Qui no ha conegut, en aquestes amples estepes espanyoles, a aqueix encantador i rialler cavaller que s’alimenta ordinàriament d’encisam, que s’atipa habitualment de cabdell i coliflor, que ens aclapara i reconvé amb la seua fèrria dieta saludable, i que el cap de setmana, amb molt de zel i puntualitat, a mitja llum, en la penombra d’una leonera musical, s’administra el gramito i mitjà de cocaïna. Com ell, també aqueixa dama nutricionista de nou encuny, pul·lulant gojosa i deslligada així mateix en aquests vastos erms ibèrics, que ens aconsella què ingerir, que ens suggereix la sendera de la més beneficiosa alimentació, que, enfervorida i malhumorada, exclama: «Del xoriço fregit també s’ix!», i que després llueix amb alegria les seues trenta kilitos de sobrepés, adquirits pacient i gratament en el sofà, abismada nit rere nit en l’immens poal de deliciós gelat i en la bossa gegant de creïlles fregides, ara amb sabor de turbot

Qui no s’ha topat alguna vegada, a les cantonades d’aquestes lucientes ciutats espanyoles, amb aqueixa simpàtica senyora de metxes verdes, embotida com una botifarra en les seues gracioses malles multicolor, que ens exhorta a eixir a la muntanya, que ens arrossega dels cabells a respirar l’aire pur de les llomes, que ens refrega la ramita voluptuosa de romer pel bigot, i que després, en la soledat de la seua saleta, enfront dels quadres de comunió dels nebots, quan ningú mira, es bufa les seues seixanta-cinc cigarritos. Sense escatimar cap: el d’abans i el de després de raspallar-se les dents, i, molt especialment, el cigarrito de després del cigarrito.

Amb quin encés lliurament ens guia en la nostra relació de parella aqueix company tan jovial i sol·lícit, aqueix model de virtuts maritals, que ens ofereix les claus de la perfecta convivència, que ens ensenya a abordar els xicotets conflictes quotidians, que entrena la nostra respiració, que ens inculca el tarannà seré i l’harmonia. Aqueix mateix company que brama després a la meitat del carrer com un animal, enrojolant al barri amb les seues contínues batusses conjugals. I l’amiga que censura greument nostra cervecita d’un dia de diari, nostres —diu ella— flirtejos amb el perniciós alcoholisme, i que més tard, borratxa com una cuba, es proposa empunyar coste el que coste el volant del SUV, perquè ella controla, perquè no et preocupes que ella controla. I l’entusiasta prevalc solter i llibertí que ens orienta en la correcta educació dels fills. I el veí reconvertit en assessor financer, que ens aconsella invertir en això o en allò, que es burla de la nostra prudència hipòcrita, de les nostres objeccions, i que acaba després endeutat fins als ulls, arruïnada la seua família, i que l’atzar ens porta una nit d’estiu a apuntar-nos al balcó i a descobrir-lo corrent en ziga-zaga entre els cotxes aparcats, i a descobrir també, corrent després d’ell, a una parella d’agents de l’autoritat, enarborant una porra.

Ai, compare. Consells venc que per a mi menyspreu, que per a mi no vull, que per a mi no tinc.