“Luz en la niebla, / amanece el alba / y un crepúsculo de golondrinas / surca la montaña. / Todo se llena de sonido, / pájaros, perros, gallos, / todo clama a la mañana desconocida / y un nuevo día amanece en la duda. / Sobre el asfalto, / un ocaso de sombras / puebla las calles”.

Octavio Jover Rubio (Elda, 1974) va començar a escriure poesia als catorze anys impulsat per la seua professora de literatura. És membre de l’associació d’escriptors Gramàtica Marró i, al costat de tres dels seus companys, ha escrit les novel·les novelas La huida parda (2015) i Después de la huida (2016). En 2007 va ser guardonat a Valladolid amb l’accèssit especial en el V certamen poètic de la revista Poetes a cor obert. En 2015 va guanyar el primer premi de poesia local Cuentamontes Tolito. En 2016 va obtindre el segon premi en el V certamen d’escriptura ràpida Gramat. Aqueix mateix any, recibío el 2n Premi provincial de poesia Ciutat d’Aspe pel seu poemari Viaje al alba. En l’actualitat és col·laborador en el canal de ràdio online Ràdio Univers Literari. Ha publicat els poemaris Amor encadenado (Mistium, 2016), Mis estaciones de ti (Leibros, 2017) y La memoria del agua (Leibros, 2019).

Parlar de la poesia d’Octavio Jover és parlar de l’amor. D’aqueix pressentiment que se sent i de manera irremeiable es converteix en poema. Els sentiments, l’emoció i l’erotisme s’entremesclen en els seus versos de manera lliure i remarquen aqueixa naturalesa romàntica, eix central de la seua poètica.

“Esta noche, en un sueño, / has entrado en mi cuerpo / y te has deslizado / por las cavidades de mi boca. / Tu miel ha llenado de esperanza / mi camino / y has rozado las latitudes opacas / de mi vientre, / llenando de humedad la tierra que te espera”.

En La memoria del agua, la veu del poeta es deté en cadascuna de les seues obsessions, dels seus temes fonamentals. Des de la lírica amorosa, sempre present, Octavio Jover emprén un viatge que naix de les seues pròpies profunditats i flueix cap a l’exterior, en una trobada íntima amb tot el que li envolta.

 

“Habíamos nacido para ser ausentes / dispuestos a descubrirnos en cada paso. / No sobrevivimos a nosotros mismos / ni a la fuerza del tiempo y sus dudas. / Decidimos nuestros caminos, / sembrando de cariño / cada paso atrás”.

Els seus versos estan afectats per la força dels sentits, per l’emoció que es deslliga i converteix al subjecte poètic en un espill del propi desig. Realitat i ficció s’entremesclen en un recorregut eteri sobre la pell, en una “espiritualitat carnal” que es desencadena en cada bes, en cada carícia… La persona estimada es recobreix de símbols i metàfores ardents, de naturalesa viva i desbordada.

“El viaje de mi vida / son tus ojos, / navegar por el mar de tu pupila, / caer por el barranco de tu cuerpo / y quedarme anclado a la sombra de tu ombligo. / Ver París en tus muslos, / ver Nueva York en tus caderas. / Deslizarme por el río Amazonas / que cae en cascada por tu silueta, / admirando su paisaje, / verde como tu esperanza”.

Des del seu primer poemari, l’anhel, la perduda i l’absència es vinculen a la passió i al sexe. Així, l’autor construeix històries plenes de nostàlgia que, pàgina a pàgina, ens acosten a un món oníric i idealitzat. A vegades, juga amb la pròpia realitat i es despulla per a deixar-se portar per les paraules i reconéixer-se en l’exercici amorós, en la subtil trobada dels cossos.

“Y me veo a través de tus ojos / dibujando un corazón / con tus manos estrelladas, / te imagino cerca… / Al lado… / Abrazando mi ausencia / en tu almohada, / leyendo nuestros versos / secando nuestras lágrimas, / rodeando mis brazos / con tus noches al alba. / Estamos tan cerca…”.

La naturalesa envaeix els poemes d’Octavio Jover Rubio per a, d’una banda, construir sobre la carn un paisatge de sensualitat i erotisme. Per un altre, reforçar la visió humanista de l’autor i servir-li de pont entre el món i la seua pròpia subjectivitat. D’aquesta manera, en La memòria del agua, el record, l’enyorança, la nostàlgia i el reconeixement als seus sers estimats conformen un inventari d’imatges personals que donen forma a aquesta reconstrucció vital.

“La soledad dibuja su rostro entre jazmines, / su banco poblado de años ve pasar el silencio, / llegará el invierno y se marchitarán más flores / y sus ojos cansados llorarán lágrimas sin rumbo. / Llegará su hora y se perderán las primaveras, / los ojos de las chicas sonrientes, / los pasos perdidos en el mar”.

Octavio Jover és un poeta que batega a través de les seues paraules, que es descobreix cada dia en un torrent de versos i sobreviu dins d’ells. Els seus somnis, la seua fe i les seues experiències desemboquen sobre el paper en blanc i ens fan partícips de la sensibilitat i el llance que ho caracteritza. Per a ell, cada poema és un exercici de nuesa al qual ens convida sense objeccions, amb la proximitat del qual sap que la llum i la poesia sempre habiten a la mirada, a aquest camí ple d’aprenentatges. En les seues pròpies paraules, “cal obrir els ulls i somiar despert perquè el camí el fas tu”. Fem el nostre viatge. Llegim.