Estàs a Granada, en un local amb nom nòrdic del carrer Ganivet. T’acostes a la barra amb la teua amic J a demanar les copes del grup. La xica que us atén intenta prendre nota mental de la comanda, però alguna cosa passa i es queda paralitzada, com un autòmat que pateix un curtcircuit. Saca de la butxaca posterior dels seus vaquers, tan ajustats que la imagines fent moviments de contorsionista per a desfer-se d’ells, un llapis de llavis i es dona la volta per a retocar-se ignorant la vostra presència, igual que un xiquet que comet una entremaliadura i tanca els ulls amb l’esperança que el món desaparega. Quan es reposa, li repeteixes les begudes una a una mentre tires mirades còmplices a J, a gratcient que en tornar al grup contareu l’anècdota i l’adornareu, en això consisteix la literatura, a adornar el món que ens envolta, per a provocar els riures dels altres. No recordes haver-te rigut tant com en aquell viatge a Granada. El riure i el seu poder, dius. I recuperes aqueixa frase de Wittgenstein que has sentit tantes vegades a Jodorowsky: el riure i el saber es confonen. El riure sembla ser també una qüestió de classes, com si la riallada i la hilaritat es convertiren en actes massa vulgars per a l’alta societat. Freud va escriure un assaig sobre el riure i els acudits que els seus adeptes van intentar ocultar durant anys, perquè ho consideraven impropi d’ell. En aquell llibre afirmava que la riallada té el poder d’alliberar l’organisme d’energia negativa. Això va ser també aquell viatge: una catarsi.

Ho recordes per això, pel riure, i per la trobada casual en el barri de la Alcaicería amb un dels teus millors amics. L’alegria més pura és l’alegria inesperada, dius. Us abraceu i s’uneix al grup juntament amb la seua dona, a pesar que no coneix als teus acompanyants. Decidiu actuar com a vertaders turistes, que és en realitat el que sou, i entreu en un d’aqueixos xicotets locals, en els quals el passat àrab de la ciutat s’imposa, a fumar una shisha per a alimentar el simulacre. Abrigallats pel fum compartit, tu i A no podeu evitar parlar entre vosaltres, com en un apart teatral al marge de l’escena que segueix el seu curs, de l’obra que us és aliena, perquè sou incapaces d’estar un al costat de l’altre i no compartir les últimes impressions literàries, com si compartíreu un altre tipus de fum, una altra classe es shisha molt més embriagadora. Aqueix apart t’evoca a una entrevista de Julio Cortázar en la qual afirma, has vist el vídeo desenes de vegades, que en algunes ocasions en les quals està reunit amb una altra gent, fins i tot en trobades humanes belles, hi ha un minut en el qual una veu en el seu interior li diu: i per què no estàs escoltant un disc tranquil a la teua casa?

Just ací, en aqueix local que rememora un soc, entre riures i glopades blanques, en aqueix minut en el qual els dos desitgeu estar en un altre lloc, en el qual els dos sentiu la síndrome Cortázar, li parles d’un autor noruec que acabes de descobrir i que et té fascinat. Asseguts sobre coixins de disseny nassarita, bussejant en la conversa general, però insistint en els vostres aparts, com si isquéreu a la superfície a respirar, li expliques que el projecte literari d’aqueix noruec boig frega l’egolatria i porta a l’extrem l’autoficció.

Els recordes, el viatge i la trobada, perquè suposen alguna cosa així com la presa del campament base en l’ascens d’un pic impossible: als peus de l’Everest coincideixes amb un amic que està disposat a pujar amb tu fins al cim. Això ha sigut per a tu la lectura de les més de tres mil cinc-centes pàgines que conformen els sis volums de l’obra: fer cim en un dels teus catorze huit milers. Després d’aquesta gesta, et semblen més assequibles altres cims que esperen el teu ascens com La montaña mágica de Thomas Mann, o Los hermanos Karamazov de Dostoievsky, o La broma infinita de David Foster Wallace.

No estàs segur de si en aquell moment, que tenia alguna cosa d’irreal o d’impostat pel fet d’estar al costat d’en un context que no us resultava natural, com si haguéreu coincidit en una altra dimensió, ja havies llegit La muerte del padre, però el que sí que saps és el que li vas dir: has de llegir-ho.

Possiblement és el projecte de lectura més descomunal al qual t’has enfrontat, perquè és el projecte d’escriptura més desmesurat des de Proust i la seua magdalena. No són pocs els que volen veure en ell a una versió hodierna de l’escriptor francés. Hi ha una diferència vital amb En busca del tiempo perdido, dius. Mi lucha, així es titula el conjunt dels sis llibres de l’autor noruec, és un exhibicionisme excessiu i radical. L’obra de Proust, encara que bega del pou de les experiències personals, és novel·la, és literatura en el sentit més pur de la paraula. És un iceberg.

La Mi lucha s’inicia amb La muerte del padre. És un llibre dur. A vegades vols girar el cap i mirar cap a un altre costat, sobretot quan no es guarda res, quan explica amb cruesa la decadència d’un home: el seu pare. De fet, la seua publicació no sols va remoure les lletres noruegues, es va convertir immediatament en un dels llibres més venuts al seu país, sinó que va fer esclatar la seua pròpia vida en mil trossos. No a tothom que apareix en la novel·la, amics i familiars, li va agradar el retrat que feia d’ells. Fins i tot el seu oncle el va demandar per la imatge que donava del seu pare. Això li va obsessionar. No el fet de la falta d’acceptació, sinó que cregueren al seu oncle, que algú poguera pensar que havia mentit o havia inventat unes certes parts de la novel·la. I si fora així?, dius. No és això la literatura?

Un hombre enamorado, La isla de la infancia, Bailando en la oscuridad, Tiene que llover, i Fin, són els títols que completen la saga. Hi ha volums més fàcils de digerir, com Bailando en la oscuridad. Quasi un passeig en l’ascens. Uns altres són vessants escarpats, a penes transitables, en les quals un es juga la vida. Abans d’aconseguir el cim, en les més de mil pàgines de Fin, s’ha de salvar l’escull més gran: una biografia d’Hitler que funciona com una novel·la dins de la novel·la.

Quan acabes, quan tanques l’última pàgina, sents que has fet una cosa heroica a costa de la intimitat d’un altre home. Ja ho has dit: trenca els límits de l’autoficció en un exercici d’exposició màxima. Mai has llegit, ni llegiràs, res semblant.

Aquesta setmana A va compartir amb tu que havia aconseguit un dels seus huit milers: l’Ulisses de Joyce. Vau parlar de Mi lucha, que ell havia fet una pausa a la meitat de la ruta i que se sentia incapaç de seguir. En un moment de la conversa va confessar que es pot ser feliç sense llegir Ulisses. És cert, dius. No passa res que un mai llija a Proust, o a Dostoievsky, o a aqueix noruec boig. No passa res si mai puges a l’Everest, però hi ha una diferència entre fer-ho o no fer-ho, entre que no passe res i que passe tot. Un pot ser feliç sense llegir, sense viatjar, sense riure fins a la llàgrima en un local de Granada. Tal vegada en això consisteix la felicitat dels necis, dius, a ser feliç, sense que en la seua vida passe res.