“Vagar por los instantes / fronda infinita y salvífica / donde despierta / la alegría plateada / de los chopos. // No permanecer sino volar / por entre los huecos de un poema / la risa de una niña / su voluptuosa infinitud. // Abrazar el ciclo de las olas lejanas / su vaivén de vals antiguo. // Abrazar el ciclo de quienes confían / en la lluvia / la certeza        del viento / la cálida sonrisa / de la flâneuse”.

María García Zambrano (Elda, 1973) és llicenciada en Periodisme i posseeix estudis de doctorat en Literatura en la Universitat de Sevilla, postgrau en Lletres Modernes en la Universitat Paris-Saint Dennis, estudis de semiòtica en la Universitat de Lima i seminaris de literatura argentina a Buenos Aires. Treballa com a professora de Llengua Castellana i Literatura a Madrid.

Part de la seua obra està recollida en les antologies: Veus Noves XX (Editorial Torremozas, 2007), Poesia en Sidecar (Huerga i Fierro. 2013, 2014), En legítima defensa. Poetes en temps de crisis (Bartleby Editors, 2014), El saló Barney (Platja de Ákaba, 2014), Veus de l’Extrem 2014 (Editorial Amargord), 28/28 L’Europa de les escriptores (Govern de Cantàbria, 2015) i Amor s’escriu sense sang (Editorial Lastura, 2015). La seua poesia apareix en revistes com Nayagua, Escriptors en Xarxa, Duoda, El Cultural o Tendències 21. En 2015 publica en la revista La, de l’associació cultural Tres en suma, de Madrid. Ha sigut col·laboradora en Ràdio Cercle, del Cercle de Belles arts, amb un espai sobre poesia escrita per dones; coordinadora del taller “Compartir poesia” de la Fundació Entredós i forma part de l’associació d’escriptores Genialogías. Els seus versos han sigut traduïts al romanés i al portugués. El seu blog és: www.partirdeahora.blogspot.com.

Té publicats els llibres El sentido de este viaje (Aguaclara, 2007), Menos miedo (Torremozas, 2012. Premi Carmen Conde de l’Editorial Torremozas; semifinalista del Premi Ausiàs March al millor poemari del 2012 del Col·lectiu Addison de Witt), La hija (El sastre de Apollinaire, 2015) i Diarios de la alegría (Sabina, 2019).

Acostar-se a la poesia de María García Zambrano és obrir-se als sentits, a la bellesa de l’interior que tremola amb el món i sent l’alé vital com el major dels tresors. Cadascun dels seus llibres ens obri l’ànima, ens l’engrandeix amb serenitat i gratitud per a mostrar que totes les llums i les ombres formen el nostre propi centre. Així, els versos construeixen un espai de consciència i obertura espiritual.

“Esta gratitud de intuirse a salvo / con alguna herida-sutura / y la luminosidad / del sol / entre los copos / de una nieve antigua”.

Diarios de la alegría ens fa partícips del miracle que significa la Naturalesa. Des de la perspectiva de la unió amb la mare, la terra es funde amb nosaltres i ens commou. És per això que l’amor s’expandeix a través de tot el que ens envolta i es percep amb la vibració de l’alegria.

“Atesoras el amor a la madre / recoges ramas / para su nido. / Intuyes el día en que nacerá / una tristeza / infinita. // Atesoras ese amor / cuidas sus instantes / para un futuro / imperfecto”.

L’esperança és peça fonamental per a sobreviure al dolor i a la desventura. Des del cor, la poeta ens descobreix l’essència de cada instant, d’aqueix estat de plenitud quasi imperceptible que ens espenta a seguir i que mirem amb la lluentor que ens atorga l’acceptació.

“Acoger el roce cálido / de ese sol / que bendice nuestros despertares. // Invictas nos entregamos a él / para apaciguar el frío. // Albergar un porvenir luminoso. // El invierno siempre / se convierte en primavera”.

El poder de la dona, la seua força, la seua set i la seua mirada mouen l’univers. En la poètica de María García Zambrano es desprén un sentiment col·lectiu, de pertinença i d’arrelament que sobreviu a qualsevol adversitat. Ja en el seu anterior llibre, La hija, l’autora ens fa partícips de la bellesa que poden tancar els naufragis i la revolució de celebrar l’existència. Un diàleg que creua les vivències, el terrenal i el sagrat, per a ser flor, ocell, niu, arbre al qual abraçar-se i donar fe que som part d’un tot invulnerable.

“Cada mujer que ama construye / un palacio indestructible. // Lo importante es el corazón”.

La calma es respira en la seua escriptura més enllà del pes de la vida i en la transcendència de les pròpies experiències. Així, la penombra i la cerca de la llum formen un cercle en el qual sobreviure, reconéixer-se, ressorgir i reencarnar-se. El silenci ens ompli i l’encant del paisatge ens fa ser més nosaltres, si cap.

“Las aves / ¿conocen su alegría? / sí la misión de embellecer el río / y el alma de quienes cruzan / al otro lado. // Así / cada tarde / reconocer también / tu misión”.

Ara, en Diarios de la alegría,, la poeta ens demostra, a través dels silencis i el seu llenguatge essencial, que el camí és amor, alegria i compassió; que no hi ha major grandesa que la realitat que s’intueix, que es queda tala en nomenar-la i creix en nosaltres, en el nostre sentir místic. Les paraules del filòsof i poeta japonés Daisaku Ikeda acompanyen a l’autora en aquest recorregut i són, en una certa manera, la base inspiradora que ens obri la trobada amb el seu discurs. Diu el mestre Ikeda: “La alegría nace de un espíritu luchador”. Després de passejar per l’interior d’aquest poemari, l’energia que irromp a través dels ulls és la pròpia celebració, el sentiment de lluita, passe el que passe, i la consciència de la llum que engrandeix les finestres. “El amor sostiene nuestras vidas”, escriu María García Zambrano. Lluitem. Sentim la vida. Llegim.