Mai t’ha agradat arribar a les ciutats que no coneixes de nit. La por al nou es mescla amb el ressò de l’encara recent paüra a l’aterratge. París és diferent, diu la teua dona. Tu penses: París no se acaba nunca. No sols perquè siga una frase lapidària d’Hemingway, sinó perquè és el títol del llibre que has comprat per al viatge i que estàs desitjant començar a llegir.

L’agent del tour operador, que us ha recollit en el gegantesc aeroport Charles de Gaulle, us comunica que l’autobús no pot arribar fins a la porta de l’hotel, per això us deixa en un carrer pròxim i heu de recórrer els escassos cinquanta metres arrossegant les maletes. Al còctel de pors se suma ara la teua indignació. Em sembla molt mal que no ens acompanye ningú fins a l’hotel, dius, i el repeteixes una vegada i una altra en un reguitzell de grunyits i estufidos. La teua dona somriu, ella sempre somriu, i llavors el seu somriure et calma, t’il·lumina, et fa adonar-te del ridícul que eres, i es converteix, el seu somriure, en un far que us guia, que il·lumina tot el carrer, aqueix carrer estret que resa: rue de Moscou, als peus del Montmartre, a un tir de pedra de les efervescents aspes del Moulin-*Rouge. Et deixes portar per aqueixa lluminositat, que ella, conscient, ha desplegat perquè calles, perquè recordes que un simple somriure pot fer fallida tota la desolació d’aquest món cruel, fins i tot la que sents quan entreu a l’hotel i et maleeixes per no haver reservat una habitació en un hotel de quatre estreles, en lloc d’en aquell hostal reformat en el qual tot té unes dimensions mínimes, com una caixa de nines. La teua dona torna a somriure i el seu somriure et convenç que és més bonic estar a París en un edifici com aquest, en una habitació com aquesta, que en lloc de mesita de nit té una ràdio encastada, o que no té cortines en el bany, sinó un gran finestral translúcid a través del qual, els veïns de davant, poden intuir les vostres siluetes nues mentre us dutxeu.

És tan tard que decidiu no eixir per a afrontar la ciutat amb més força l’endemà. El somni t’atrapa entre la voluntat d’habituar-te als nous sorolls que poblen la teua nit, a una estranya olor d’humitat que ompli l’habitació, i a la presència de les ombres que t’esperen a la ciutat: Hemingway, Víctor Hugo, Rimbaud, Kundera, Jodorowsky, que es passegen per l’habitació i remouen les teues coses, la teua roba, el teu necesser, o que passen les pàgines del llibre que has portat.

Encara que coneixes a l’autor i recordes alguns articles seus, París no se acaba nunca, és el primer dels seus llibres que lliges. Podries haver començat per algun dels que devoraràs temps després, Bartleby y compañía, La asesina ilustrada, El mal de Montano, Dietario voluble, Exploradores del abismo. O qualsevol altre dels quasi vint títols, entre novel·les, assajos i contes, que porta escrits en aqueix moment en el qual et sentes en el vàter d’un hotel de París, que bé podria ser l’escenari d’una pel·lícula de David Lynch, per a submergir-te en una novel·la i una ciutat que t’atraparan per a no deixar-te escapar mai.

La novel·la és un exercici d’autoficció i metaliteratura, com quasi tota la seua obra, que tendeix a esborrar les fronteres entre la realitat i la invenció, i que narra l’època en la qual va escriure el seu segon llibre, quan vivia a París, en una golfa llogada a l’escriptora Marguerite Dures. Mentre lliges, un fred inesperat et gela les cames. És impossible, dius. Encara que és desembre, el radiador està cremant. Cerques el lloc per on es cola aqueix bufe de vent díscol que pertorba la teua pau i ho trobes: un forat en la finestra del bany, un orifici per on es cola el carrer. Fiques el dit en buit i recorres amb la gemma la circumferència perfecta. No hi ha dubte, dius, és un forat de bala.

El secret del forat de bala, has pres la determinació de no explicar-li’l a la teua dona i descobrir el seu misteri per tu mateix, et pertorba i t’acompanya durant tot el viatge, com una pedra en la sabata que et molesta però no t’impedeix caminar, fins i tot quan creus haver vist, en una enorme bola de Nadal enmig de la Plau Vendome, el reflex d’Hemingway eixint del Ritz. O fins i tot quan arribes a la Tour Eiffel i se t’ocorre que, en realitat, és un gran fal·lus que atrau a milions de turistes àvids de desitge, perquè no pot haver-hi romanticisme en una construcció de fred acer, perquè creen sentir-se enamorats als seus peus, quan el que estan és excitats i calents i ansiosos de penetrar o ser penetrats, sobretot en les nits en les quals el penis de París ejacula un espectacle de llums blanques que es vessa per tota la seua estructura. O fins i tot quan passeges per la riba del Sena i et sents com si estigueres dins de totes les pel·lícules i tots els llibres que has llegit i et sembla veure, apuntats en els ponts que cobreixen el riu, a Cortázar, a Scott Fitzgerald, a Carles Riba, a Orwell com un clochard.

No ho saps. No t’adones. Creus que és la teua afició a la novel·la negra, però es tracta de l’influx que exerceix en tu el to del llibre que estàs llegint. És aqueixa confusió entre la literatura i la vida el que t’afecta, aqueixa obsessió, que és l’objectiu final de tots els seus llibres, que una es convertisca en l’altra, aqueixa cerca de la vertadera identitat personal, que ha portat a la crítica literària a posar el seu nom darrere de cada nou escriptor que apareix ocult sota un pseudònim. El que et sorprén és que ningú pensara en ell com en l’artífex de Carmen Mola.

L’última nit a París coincideix amb el final del llibre. L’habitació torna a omplir-se de fantasmes. Els tires a tots, excepte a un que es nega a eixir del bany. Obris la porta i trobes a un tipus, que et resulta familiar, assegut en el vàter llegint la novel·la que acabes d’acabar. Abans que pugues preguntar-li, un baluern irromp en la finestra i origina un xicotet forat que es reprodueix en el seu pit i comença a brollar la sang. T’acostes a l’orifici i mires pel buit i veus al carrer a Cortázar amb una pistola fumejant que et diu: aquesta és la veritat de la literatura.

Al matí següent, en ple check out, la teua dona li pregunta al recepcionista sobre el forat del bany. Ell li explica alguna cosa que no arribes a entendre i els dos riuen. De camí a l’aeroport la teua dona et conta que el forat, i molts altres que hi ha en l’edifici són producte de la desorientació d’uns certs ocells que perden el control del seu vol i s’estavellen contra els cristalls formant un cercle perfecte amb el pic. Et sents ridícul. T’adones que has deixat oblidat el llibre a l’habitació i adverteixes una angoixa que creix perquè saps que, a més de la novel·la, deixes una cosa molt més important en aquesta ciutat en la qual centenars de coloms se suïciden contra els cristalls de totes les finestres mentre repeteixen com un mantra que París no se acaba nunca.