Des que la pandèmia es va instal·lar a Espanya i va obligar a la gent al confinament, el fotògraf Clemente Bernad ha realitzat diàriament el mateix ritual: travessar el llindar de la seua porta, recórrer la ciutat, fotografiar el que en ella troba i tornar a casa amb imatges de l’exterior. Aquesta pràctica, que en un context normalitzat no tindria major rellevància, es converteix en aquests moments en una espècie de viatge a l’inframón. Els carrers que hui transita Bernad no són les d’ahir. Encara que semblen les mateixes, hi ha una atmosfera que ha transformat un àmbit familiar en un lloc estrany. Observem aqueixa estranyesa en veure espais habitualment plens convertits en zones per complet buides, com si el temps d’una llarga nit haguera niat en les entranyes de la ciutat i no la soltara. El fotògraf camina llavors per paisatges coneguts com si estiguera passant per un raval o un carreró fosc, un territori on els límits i les distàncies es desdibuixen i es tornen amenaçadores. És per això que creuar-se amb algú sota aquest estat d’ànim genera símptomes de sospita i por, moviments corporals cap al replegament o la fugida. La ciutat convertida en llindar. En aquesta situació es fuig o es deambula, però mai es passeja. I deambulen aquells que queden quan ja no queda ningú, els que viuen abrigallats entre cartons, amb les portes del seu replà sempre obertes. Cossos solitaris que en una urbs buida recorden a les restes d’un naufragi. Al costat d’aqueixos cossos, els altres, els que suren en l’asfalt també sense destinació, aquells guants que primer van servir per a salvar-nos de nosaltres mateixos i que ara, abandonats i mutilats sobre les voreres, evoquen a tots els cadàvers sense duel que està deixant aquesta pandèmia. El fotògraf els examina amb deteniment, trobant en ells la forma precisa per a representar un dolor que puga ser vist i compartit… lluny de xifres i de números. Entre éssers invisibles, emmascarats, deambulantes, abandonats vaga Clemente Bernad com un fantasma que ronda per aqueixa espècie d’atmosfera o llacuna estigia en la qual ha quedat convertida el carrer.

Un fotògraf interroga al món preguntant-se per les seues aparences en cada enquadrament que fa, en cada foto que presa. Com el poeta, persegueix una forma que travesse la frontera de l’aparent per a trobar llocs des d’on albirar imatges que, paradoxalment, ens permeten veure allò que esdevé i ens envolta, però que no veiem (ara menys que abans, constrets a romandre dins de les nostres cases). Aqueixa ha sigut just la tasca de Bernad en el treball que ací ens mostra: apuntar-nos al llindar. No obstant això, tornar de l’inframón amb la cambra plena d’escenes que servisquen per a orientar-nos en la foscor és un treball dolorós del qual amb dificultat s’ix indemne. Quan torna, travessant els últims carrers de tornada a casa, ningú li retorna la mirada. Té llavors la temptació de buscar-se en l’espill per a confirmar la seua existència. No és un espectre més, però podria arribar a ser-ho. S’albira i dispara la cambra sobre el seu propi cos reflectit en els aparadors. El buit li retorna una versió deformada de si mateix, un jo fantasmagòric, solitari, sense comunitat… alguna cosa que sembla definir al subjecte que transita en aquests dies per una ciutat desolada.

Clemente Bernad. Llicenciat en Belles arts en l’especialitat de Fotografia, Cinema i Vídeo per la Universitat de Barcelona (UCB) i diplomat en Estudis Avançats de Sociologia per la Universitat Pública de Navarra (UPNA), exerceix de fotògraf i cineasta documental des de 1986, amb un gran interés per les temàtiques socials i polítiques del seu context cultural més pròxim. Entre les seues sèries fotogràfiques destaquen Jornalers (1987-1992), Dones sense terra (1994), Pobres de nosaltres (1995), Canopus (2001), el llibre i la pel·lícula documental El somni de Malika (2004), Basque chronicles (1987-2015), entorn del conflicte polític d’Euskal Herria i On habita el record (2003-en curs), sobre les exhumacions de fosses de la guerra civil espanyola, que inclou els documentals Morir de somnis i Als seus morts. En l’actualitat treballa sobre la present situació sociopolítica i desenvolupa la seua activitat com a professional independent, en un ampli sentit del terme.

Jorge Moreno Andrés, el Comissari. Antropòleg, fotògraf i cineasta, és doctor en Antropologia Social i Cultural amb especialització en antropologia de la imatge. Director del projecte d’investigació Mapes de Memòria de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), on també és professor, actualment comissaria l’exposició itinerant Les xicotetes coses per a aquesta Universitat. És director artístic del Certamen internacional de cinema documental sobre migració i exili a Mèxic (CEME DOC). Entre les seues publicacions destaca El duel revelat. La vida social de les fotografies familiars de les víctimes del franquisme (CSIC, 2018) que va ser Premi Nacional d’Edició Universitària a la millor monografia d’art i humanitats l’any 2019. Com a fotògraf i cineasta, ha realitzat assajos fotogràfics com The Pig Slaughter (2013) o pel·lícules documentals com What Remains (2015).

Web_ https://www.museoreinasofia.es/exposiciones/clemente-bernad