràs un idiota. Això es podia fer?, penses. No era necessari tindre coneixements previs d’italià, o rus, o alemany, o de qualsevol de les llengües que s’oferien com a optatives? Aqueixa és la diferència, i això et fa sentir pitjor. El nivell d’exigència és major per als quals sí que coneixeu l’idioma. Ells han començat de zero, com a principiants, com a estrangers o turistes. Fan broma amb les expressions que han aprés. Et vas sentint més frustrat amb cada paraula que pronuncien entre riures. T’afones quan parlen dels llibres de lectura. J i S estan llegint El barón rampante d’Italo Calvino. Ni tan sols és necessari llegir-ho en italià. Els enveges. B parla del llibre que han de llegir ells. No té nom de novel·la, però és una novel·la. Parla amb emoció i sorpresa Ensayo sobre la ceguera.  No ho coneixes, no coneixes al seu autor, no saps, encara, que compartiràs amb B aqueix mateix entusiasme i que es convertirà en un dels teus llibres imprescindibles quan el lliges molt temps després.

O pots començar per ací:

Vols escriure com ell. Així ha sigut amb molts altres fins que vas trobar la teua pròpia veu. És un tòpic, però és cert. Els humans aprenem per imitació i tu imitaves la seua prosa densa, l’absència de guions en els diàlegs, la lentitud amb la qual tot succeeix en les seues pàgines, la poesia que t’arrossega com una barca sobre un riu afable, encara que el que t’estiga comptant siga el sofriment i el desassossec de l’espècie humana. Vols escriure com ell, per això copies el seu mètode d’escriptura: escriure només dues pàgines diàries, començar l’endemà revisant l’escrit i continuar a partir de l’última paraula. Durant un temps el fas així, fins que s’imposa, com sempre, la peresa. O fins que la vida et distrau.

O també pots començar per ací:

Després Ensayo sobre la ceguera,, la història d’una misteriosa pandèmia que deixa cega a quasi tota la humanitat i en la qual t’agrada veure la metàfora aterridora del nostre temps i del que som, o del que podríem ser, quan el món es converteix en un malson i només ens queda, com diu un dels personatges en la novel·la, “la responsabilitat de tindre ulls quan altres els han perduts”, vas llegir Todos los nombres, La caverna, El Evangelio según Jesucristo y Ensayo sobre la lucidez, una novel·la que fantasia sobre la possibilitat que ningú anara a votar en unes eleccions perquè ningú creu ja en els candidats que es presenten. Una lectura obligada hui, dius. Una crida necessària.

O millor pots començar per ací:

Encara no saps qui és. Encara no has llegit ni una sola línia seua. Coneixes el seu nom i el títol d’algun dels seus llibres. Saps que l’èxit li va arribar tard, als cinquanta-huit anys, quan va publicar Levantado del suelo. Això et dóna esperança. Saps que es va afiliar al Partit Comunista Portugués i que era un referent intel·lectual de l’esquerra europea. Saps tot això, però encara no saps qui és, encara no has llegit ni una sola línia seua quan entra en classe d’Història de la Llengua el professor, que porta uns minuts de retard i que sol començar les sessions parlant del món i de la vida, i que hui us compta la notícia d’aqueix autor portugués, autor d’un llibre sublim sobre Pessoa, El año de la muerte de Ricardo Reis, al qual li acaben d’atorgar el Premi Nobel de Literatura.

O tal vegada pots començar per ací:

El teu amic L et diu que espera que tu escribes millor que aqueix autor que viu a Lanzarote. L és sacerdot i, a vegades, et fa de guia espiritual. Esteu parlant de de El Evangelio según Jesucristo. El llibre ha deslligat la polèmica a tot el món. Encara que Jesús parle del perdó i de l’amor als enemics, continua havent-hi molts fanàtics dins del cristianisme. Només és por, dius. A tu t’admira la visió humana que la novel·la ofereix sobre Crist. Li dius a L que t’agradaria escriure un llibre així i ell et respon que tant de bo tu escribes millor. Ho diu amb rancor. No cap a tu, sinó cap a ell. Heu parlat de la intolerància que ha provocat el llibre i L t’ha contat que quan vivia a Lanzarote, i era vicari general, va intentar contactar amb l’escriptor que no va voler rebre’l pel simple fet de ser un representant de l’Església. L’anècdota et fa mal perquè t’adones que la sensibilitat amb la qual escriu i la veritat que contenen les seues paraules, no està renyida amb el prejudici i amb la capacitat de comportar-se amb la mateixa intolerància d’aquells als quals assenyala. Víctima o botxí només depén de si estàs a dalt o a baix, dius.

O pots començar per ací:

Estàs en un llit d’hospital. Els teus amics han vingut a veure’t i et porten un exemplar de poesia d’un autor del teu poble. Els versos són un altre tipus de medicina, penses. Abans de marxar-se, V et confessa que van dubtar si regalar-te aqueix llibre El hombre duplicado, però van pensar que necessitaves una mica menys dramàtic. Somrius. No vols semblar un desagraït, però això era just el que necessitaves: alimentar la tragèdia amb aqueixa saudade subtil que xopa les seues novel·les.

O hauries de començar per ací:

Hi ha autors i llibres que es colen en les nostres vides com paparazzis descarats per a configurar un àlbum d’instantànies del que som o hem sigut, la imatge que resulta en recordar què féiem, o on estàvem, o qui ens acompanyava, quan llegíem aquell llibre.