“Sí, hay cuerpos que parecen parques de atracciones, / cuerpos que empujan el abdomen / para poner juntos el corazón y el cerebro / en un looping de brazos…”

Matías González Pinos conjumina en la seua trajectòria artística poesia i teatre. Des de 2009 amb el Grup Tardis, més tard amb Melpémone Daclia o Teatre en construcció, Matías sempre busca experimentar i expressar-se amb tota llibertat. La vida és un camp de reptes i així ho demostra en “Solos en la cumbre”, “Camas y mesas” o “Siete gritos en el mar”, entre altres muntatges.

En el seu primer llibre, Café Marmol (Siníndice, 2014), va bolcar sobre el paper els seus propis sentiments, unes emocions que li explotaven dins i que van prendre forma de poema. Tal com diu l’autor “d’una relació sempre cal quedar-se amb el bo”, i ell, es va quedar amb la poesia.

“Los noes me pesan / en las comisuras de los labios, / como pesos en una balanza / me van aplastando / las carnosidades de la boca / y pintándome garras estrelladas / en uno y otro ojo…”

Matías González és un poeta de l’amor, o del desamor, com preferim cridar-lo. La soledat i la pena estripada s’uneixen al sexe, al desig i al plaer que freguen les seues mans i es llisquen per “toboganes cutáneos”,  perquè l’erotisme es convertisca en “traducción carnal” de tot el que vol expressar. En els seus versos no hi ha platonisme, sinó una necessitat de trobar-se amb l’altre, dins de l’altre, de donar-se completament en ser estimat.

Però, “¿qué pasa cuando todo son huecos”, quan la sang no arriba a les extremitats i es queda a mig camí? D’aquesta idea va nàixer “Aorta” (Letrame, 2019), d’un amor que brolla amb força i quan t’inunda es va. En les seues pròpies paraules, “un amor tendre com l’abraçada de dues camises que es coneixen”, que després d’un temps “es rendeixen per a perdre la guerra”. Des d’una concepció vitalista mostra el retrobament, la unió, la desesperació i la sorpresa.

“No hay ojos ávidos de sexo / en el éxito, / ni balcones de consuelo / en el fracaso; / muero frío porque no ocupas / la parte de la cama / que te corresponde…”

Aorta deixa entreveure l’arrelament de l’autor a les terres andaluses alhora que ens manifesta el seu costat més cosmopolita. Crea, d’aquesta manera, un entorn que ens transporta a una lírica clarament dividida en dos vessants ben diferenciades en la forma, encara que mantenint la coherència de la dialèctica d’un cor que sembla no arribar a port. D’una banda, apareixen les seues influències més contemporànies amb un vocabulari directe i senzill, i per l’altre, la font lorquiana d’on beu sense prejudicis, recordant-nos les seues arrels. Una visió àmplia de l’amor amanit amb la llibertat que caracteritza a Matías.

“Como una telaraña perlada, / Granada vibra sin tocarla, / hiela la piel a cuchilladas / y abre la noche en abanico, / jalonando de brisas las torres / y rompiendo el verde del rocío…”

Caramels de menta, sàndwitxos de nata, una pinta de paulaner, roses, cotó de sucre, brownies de xocolate o parcs d’atraccions s’uneixen a la verda rosada, a les penyes vermelles, als tarongers o al ajonjolí per a enamorar-nos en claustres de calç blanca i estremir-nos amb carícies de xiprer i alfàbega o amb el cisell feridor dels llavis.

“…Voy a dibujar un mapa de chinchetas verdes, / cada sábado compraré / margaritas y caramelos, / comeré sardinas en Playa Lisa / y me refrescaré de cerveza / en mitad de un polígono industrial… / mientras de nuevo te digo, / que aunque todavía no tengas nombre, / tienes sitio.”

En els poemes, la decepció i el dolor, units al concepte de viatge, bomben sense consciència, espontàniament, intrínsecs a l’existència. Així, se sumen a la cremor desmesurada per a ser la pedra angular en la qual donar suport a la seua obra.

“Mis músculos de barro se retuercen / solos / a expensas de unas manos / que den forma, / que den fuerza, / invisibles en su tejido de cañamazo con mi piel; / nudillos rugosos… / y yemas sensibles, / de costado a costado apretando, / de gemidos mudos, de abrazos barrocos sin fronteras.”

Amb aquest poemari, pot ser que Matías González Pinos tancament un cicle. La seua manera d’escriure, més densa, més nua, més intimista si cap, no es conforma amb plasmar en el paper el que li ix de l’ànima, sinó que està en la cerca d’un camí nou on desenvolupar les seues pròpies reflexions i experimentar.