Podríem concloure rotundament aquest text, fins i tot abans d’esgrimir els maldestres arguments de la nostra opinió, amb la següent sentència: l’ignorant tem tot allò que no entén. No és una observació nova, en absolut, però convindria rescatar-la del calaix, on descansa còmodament arraconada, i desempolsar-la amb una certa empenta. L’ignorant —i per ignorant al·ludim a la persona amb una limitada capacitat de reflexió, derivada d’una escassa o molt pobra cultura— es resisteix categòricament a acceptar allò que no aconsegueix comprendre. A més, i precisament per emmalaltir de flac raonament, no mostra gens d’interés per l’anàlisi. Prejutja, després existeix. Una de les més visibles característiques de l’ignorant és el recel, un recel emmurriat i esquiu, del qual brollen ordenadament un odi atàvic, una superstició estúpida i una intolerància de campionat, tan arrelada aquesta última al sòl —un sòl, el de la població on resideix, que mai ha abandonat—, que necessitaríem quatre robustes mules, ben motivades, per a moure-ho de les seues conviccions.
En els entorns més deprimits, amb un prim nivell educatiu —una població xicoteta i aïllada, una barriada, un elegant bloc de cases amb alta densitat de merluzos—, la inesperada aparició d’un nou veí, el color de pell del qual és sospitosament inusual —tres graus Pantone per damunt del raonable—, posa immediatament a la defensiva a l’ignorant, que s’afanya a alçar els murs de la seua més profunda suspicàcia, i a exhibir, pel buit de les troneres, els seus esmolats ullals. Esment a part mereixerien, per descomptat, les reticències o la inexistent voluntat dels nous veïns per integrar-se en una cultura i uns costums aliens, però hui únicament ens limitem a bastonejar una cara de la moneda.
L’ignorant més primari, engrossim el seu brillant currículum, avorreix la condició sexual no tradicional dels altres, les unions pintoresques: sent encesa repugnància i visceral rebuig, perquè no les comprén i, per tant, se sent amenaçat. La seua reacció, en molts casos, especialment quan considera que perillen els fonaments de la seua estructurada quotidianitat, és agressiva i violenta. Quan un ignorant ataca a un homosexual —per a castigar la seua abominable conducta, per a corregir el seu desviament—, no ho fa pel seu compte, ho fa sempre en grup, mesclant-se en la recua, per a així garantir-se l’èxit. Perquè l’ignorant no sols és primitiu i salvatge, també és covard. De forma molt similar, el mascle ignorant que colpeja a una dona no el fa en la primera cita, perquè preveu la seua resposta irada i molt probablement la denúncia. Per contra, la sotmet lenta i gradualment, l’embolica en fals afecte, l’acoquina, anul·la la seua capacitat de reacció, i quan ja no té escapatòria, quan l’ha privada de qualsevol recurs i queda per fi atrapada en la seua ominosa teranyina, la fereix i, a vegades, la mata.
Tot està en l’educació, en la primerenca transmissió de valors, a inculcar prematurament el respecte. Poc o res importen les ideologies polítiques. I no ajuda, no n’hi ha dubte, la permanent frustració social: la dificultat de trobar una ocupació, l’enquistat i pueril enfrontament entre classes i gèneres, la perspectiva negra dels joves o la impossible empresa de formar una família. El viscós ressentiment que tot això provoca, destil·lat gota a gota, fa aflorar, més encara, els instints més vils i rudimentaris del mascle ignorant.