Al llarg d’aquests mesos de pandèmia, s’ha produït un canvi notable que es venia intuint des del començament de l’era digital fa ja dues dècades: el de la digitalització de la cultura. Sobre aquest tema ja s’ha treballat en gran quantitat d’articles, la qual cosa també és un reflex del canvi de paradigma que s’està produint en aquest sector. Aquestes anàlisis enfocades des de diverses perspectives, econòmica, sociològica, tecnològica, etc., atenen també a un dels factors clau que han propiciat aquest canvi: el potencial de les audiències digitals en el sector cultural.

El desenvolupament dels mitjans digitals en els últims anys ha fet que gran part de la societat dedique cada vegada més temps a romandre davant una pantalla. No és estrany si ens plantegem les infinites possibilitats que aquests mitjans porten amb si. Entre elles trobem el fet de poder treballar sense necessitat de desplaçar-nos, accedir a tot el coneixement humà a través d’un únic dispositiu i, per descomptat, crear noves formes d’oci que ens permeten entretindre’ns o nodrir-nos culturalment a través d’un mitjà digital.

L’augment del temps d’ús de les pantalles i la necessitat d’evasió durant aquesta pandèmia han fet que necessàriament augmente l’audiència digital que demanda continguts culturals. Segons dades del periòdic ABC, s’ha estimat que un espanyol adult passa de mitjana fins a un total d’11 hores davant de les pantalles durant un dia laborable. A pesar que aquesta xifra és una cosa preocupant per motius de salut, ha constituït un salvavides per al sector cultural durant la pandèmia, sobretot en uns certs àmbits que s’han vist especialment beneficiats per l’augment d’espectadors o oïdors.

Dins d’aqueixos àmbits cal destacar alguns com el teatre, que ha hagut de reinventar-se per a poder solucionar aquesta crisi, oferint representacions que podien seguir-se via streaming a través d’internet. És el cas per exemple del Regne Unit, que ha creat la plataforma National Theatre en la qual no sols ofereixen enregistraments d’alta qualitat de les seues obres, sinó que també s’ocupen d’analitzar la repercussió de la pandèmia en el consum de teatre.

Les xifres que s’han recollit en els seus estudis poden ser extrapolades a altres països, i gràcies a elles podem forjar-nos una visió global de com han canviat aquests mesos el món de l’escena. Qualsevol intuiria que aquest fenomen ha afectat negativament, però no sols no ha reduït les xifres d’audiència, sinó que l’ampliació de l’oferta teatral ha permés mantindre aquestes xifres i fins i tot augmentar-les al llarg d’aquests mesos.

Potser és per això que alguns dels nostres teatres nacionals s’han llançat a aquest món digital a la vista de l’èxit que aconseguien aquests mitjans en altres països. No obstant això, alguns ja oferien aquest tipus de continguts molt abans de la pandèmia, com és el cas del Teatre Real o del portal Teatroteca, que depén directament del Ministeri de Cultura.

Siga com siga la producció artística que s’ha vist espentada a l’àmbit digital, és clar que el potencial de les audiències digitals depén d’un element clau: les plataformes de streaming. Aquests mitjans de reproducció audiovisual són els que han permés crear tot tipus de continguts i ampliar-los més enllà del publique que originalment eren capaços d’abastar.

Entre aquestes plataformes és clar que les principals protagonistes han sigut aquelles que ofereixen sèries i pel·lícules, ja que el seté art continua sent el recurs cultural preferit pels usuaris dels mitjans digitals. Per a comprovar-ho, n’hi ha prou amb una simple comparació quantitativa: mentre que la plataforma de teatre i òpera Medici.tv compta amb 350.000 subscriptors mundials, segons fonts d’El País, Netflix compta amb una total de 203,7 milions d’usuaris a tot el món. Així mateix, podríem citar el cas de HBO, amb 140 milions de subscriptors o Amazon Prime Vídeo, amb 150 milions.

Arran d’aquestes xifres desorbitades, podem deduir fàcilment que l’audiència digital al cinema es troba en un període d’auge que sembla disposat a prolongar-se en el temps. No hem considerat com afecta això als mitjans més tradicionals, ja que la televisió porta entre nosaltres tant de temps que no pot ser considerada com un element específic de l’era digital.

No obstant això, les plataformes de streaming no es limiten al seté art, ja que ofereixen moltes més possibilitats a altres sectors culturals que tradicionalment no les havien utilitzades, però que ara depenen d’elles quasi totalment. Posem l’exemple de les ponències i seminaris universitaris, en els quals la retransmissió a través d’internet no sols ha servit per a continuar arribant als assistents habituals, sinó també per a ampliar el rang d’audiència en permetre que puguen ser visualitzades des de qualsevol part del món. En el nostre àmbit pròxim, podríem fer esment a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, l’amplíssim programa de la qual d’activitats ha pogut desenvolupar-se quasi íntegrament amb unes xifres d’assistència més altes que quan es limitaven a realitzar les activitats presencials.

En l’àmbit de la música, el potencial de les audiències digitals també ha sigut rebut per unes certes agrupacions i artistes com una oportunitat d’ampliar l’audiència. Un dels casos més significatius d’aquests mesos ha sigut el de la cantant pop Dua Lipa, el concert digital del qual ʻStudio 2054ʼ del passat mes de novembre va aconseguir la sorprenent xifra de 5 milions d’espectadors. Heus ací un exemple clar del potencial de les audiències digitals, perquè el concert en línia d’una sola cantant ha aconseguit reunir més espectadors dels que mai han assistit ni podran assistir junts a un esdeveniment.

En altres gèneres aliens al pop comercial també han tingut èxit aquest tipus d’iniciatives, com és el cas de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, la Berliner Philharmoniker, que en la seua pàgina digitalconcerthall.com permet a tot aquell que ho desitge accedir a enregistraments de concerts i presenciar-los en directe des de casa. Es tracta d’una iniciativa que també ha tingut molt bona repercussió entre el públic internacional.

Així mateix, dins de les plataformes orientades específicament a la música, Spotify va registrar enguany un lleuger augment d’hores de reproducció entre els seus usuaris, que ja aconsegueixen un total de 155 milions segons fonts de statista.com. A més, aquests usuaris no sols han escoltat més música, sinó que s’ha pogut comprovar un augment exponencial en l’ús de la plataforma a través d’ordinadors en lloc de dispositius mòbils, la qual cosa ens fa pensar que la població també va tindre molt en compte aquest mitjà digital durant el confinament.

Pel que fa a la literatura, el sector digital també es troba en alça, ja que segons el mitjà Bibliogtecarios, quasi el 80% dels espanyols que lligen habitualment ho fan ja en format digital. En el cas de la literatura, en aquesta mena de format ens trobem davant el mateix inconvenient que al cinema: existeix un considerable nombre de persones que recorren a pàgines il·legals per a obtindre el contingut gratis.

Tanmateix, això no sembla perjudicar significativament els creadors artístics, per la qual cosa en lloc d’enfrontar-se en una lluita impossible contra la pirateria, les editorials han llançat algunes iniciatives per a fomentar l’honradesa dels consumidors. Entre elles destaca la que va tindre lloc res més començar el primer confinament del passat 2020, quan 28 editorials diferents van oferir gratis tots els seus llibres electrònics per a fer més suportable el període de reclusió. La repercussió va ser molt positiva, ja que després d’aquesta campanya aquestes editorials van notificar un lleuger augment en les vendes de llibres en format digital, i la multinacional Amazon va informar també d’un augment de vendes de ebooks.

El potencial de les audiències digitals és possiblement el factor més rellevants en el mercat de la cultura dels últims anys. No obstant això, és un tipus de mercantilització que li ho posa molt difícil als xicotets empresaris del sector cultural. Això es deu al fet que els continguts digitals necessiten arribar a una audiència excessivament gran per a ser rendibles, i per tant requereixen de la creació de mitjans que necessiten una gran inversió econòmica. D’aquesta manera, tot aquell que no posseïsca una quantitat considerable de diners està condemnat a no poder accedir a l’audiència digital a través de la seua pròpia plataforma, havent de treballar així per als colossos empresarials del sector.

Finalment, hi ha unes certes manifestacions culturals que malgrat la seua voluntat per accedir a aquest públic no han sigut capaços de créixer gràcies a aquests mitjans, que en el millor dels casos han utilitzat únicament per a poder mantindre les xifres anteriors de consumidors. Pensem així en els museus o les galeries d’art, que per molt que intenten exhibir les seues pintures o escultures a través d’internet, en accedir a aquests recursos els espectadors ens lamentem de no poder apreciar les obres en el lloc en el qual es troben.

Per tot això, el procés de digitalització requereix d’una estratègia que permeta als creadors relacionar-se més directament amb l’audiència, i canviar els sistemes de monetització per a no deixar la cultura en mans dels grans monopolis empresarials. Si s’aconsegueix fer tot això, en un procés constant i treballós d’innovació contínua, la transició digital ens obrirà noves portes que faran que la cultura torne a ser el que sempre ha sigut: la identitat del poble.